Leslie Cavendish, el perruquer que va reinventar els Beatles

Els cabells potser no són la part primordial de la música pop; però hi ajuden. Elvis tenia la veu, el sacseig de la pelvis i totes les altres coses, però si arriba a lluir tonsura trapenca en lloc d’espès tupè el recordaríem com una mera nota al peu (de la biografia de Bill Haley). David Bowie canviava de pentinat amb més celeritat que la Barbie Mil Pentinats. Little Richard el portava dret i assilvestrat, com si s’hagués lligat un teixó hipertens al capdavant. Els ingressos de qualsevol grup beat dels seixanta depenien en un 50% de l’empolainament òptim de les seves cabelleres (intentin visualitzar Brian Jones o The Byrds amb pentinat de picaplets de bufet; és impossible). Fins i tot els calbs cèlebres del rock (Brian Eno, Billy Corgan, el tipus de Judas Priest, aquell individu de La Mode) es van esforçar per fer del seu defecte virtut. Ja que sabien que allò dels fol·licles i el rock no és un assumpte fútil.

També ho sabien The Beatles, potser els quatre serrells més imitats del pop. John, Paul, George i Ringo tenien clar que el retallat de pelussera era una prioritat, i per això no anaven a Perruqueria Ali, com faig jo, perquè els passessin la màquina per sis euros.

Jueu de classe obrera

El seu perruquer no podia ser cap altre que Leslie Cavendish, tisoretes mític del Swinging London. Poden llegir-ho en la seva biografia 'El peluquero de los Beatles' (en anglès 'The Cutting Edge', que té bastant més gràcia). En ella, Cavendish s’esplaia en la seva saga de pinta i bigudí, i no deixa glàndula sebàcia per explorar. Es tracta d’una història de la cultura dels 60 vista des de la tofa dels artistes. Esbiaixada, i mai més ben dit.

La història de Cavendish té substància. No es llegeix com una aparició de Llongueras al programa de Nieves Herrero, per dir alguna cosa. Leslie era un xaval jueu de classe obrera, nascut a l’East End londinenc (seguidor del Queens Park Rangers, si aquest detall els resulta indispensable), que va entrar d’aprenent per a Vidal Sassoon a començaments dels seixanta.

(Un incís: Vidal Sassoon era el perruquer de les estrelles de Hollywood, sí, però de jove va formar part del Group 43, un grupuscle antifeixista anglès d’excombatents jueus que es dedicava a rebentar activitats de la ultradreta).

Sassoon potser sabia que, donant-li l’alternativa a aquell aprenent, el catapultaria a la fama del món de la perruqueria. Al seu saló, Cavendish va saltar d’una celebritat a l’altra, de The Who a Jane Asher, fins a aterrar en la closca d’un tal Paul McCartney, Beatle número 1 (o 2, si vostès són Lennonistes). McCartney, el dia d’aquell primer pentinat, li va dir a Cavendish que el tallés "com millor veiés". Mentre el tonsurer clavava una tisorada subtil aquí i una altra allà, McCartney li va explicar que The Beatles no pensaven fer més concerts, que el futbol no li interessava un carall (McCartney no ho va expressar així) i que li agradaria passar més temps amb la seva família. També li va oferir un te (no sé, ¿Earl Grey? Cavendish no n’esmenta la marca). Quan McCartney es va mirar al mirall, va dir "no sembla que estigui acabat de tallar", la qual cosa era la precisa intenció del barber. No fa falta que corrin a Wallapop, per cert: Cavendish no va arrambar un sol cabell.

Alliberats de la perruca 'Arthur'

Ben aviat Cavendish va ascendir a "estilista oficial" de la banda. Llegiran en les memòries que John Lennon "no deixava el cap quiet", i el nostre rapabarbes va estar a punt de llescar-li el clatell; que a Ringo el va pentinar "menys vegades que als altres" i que era un subjecte callat i distant; que el cabell de George era "almenys dues vegades més espès que el de Paul"; i altres revelacions crucials per a l’esdevenir de la humanitat. Convé recordar que Cavendish no va inventar els cabells Beatle (la perruca que George va batejar com 'Arthur' a 'A Hard day’s night'); aquest privilegi pertany a Astrid Kirchherr, nòvia del primer baixista dels Beatles, Stu Sutcliffe (el va pentinar a bol amb l’objectiu de cobrir les seves orelles d’àmfora). El que sí que va fer aquest fígaro del pop va ser adaptar el casc Beatle perquè els Fab Four no entressin al 1967 amb pinta de tarats.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En un altre passatge de la biografia, el perruquer llança una afirmació particularment xocant: "Puc assegurar que la meva tallada de cabells va portar directament a la creació de (...) 'Sgt. Pepper’s lonely hearts club band'". Resulta que el 1968 Cavendish li va oferir al baixista una tallada de cabells dràstica per evitar l’assetjament dels fans. Quan McCartney va admirar el nou pentinat de tipus normal (amb bigoti d’oficinista a joc) que li havia practicat el seu barber, va exclamar: "¡Ja no soc un Beatle!". Cavendish suggereix, exigint-nos una credulitat de força 7, que aquell canvi d’imatge originaria la idea del 'Sgt. Pepper’s'. És com si el cames que portava les pedreres de marbre de Carrara afirmés que ell "va portar directament" a la creació del 'David' de Miguel Ángel.

Però de totes les anècdotes que relaten les memòries, potser la més extravagant, alhora que veraç, sigui que el 5 de juny de 1967, en ple impuls de la seva carrera, Cavendish va provar d’allistar-se en l’exèrcit de l’Estat d’Israel, quan la guerra dels Sis Dies (Vidal Sassoon havia fet el mateix el 1948). Israel va vèncer d’una manera tan fulgurant que a Cavendish no li va donar temps de fer un sol tret, però sí que va aconseguir que l’enviessin a treballar al Quibuts Mahanayim, a la Galilea superior. Una tessitura (tirant a heroica) en la qual, admetem-ho, és impossible imaginar cap dels nostres perruquers famosos.