L'era quinqui reviu en els ritmes urbans

“Au va, a veure si trobes una musiqueta maca, ¿no, col·lega?”. El Pirri demanava així música per amenitzar un viatge amb cotxe a‘Navajeros’, clàssic del cine quinqui dirigit perEloy de la Iglesia. I el reproductor de casset de l’R-12 blanc escopia ‘Ya no te quedan lágrimas’, de Rumba Tres. El tema el van versionar fa uns anys per retre culte al film els rapersJarfaiteri Ramsés Gallego,El Coleta, els dos responsables de la musicalització de l’imaginari del cine quinqui dels 80. “‘Fuck’ Mario Casas, visca El Pirri”, canta el primer.

El Cua, precursor del rap quinqui –“esto es música pa' pegar tirones”–, protagonitza ara un film entre el documental i la ficció anomenat ‘Quinqui Stars’ (no hi ha anell més al dit que aquest), que repassa aquells anys i que busca paral·lelismes en l’actualitat. “El germen és semblant, hi continua havent pobresa als barris, atur juvenil i fracàs escolar”, explica El Coleta, enciclopèdia dels vuitanta, sobre aquesta comparació entre èpoques. 

L’autor de la pel·lícula és el directorJuan Vicente Córdoba: “Se’m va ocórrer que podíem comparar aquells anys, políticament i socialment, i fer un viatge a aquelles perifèries i anar en la recerca del que jo considero nous quinquis”. El Coleta, crescut a Moratalaz, es posa com a exemple: “Al principi, jo era un quinqui fent rap i després vaig començar a fer rap quinqui”. Yung Mare,del grup de trap en català PAWN GANG, sembla beneir la idea de Córdoba quan rapeja, mentre mostra la seva roba de marca, ors i tatuatges, a‘Stupit’: “Aquest és l’estil que portem, soc neoquinqui”. 

El trap com a retrat del barri

La pel·lícula advoca a través del testimoni de l’actor José Sacristán, periodista a ‘Navajeros’, per una ampliació del significat de la paraula quinqui, una cosa amb què no està d’acord El Coleta, responsable de la cançó principal del film. “Per a mi, el quinqui és una persona que, per l’entorn o circumstàncies de la vida, busca una sortida a delinquir per sobreviure. La gent que comet delictes des d’una posició privilegiada, com els polítics, no tenen perdó de Déu”. 

Llavors, el cineasta madrileny va caure en el trap, moviment musical crescut en entorns desfavorits, per trobar aquestes noves estrellestrap. “Té a veure amb els estils de vida, com sobrevius”, opina el director. També va veure que les cançons d’aquest gènere el connectaven amb aquell univers quinqui de peripècies i malifetes que mostraven a la pantalla El Torete, José Luis Manzano o el mateix Pirri, en aquella prima línia que separava el personatge de la persona. Lletres que protagonitzen, en el trap més purista, el tràfic i consum de drogues, el sexe, la supervivència al carrer. 

No en va, el trap, nascut en suburbis d’Atlanta, és un mirall de la realitat i un crit d’auxili. Deia l’exmembre dePXXR GVNGKhaleden una entrevista: “El trap no és un gènere de música, és la vida. El trap és el que hi ha als barris baixos. On són els xavals amb el mercadeig, les baralles de galls, els robatoris de peces de cotxes, i al final es reuneixen per formar un grup i cantar”. Una cosa així com la versió moderna i gangsterizada d’allò que va dir Chuck D., de Public Enemy, que “el rap és la CNN del barri”. 

Referències que perduren

Precisament en algunes lletres d’artistes referents de l’actual música urbana han reviscut aquestes icones dels vuitanta, abans glorificades per grups com Los Chunguitos i Los Chichos. “Tenien molt carisma, una forma de parlar peculiar i unes cares molt reconeixibles”, enumera El Coleta del perquè de la pervivència de les estrelles del cine quinqui. I si el carisma del Torete li servia per sortir a la portada de ‘Fotogramas’,Yung Beef, primer espasa del trap, és primera pàgina de revistes de moda de tirada nacional. 

De tornada a la música, aquí van tres exemples que mostren la seva pervivència en l’imaginari juvenil, ja que agafen el ‘micro’ cantants nascuts als 90. El raper gallecArcecantava el 2013 sobre el fosc futur de la joventut: “El parque está ‘petao’, Vaquillas y Toretes, chavales con más enfermedades que billetes [...] Estamos en un espiral que no respira; algunos no aguantan el chaparrón y se piran, joder”. El 2011, els madrilenysAgorazein, el grup del qual va sorgir el fenomen més mediàtic del trap,C. Tangana, publicava ‘Balas perdidas’: "Matando por el verde, el Vaquilla y el Torete, esguince, picaduras de serpiente [...] Yo y mis ‘fellas’; buscan pelas; calle y jerga; ¿Dónde está mi flor?; Entre puta mala hierba”. Es pot assenyalar que C. Tangana va viatjar al cine quinqui dels 80 en un dels seus últims videoclips, el de la cançó ‘Bien duro’, ambientat al barri de la Mina i amb, precisament, El Coleta com un dels actors protagonistes.

El tercet de cançons el completa un altre referent de la música urbana actual, Pimp Flaco. El títol de la peça deixa entreveure per on van els trets: ‘No soy el Vaquilla’. “No soy el Vaquilla, ni el Torete, pero aprieto el gatillo por billetes”, diu la lletra. L’artista de Badalona explica que va quedar impressionat als 13 anys quan va veure les pel·lis del cine quinqui, però que aquests mites van perdre la força que tenien per a ell quan va saber que tots van morir per la droga. “A mi la música m’ha fet créixer i sortir del barri”, explica del seu camí cap endavant. 

Artistes de l’‘onada trap’ i actors

Notícies relacionades

Una trobada amb 'el Vaquilla' que explica l'era quinqui

Barcelona, capital de la innovació social

‘Quinqui Stars’ mostra les històries ficcionades, però reals, de Bea Pelea i Blondie, dos joves que lluiten per tirar endavant amb la música com a ofici –també surt el grup feminista Ira Rap–. La primera, de 25 anys, va deixar els estudis de psicologia per centrar-se a potenciar la seva carrera, la musical. “Les matrícules són molt cares i treballava moltes hores en una botiga”, explica. Ara viu d’això i té una festa pròpia a l’Apolo de Barcelona.

Al film també apareix com a actor MC Buseta, un dels més prometedors artistes de la nova onada de la música urbana. Fa una setmana un tema seu es va colar a ‘Operación Triunfo’. “Vull viure de la música. En les meves cançons explico la meva experiència, el que em passa, però no em considero un quinqui”, explica Joao, de 20 anys. A ‘Somos de calle’ canta: “Somos de calle, conexiones de la droga y los metales”.