Sol davant del perill amb un acordió

“Oeeee, és festa major”, canta La Troba Kung-Fú. Som a Castellví de Rosanes, a cinc quilòmetres del peatge de Martorell, i l’equip de música que hi ha al balcó de l’ajuntament amenitza el matí amb cançons de Lax‘n’Busto, Manel, Txarango... No és festa major, però gairebé: avui se celebra la Fira de l’Oli. Carrer amunt, al Centre Cultural i Recreatiu, ja estan cuinant la fideuà popular que posarà punt final a la jornada. Cinc taules interminables acullen 250 comensals. Els cuiners, Pere Font i Pere Raventós, pugen a l’escenari per rebre els aplaudiments dels seus veïns. Josep Maria, representant de l’ajuntament i coordinador de la trobada, porta també les regnes de la rifa. El primer afortunat es diu Pere. “Tots us dieu Pere? Pere és el patró de Castellví?”, pregunta l’acordionista Carles Belda, que d’aquí a uns minuts iniciarà la seva actuació. “No, no, el patró és Sant Miquel”, l’informa un paisà.

“Quin racó de món!”, exclama una vegada i una altra el de Sabadell. Però, ¿com ha arribat aquí? Pas a pas. Quan formava part del duo Pomada va actuar sovint a Molins de Rei. Allà va travar amistat amb gent de la seva edat. Un d’ells es va casar amb una dona de Castellví. Mesos enrere, el van convidar per actuar a l’aniversari d’ella. En aquella festa també hi havia en Josep Maria. Després de veure'l tocar, li va proposar amenitzar la sobretaula de la Fira de l’Oli. I aquí és avui. Carles Belda es mou per Catalunya com un trobador d’abans. Coneix el país com les tecles del seu acordió diatònic. Un dia actua al magatzem d’una floristeria de La Seu d’Urgell i un altre en un celler que produeix cava artesanal al centre mateix de Cornellà del Llobregat.

“¡Això és real!”, exclama Belda, assenyalant el saló ple de comensals i aquest escenari en què només hi ha una cadira, un micròfon i el seu acordió. No ha fet falta cap campanya de màrqueting per esgotar totes les localitats. Segons la seva opinió, és precisament aquest teixit invisible el que manté viu el país. Ell el transita com a músic fent una mitjana de tres concerts per setmana dels quals ningú en coneix l’existència, excepte la gent del poble on actua. Unes vegades toca en actes festius i multitudinaris com el d’avui. Altres, en trobades més íntimes els espectadors de les quals acabaran comprant-li discos sense necessitat de mitjancers. L’ofici del músic ambulant de tota la vida.

Ni un aplaudiment

La rifa ha acabat i el representant de l’ajuntament anuncia l’actuació d’en Carles. No n’esmenta el cognom ni destaca el seu bagatge com a divulgador de la música tradicional catalana. Ningú aplaudeix. El Carles puja a l’escenari com qui s’enfronta a l’escamot d’execució. Avui no les té totes. Per guanyar-se el públic, fa una broma sobre la quantitat de Peres que hi ha a Castellví, malgrat que el patró sigui Sant Miquel. I perquè cantin, entona la versió picant de ‘Les nens maques’ que li va ensenyar Jaume Arnella.

L’ambient és fred. El públic no hi para gaire atenció. Els nens ronden davant de l’escenari i els grans segueixen amb les seves converses. Belda sap que el seu rol és amenitzar una reunió i provarà de tot per guanyar-se l’interès del públic o, com a mínim, el respecte. Aquest ‘Rosó’ gairebé txa-txa-txa ha agradat bastant. Un avi puja a l’estrada. Però no per felicitar-lo. Es diu Miquel i vol corregir “unes incongruències” de Belda. El patró del poble no és Sant Miquel: és Sant Isidre Llaurador. Belda encaixa el clatellot i improvisa uns ‘garrotins’ sobre el santoral que, per fi, fan riure el personal. Hi hagi pau.

I hi hagi festa. Dues dones trenquen el gel i surten a ballar quan Belda anuncia ‘Amparito Roca’. Al final del pasdoble hi haurà sis parelles en dansa. En una taula, tres homes entonen a plens pulmons una havanera. La versió d’‘Al vent’ de Raimon que Belda toca a ritme country-ska anima tres veïnes a practicar el ‘line dancing’. I entre valsos i més pasdobles, un altre veí puja a l’estrada. Es diu Jaume. Està molt seriós. Perill. Agafa el micròfon i recita un octet d’aires centenaris amb el que ratifica que el patró és Sant Isidre.

