Barcelona es reconcilia amb Plensa i els vibrants silencis de la seva obra

Se sent el so de dos gongs gegants –sorgeix de la peça ‘Matter-Spirit’ un “duel de matèria i esperit”– mentre cascavellegen al xocar entre si, mogudes pels visitants o l’aire, les lletres de ferro que componen una immensa cortina de tires –és el text de la Declaració Universal dels Drets Humans de l’obra ‘Glückauf?’–. Si s’afina l’oïda, el degoteig i el fluir de l’aigua ressonen en l’espai a ‘Dante’s Dream’ i a ‘Rumor’, inspirada en un poema de William Blake. L’esperada exposicióque contribueix areconciliar Barcelona amb Jaume Plensai que des de dissabte lluirà al Macba “és so, el de la matèria que vibra, una vibració que penetra al cap”, confirma el seu comissari i director del museu d’art contemporani,Ferran Barenblit. Parla flanquejat per l’artista, l’escultor català més internacional d’obra pública, a punt de recórrer la sevaprimera mostra a la ciutat en 22 anys, des que el 1996 va exposar a laFundació Miró.   

Però, és també, i sobretot, l’absència de so, remarca, insistent, Plensa (Barcelona, 1955): “L’art és la capacitat de crear ponts ien aquest moment polític de tant soroll mediàtic és necessari reivindicar el silenci de l’art. Amb aquesta exposició vull construir y generar silencis, perquè veiem que cridar molt no serveix de res. S’ha d’escoltar i per fer-ho has d’estar en silenci». 

De la vintena d’obres reunides, dels anys 80 fins avui dia, una, ‘Silence’ (2016), convida especialment a contemplar-la sense sorolls, “demana pau i recolliment”, destaca l’artista. Són una sèrie de grans caps femenins esculpits en fusta de melis. “Tenen els ulls tancats, que és una manera d’interrogar”, apunta el Premi Velázquez de Artes Plásticas, perquè la mostra, que es pot visitar fins al 22 d’abril, reuneix “l’obra més íntima i conceptual, també acariciable[terme que destaca, tot i que no en cada obra, davant el de tocar o colpejar: no seria la primera vegada que li han “destruït” peces], vinculada a les emocions i fetaper fabricar interrogants”. 

Interrogants com el que, literalment, en alumini i ferro -'Firenze II’ (1992)- inaugura el recorregut rere una macrofotografia del seu taller. “Aquella capacitat de l’art deplantejar preguntes és la clau de l’exposició–certifica Barenblit–. Des del qüestionament constant sobre el que ens fa humans (el físic però, sobre tot l’emocional), el diàleg amb la història de l’art o el que té a veure amb la societat i la política”.  

I allà, juntament amb l’esmentada gran cortina de lletres de ‘Glückauf?’, sorgeix un Plensa crític amb l’actualitat. “En el moment tan convuls que vivim al món, quan no es compleix ni una coma de la Declaració dels Drets Humans, aquest text significa que hem tingut la capacitat de crear-lo i això em dona esperança en el futur de la humanitat. Aconsellaria als polítics que el llegissin un altre cop”. Aquesta peça, que transmet “el so de la matèria amb què estan formades les paraules”, resumeix, “és un homenatge a la música d’aquestes paraules i al desig de ser millors”.   

Plensa, que confirma que a l’abril materialitzarà l’anunciada escultura a Montserrat, també serà present a Madrid amb la instal·lació d’una obra temporal a la plaça de Colón a partir del 20 de desembre i perquè el Museu Reina Sofia, en paral·lel a la mostra del Macba, exposa una peça nova, ‘Invisibles’, doncs, com afirma el mateix escultor, “no només som matèria. El més important de la nostra vida és tot allò que és invisible”. 

Notícies relacionades

Plensa diu que Barcelona "s'ha despistat culturalment"

La 'Carmela' de Plensa es queda a Barcelona

En el recorregut del Macba, que també s’acosta a la seva menys coneguda faceta fotogràfica (‘Dallas?...Caracas?’ és un desplegament de les imatges que va fer durant dos anys de cuines particulars d’aquestes ciutats), destaca la insòlita doble obra que s’estén a l’aire lliure per l’espai públic del jardí que el museu comparteix amb el CCCB. Sobre l’herba, Plensa desplega 14 figures humanes de bronze, autoretrats, abraçades a altres tants arbres, “les branques dels quals semblen abraçar el cosmos” i amb els quals es pregunta “on és l’ànima humana”. “És una peça romàntica, amb bancs de fusta perquè el visitant s’assegui a observar-la i es relaxi, per passejar. L’art, la bellesa, ha d’estar en el dia a dia de la gent. Els polítics han de reflexionar sobre la necessitat d’enriquir els espais urbans”, interpel·la assenyalant, al fons, una plaça dura. Nodrit sempre per la poesia i la música, és “optimista”: “la bellesa de l’art pot canviar el món”.