Nightwish, la mare de totes les batalles

L’equivalent musical a una d’aquestes grans pel·lícules èpiques amb batallons de soldats medievals enfilant-se per cims muntanyoses així d’alts i lliurant combats a mort entre el bé i el mal ve a ser el grup finlandès Nightwish. Música proveïdora de sensacions fortes, d’enquadraments vertiginosos, carreres a alta velocitat i una veu de soprano vikinga com la de Floor Jansen, cantant (holandesa) d’un grup capaç de reunir3.100 persones aquest dissabte al Sant Jordi Club.

Espectacle de posada en escena i guió cuidats, repertori fix nit rere nit, flamarades la caloreta de les quals se sentia des de la grada, i una pantalla de vídeo gegant envoltant les cançons amb imatgeria fantàstica: el mussol que s’introduïa a l’ull de la tempesta a la primera peça, ‘Dark chest of wonders’, després de la malenconiosa introducció folk de Troy Donockley, músic anglès que maneja flautes, gaites i bouzouki. Sí, Nightwish juga amb els contrastos entre el lirisme i l’èpica passada de rosca. I estira, en general, un power metal desbocat, reforçat per les capes de teclats del líder a l’ombra Tuomas Holopainen i el terrabastall de la bateria de doble bombo.

Soprano i bèstia escènica

En aquest ‘Decades tour’, Nightwish commemora el seu 20è aniversari mirant cap enrere, a la primera de les seves dues dècades de vida, quan la veu cantant la portava Tarja Turunen. Els fans veterans la continuen trobant a faltar, tot i que Jansen és tècnicament impecable, cobreix tots els registres i és una bèstia escènica. Tot i que, amiga Floor, compte amb l’abús de ‘headbanging’: Tom Araya, de Slayer, de tant sacsejar el cap, té les vertebres fetes pols i els metges li van receptar fa temps contenció.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A ulls del profà, el repertori de Nightwish tendeix a la linealitat: ‘tempos’ accelerats, un rere un altre, i tornades ideals per animar la presa de la fortalesa d’‘El senyor dels anells’: ‘Wish I had an angel’, ‘10th man down’, ‘Come cover me’... Tonades, cal dir, que comporten un caràcter melodiós pop digne d’Eurovisió. L’obertura de registre es va fer notar en l’abracadabrant ‘Gethsemane’, l’influx cèltic d’‘Élan’ i la introspectiva ‘Dead boy’s poem’. I passat l’equador de la nit, van exaltar més encara els ànims els cors a l’estil ‘Carmina Burana’ de ‘Last ride of the day’, la lírica ‘The carpenter’ i el gran clàssic, ‘Nemo’.

El punt àlgid va arribar quan Nightwish es va introduiral llarg poema èpic ‘The greatest show on earth’, una cançoneta plena de canvis de ritme i cops d’efecte que tracta sobre una matèria tan, ehem, manejable com la creació del planeta Terra. A això van dedicar els seus últims esforços, prolongats amb un altre ‘hit’, ‘Ghost love score’, entorn d’una història d’amor fantasmal que ens ve a dir que Nightwish deu trobar la realitat quotidiana rematadament avorrida.