Una trobada amb 'el Vaquilla' que explica l'era quinqui

Eduardo Luzzatti, llavors 16 anys, estava acomiadant-se d’un amic al portal del pis d’aquest, al carrer de Biscaia, al barri de Navas. Estava assegut sobre la seva Derbi Variant. Un tipus se li va acostar amb un bidó a la mà i li va preguntar si podia anar a una gasolinera a omplir-l’hi perquè el seu cotxe s’havia quedat sense gasolina. Luzzatti es va excusar: que si és tard i he d’anar a casa, que si no tinc gasolina a la moto... L’individu de la garrafa, que no tenia una pinta precisament tranquil·litzadora,va insistir i ho va fer amb arguments poderosos: li va dir que era ‘el Vaquilla’ i que s’havia escapat de la presó, i li va posar un bitllet de 500 pessetes a la mà, afegint que podia posar-li 50 pessetes a la moto. D’acord. Al girar la primera cantonada, l’Eduardo, com un flam, va avaluar les seves opcions: anar a la gasolinera de Felip II amb Meridiana i complir l’encàrrec o anar cap a casa. Era gairebé com ¿què prefereixes punxa o pessic? La primera opció comportava riscos, i la segona, potser més. Perquè ¿i si ‘el Vaquilla’ el trobava, aquella mateixa nit o qualsevol dia?

Va anar a la gasolinera de Felip II amb Meridiana, on la presència d’una furgoneta de la Policia Nacional va accentuar el seu nerviosisme. De tornada al lloc on havia quedat amb ‘el Vaquilla’, o aquest deia ser l’home del bidó tot i que podia ser mentida, l’Eduardo va fer entrega del combustible,va veure uns col·legues de l’individu injectant-se heroïna a l’interior del cotxei va marxar volant cap a casa en la seva Derbi Variant. L’endemà, 12 de desembre de 1984, Eduardo va comprovar que l’element era qui deia que era: ‘El Vaquilla’, escapat de la presó de Lleida-2 amb uns companys, va ser detingut a París amb Villaroel i les càmeres de TV-3 van immortalitzar l’icònic moment.

L’aventurilla de l’Eduardo encapsula l’era quinqui. ‘El Vaquilla’ era tan insensat i eratan conscient de la seva fama que s’atrevia a presentar-se a un desconegut i demanar-li un favor. El seu nom inspirava tal temor (i, perquè negar-lo, en no poques persones admiració), entre altres coses perquè la trobada amb quinquis de menor talla era quotidiana, que el desconegut va contemplar com una possibilitat seriosa que el quinqui gran el trobés abans o després i li fes pagar la traïció. ¡En una ciutat amb 1.770.000 habitants! Hi ha, a més, l’heroïna i el cotxe, del qual Eduardo no recorda la marca i molt menys el model, i hi ha unes imatges en què sembla que la policia hagi atrapatl’enemic públic número u.

Experiència quotidiana

En la segona meitat de la dècada del 1970, dies d’atur galopant, polígons de vivendes descoratjadors, residus barraquistes i descontrol polític,la delinqüència juvenil va adquirir categoria d’experiència quotidianaa les grans ciutats espanyoles. A aquesta realitat social s’hi van afegir ràpidament les cançons de Los Chichos, Los Chunguitos i la tira de grups de rumba calorra, que parlaven amb cruesa de la marginalitat i d’alguna manera la feien atractiva, quan no la glorificaven.

Aviat van arribar també les pel·lícules de José Antonio de la Loma (‘Perros callejeros’, ‘Perros callejeros 2: Busca y captura’, ‘Los últimos golpes de El Torete’), Eloy de la Iglesia (‘Navajeros’, ‘Colegas’, ‘El pico’, ‘El pico 2’) i, fins i tot, Carlos Saura (‘Deprisa, deprisa’).

Notícies relacionades

De la rumba de Los Chichos al trap de Yung Beef: l'exemple de 'Mala ruina'

L'era quinqui reviu en els ritmes urbans

El resultat va ser que el submón marginal, amplificat per cançons i pel·lícules gens menyspreables, i també per l’interès dels mitjans de comunicació, va originar un fenomen pop en tota regla. Els quinquis molaven per no poques persones i no faltava qui s’acostava al seu món com d’altres s’acostaven al rock. 

Al llarg dels anys 80 i primers 90aquell món va morir a causa de l’heroïna i la sida.