Futbol o boxa

Diu Belda que assumeix aquest tipus d’actuacions com un partit de futbol en el qual varia d’estratègia en funció de l’oponent; el públic. Però això més aviat sembla un combat de boxa en què avui l’acordionista parteix amb menys 15 punts i haurà de lluitar l’indicible per salvar el KO. Per sort, a primera fila hi ha en Gerard, un ajudant de l’ajuntament, que ho està ballant tot. Avui ha sigut el més pencaire: ha col·laborat en la rifa, ha posat ordre a les taules i després ajudarà a recollir plats. Hi ha un home a Castellví que ho fa tot.

Una nena asseguda als esglaons que condueixen a l’escenari pentina la seva amiga mentre els grans onegen els tovallons vermells de paper al so de ‘La bella Lola’. Sona ‘Paquito, el chocolatero’ i unes quantes dones s’animen a exercitar les lumbars endavant i enrere. Quan Belda entona ‘Que tinguem sort’, fins als més aliens al recital xiuxiuegen els versos de Lluís Llach sense donar-li importància, com qui recita una cosa que no recorda haver memoritzat. Aquests versos són cultura popular de la que se’t cola fins als ossos. “Un poc de sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg”, taral·legem tots amb sigil.

¡Compte! L’ubic Gerard puja a l’escenari. Porta un paper. És el tractat de pau definitiu: Sant Isidre és el patró civil i Sant Miquel és el patró de la parròquia. Per això, la festa major és per a Sant Isidre, al maig, i la petita és per a Sant Miquel, al setembre. Carles Belda, alliberat ja de la pressió a què s’ha vist sotmès amb el tema patronal, enllaça diversos asos del repertori català: ‘El meu avi’, ‘Baixant de la font del gat’, la ‘Festa major’ de La Trinca...

Un bastó de puny nacrat

No se’n vagin encara. Encara n’hi ha més. En Jaume torna a l’escenari. Amb cara seriosa li deixa anar una altra a Carles, que, amb més paciència que un sant, li dona a entendre que sí, que és una gran idea. En Jaume vol que Carles baixi de l’escenari i que el públic s’acosti. Dit i fet. Ja només queden unes 50 persones, però envolten l’acordionista i, de sobte, la immensa sala d’actes es transforma en una taverna. Belda improvisa diversos ‘garrotins’ més, toca ‘L’estaca’ perquè tots cantin ‘L’estaca’ i es marca una rumbeta per exaltar el personal mentre tres nenes ronden per l’escenari, que ja és seu i no del músic. Per cert, algú s’ha deixat un bastó de puny nacrat sobre l’altaveu.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Això era una fira de promoció de l’oli local, però ara mateix els castellvinencs estan corejant càntics partisans. L’acordionista toca ‘Bella ciao’ just fins que la senyora Fina s’acosta a comentar-li alguna cosa i l’agafa del braç. ¿Agafar del braç un acordionista? ¡Això li impedirà tocar! I una vegada més en Carles deixarà de tocar, escoltarà el que hagin d’explicar-li i maniobrarà per satisfer el públic. Amb la paciència que ha demostrat avui n’hi hauria d’haver prou per canonitzar-lo i declarar-lo tercer patró de Castellví. Sant Carles el diatònic.

¡Excel·lent!

Hora de recollir i acomiadar-se. Belda enfunda el seu acordió i se’l penja a l’esquena com d’altres es pengen la guitarra, l’escopeta de caça o l’aixada. Així que avança cap a la sortida, els paisans del lloc li agraeixen la visita o li comenten qualsevol assumpte relacionat (o no) amb el concert. Fa quatre hores que és a Castellví, però ja el tracten com a un veí més. “Quin racó de món”, pensarà. A la porta l’esperen els dos experts del santoral. Sant Carles ja es tem el pitjor. En Jaume posa cara seriosa, per variar. En Miquel té alguna cosa més per dir-li. Per descomptat, l’hi deixarà anar abans que marxi. “Per com has interpretat el recital i per com ens has torejat, et poso... ¡un excel·lent!”. Uf.