Joan Mas: "Si no hi ha un canvi generacional en el públic serà la mort del Jamboree"

La promotora Mas i Mas celebra 25 anys al capdavant del Jamboree, històric club de jazz i discoteca de Barcelona, amb una sèrie de concerts especials al llarg del desembre Avui i demà (20 i 22 hores) la cantant Txell Sust i l’August Tharrats Trio inauguren el cicle 'Jamboree & San Miguel. 25 years together' a la sala que dirigeix l’empresari Joan Mas.

El 1993 vostè i les seves germanes es van fer càrrec del Jamboree. ¿Per què?

Vaig créixer amb el mite del Jamboree dels 60. Tothom deia que havia sigut el millor club de la història. Quan va reobrir el 1992 em va fer molta il·lusió, però no anava bé. La plaça Reial encara arrossegava molta merda dels 80, la droga... Jo ja tenia La Bôite, que anava com un tret. El propietari del Jamboree, l’advocat Javier Cámara, em va dir que seria una pena que se'l quedés un altre i es perdés el jazz, així que l’hi vaig comprar i vam començar amb les actuacions i la discoteca.

La sala sempre ha tingut aquesta doble vida.

Són la mateixa cosa. Si el primer Jamboree va passar a la història, més que pel jazz, va ser per la seva modernitat, perquè aquí hi venia gent a disfrutar amb la música, a ballar i a relacionar-se amb el sexe contrari o amb el mateix, que al Jamboree sempre hi ha hagut de tot. I en el fons és la nostra filosofia. Quan vam obrir, Mario Rossy, gran amic meu i gran músic, em va dir que amb la discoteca destrossaria la catedral del jazz. Fins i tot va organitzar una protesta a la plaça de Sant Jaume.

Des que va reobrir el Jamboree, a Barcelona amb prou feines han aparegut noves sales que programin jazz diàriament.

Hi ha el Milano, per exemple. Però n’hi ha poques i pràcticament cap programa músics internacionals amb regularitat.

Per què costa tant?

Per molts motius. El primer la Corona, que ja amb l’Àustria va prohibir el ball i encara avui a Barcelona legalment no es pot ballar en un restaurant. Colau ha intentat que es faci música acústica en bars, cosa que està molt bé però que té molts punts foscos en termes legals. Perquè la legislació estatal fa que de forma totalment legal només es pot fer música en una sala de festes. I després hi ha una cosa fonamental.

¿Quin és?

Només hi ha dues maneres de contractar un músic: il·legalment i legalment. I som el país del món en el qual contractar legalment un músic és més car i més complicat. Hi ha una llei que no permet als músics ser autònoms.

El Jamboree és dels pocs locals de Barcelona que contracta laboralment els músics.

Jo ho faig, els altres no sé què deuen fer. En la música en viu tots fem el que podem. I el que es faci, positiu serà. El que és impresentable és el que fa l’estat. És impressionant que els partits no es posin d’acord i ho arreglin. Aquest és el país turístic amb menys música. I si només fos la música...

¿Quina relació té amb l’administració?

Amb Mascarell, que va estar 20 anys a Cultura de l’Ajuntament, i per qui tinc molta estima, t’hi reunias, et deia que tot molt bé, i no feia res. Jordi Hereu, que era un tio molt vàlid, va tancar La Bôite i La Paloma. I ara hi ha gent que no sap res de música i tampoc fa res. Jo no demano que gastin diners, només demano que ajudin a no desmuntar el que ja existeix.

¿Com és el públic de jazz de la ciutat?

Quan vaig obrir hi havia un públic jove i un altre de 60, 70 anys, que era la vella escola de l’antic Jamboree. Aquesta generació ja no hi és. I aquells joves ara s’han casat, tenen fills i no surten. Estic collant perquè vingui un públic nou, perquè si no aconsegueixo fer un canvi generacional, com sí que he fet sempre amb la discoteca, serà la mort dels concerts del Jamboree.

Al Jamboree hi havia concerts de jazz cada nit. Des de l’any passat, hi ha diverses nits temàtiques. 

Al principi teníem una estructura semblant. Va molt bé perquè la gent és molt de rutines. Per això els dilluns hi ha ‘jam sessions’, que porten a gent molt jove, el diumenges fem swing i blues, i els dijous tenim soul amb Clarence Bekker, que és un dels grans cantants que hi ha a la ciutat per la seva potència i per la seva capacitat de connectar amb el públic. 

¿Llavors, no és una claudicació?

El meu pare, que té 95 anys i és un gran filòsof, diu que la felicitat està en l’ordre. Donar punts de referència aclareix l’oferta, i ara costa molt arribar a la gent. Hi ha poca afició, però seguim ben posicionaments. Per aquí hi han passat tots els bons músics del jazz. Excepte les grans figures a les quals els seus mànagers no deixen tocar en clubs. Tot i així he tingut gent com Elvin Jones, que venia malgrat les amenaces.  

¿Dels seus propis mànagers?

De la indústria, que vol que toquis en festivals perquè allà hi ha diners per a tothom. Elvin Jones, Art Farmer. Aquests clàssics eren gent de clubs. I al contrari del que pugui semblar, els joves d’ara estan més acollonits. Estan en mans de mànagers que només busquen diners fàcils. Però per mantenir-se tota la vida en aquest món, el músic de jazz s’ha de fer un nom en els clubs, i de tant en tant, anar a festivals. Un Brad Mehldau, ¿quan el veus en clubs, com abans? Hauria de tocar al Jamboree, però ara si vol tornar, potser ja no el deixo (riu). Això no és jazz. I no per la música, sinó per l’esperit amb què el toquen.

¿Amb quines nits es queda d’aquests 25 anys?

Les últimes d’Elvin Jones. O les de Lou Bennett, que era un home encantador. L’última de Tete Montoliu, en el qual vam discutir, perquè el Tete tenia una mala llet de collons. Però era la persona amb la conversa més interessant que he conegut. N’hi ha hagut moltes, perquè la música té una cosa... Anava a fer un símil però no el faré.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

¿Quin?

Jo he vist moltes corrides de toros i he disfrutat moltíssim, tot i que em sembla molt bé que s’hagin prohibit. En els toros hi ha dies avorridíssims i dies en què se’t posa la pell de gallina. Doncs la música té una virtut: sempre passa alguna cosa, i de vegades, se’t posa la pell de gallina.