La gèlida 'Turandot' de Robert Wilson divideix el Teatro Real

Un muntatge de Robert Wilson sempre és notícia, i més si es tracta d’una nova producció seva per a un teatre espanyol que ha esgotat les localitats per a les 18 funcions programades fins a finals de mes. El consagrat director d’escena va tornar divendres al Teatro Real de Madrid per proposar una nova ‘Turandot’, l’obra pòstuma de Puccini, en coproducció amb els teatres de Toronto, Houston i Vilma, la capital de Lituània. I com sol passar amb les propostes del creador nord-americà, va enlluernar i va fascinar als qui veien una proposta seva per primera vegada, però va avorrir als que li segueixen la pista des de fa anys, i va ser molt aplaudida però també protestada per part del públic.

En tot cas, hi va haver bastantes sorpreses, i no precisament estètiques. La primera va ser emocional: abans d’aixecar-se el teló, Wilson va pujar a l’escenari acompanyat del director artístic del Real, el barceloní Joan Matabosch, per dedicar la funció a la memòria de Montserrat Caballé. “Els artistes, el cor, les institucions, els patrocinadors, el mestre i tot el teatre, volem dedicar aquesta producció de ‘Turandot’ a la memòria de Montserrat Caballé, una de les artistes més incommensurables de la història de l’òpera morta fa unes setmanes i que va ser una intèrpret excepcional dels dos papers femenins d’aquesta òpera”, va afirmar Matabosch. “Bob vol dedicar la seva producció a Caballé”, va continuar el director abans de passar el micròfon al ‘regista’, a qui se li va trencar la veu tot just prendre la paraula. “Un dels grans honors de la meva carrera va ser treballar amb ella”, va apuntar un Wilson emocionat. “Va ser tan especial treballar amb ella per la seva qualitat i sentit de l’humor. Al final t’adonaves que era com una nena”. Matabosch va insistir dient que Caballé era “única, una artista de qui al diccionari no hi ha paraules per qualificar el seu llegat”. Tots dos van ser molt aplaudits pel públic d’alt nivell de l’estrena, entre el qual es va poder veure moltes cares conegudes, des de Nati Abascal a Susana Gallardo al costat del seu ara inseparable Manuel Valls, sense oblidar bona part de la classe dirigent, molts d’ells mecenes del coliseu madrileny.

La resta de les sorpreses arribaria amb la proposta escènica, amb un Wilson que aquesta vegada va alimentar el seu minimalisme amb diversos recursos escenogràfics –l’ànima dels morts volant, el fill del cel penjant a l’escenari o la Turandot presentada en una safata il·luminada, inabastable–, un cuidat vestuari i un Calaf que renuncia a l’amor de la seva vida per deixar la impenetrable princesa de gel viure en pau la seva virginitat. Triomfa l’amor –la renúncia–, però no la passió, aquesta que emana nota a nota de la partitura de Puccini i que xoca de cara amb Wilson i la fredor del seu esteticisme, aquest que crea distància amb les seves coreografies impossibles. A més va torturar la platea amb un neó que il·luminava la cara del públic, creant un efecte òptic tan irritant com efectiu, que a més reaccionava a segons quin moviment dels intèrprets. Però aquest és el teatre de Wilson, que vol allunyar-se del natural i crear un món propi moltes vegades incoherent davant de partitures que demanden diàleg entre els intèrprets, que han de saber reprimir-se. El Real va posar a disposició del director un grup de consagrats solistes que van respectar el seu concepte aconseguint efectes tan bonics com previsibles, acabant amb els braços engarrotats. 

Notícies relacionades

BCN, amb quatre noves estrelles, ratifica la capitalitat gastronòmica

El millor servei de sala de la ciutat

Iréne Theorin va ser una Turandot ideal, de veu impressionant i no només per potència, sinó també per subtileses i pianissimo. Gregory Kunde va encantar amb el poder dels seus aguts, intentant a més un fraseig subtil i expressiu i negociant els greus com podia. La soprano canària Yolanda Auyanet va ser la més aplaudida, amb una Liù emotiva i eficaç, de fraseig noble i concentrat, tot i que els nervis de l’estrena no la van deixar esplaiar-se en la seva totalitat. Molt aplaudit va ser també el Timur d’Andrea Mastroni, impecable tret de als nerviosos sobreaguts, mentre les tres màscares es movien entre divertidament i ridículament per l’escenari, aportant tres veus molt ben amalgamades, les de Joan Martín Royo, Vicenç Esteve i Juan Antonio Sanabria. També va impressionar positivament el sonor Mandarí de Gerardo Bullón.

Un gran paper va jugar tant l’impecable, afinat i expressiu Cor del Real com l’eficaç orquestra titular del coliseu, liderada aquesta vegada per un desimbolt Nicola Luisotti, encarregat de posar la passió en aquesta ‘Turandot’ igual de gèlida que el seu protagonista, per molt que l’hagin vestit de vermell.