Guillermo del Toro: "El cine no s'acaba, només es transforma"

El primer llargmetratge que Guillermo del Toro dirigirà per a Netflix es diu 'Pinocho', però no té res a veure amb la versió del conte que tots coneixem gràcies a Disney. Serà una pel·lícula d’animació 'stop motion' ambientada durant l’ascens de Benito Mussolini al poder a Itàlia i, sens dubte, això explica que, malgrat el seu triomf als Oscars gràcies a 'La forma del agua' (2017), no aconseguís obtenir finançament per part de Hollywood per rodar-la. El director ens ha parlat del projecte des del Festival de Marràqueix, on es troba en qualitat de convidat d’honor.

¿Va tenir algun problema de consciència abans de decidir-se a rodar 'Pinocho' amb Netflix?

No, pel següent motiu: he volgut fer aquest pel·lícula des de fa 10 anys i vaig trucar a totes les portes que hi ha a Hollywood perquè me la financessin. I només vaig rebre negatives. I de sobte Netflix va dir "sí". I hem d’assumir que el paisatge està canviant. I, malgrat que a molts no els agradi, continuarà canviant de manera radical en els pròxims cinc anys; tots els grans estudis estan preparant les seves pròpies plataformes de 'streaming'. Quan les pel·lícules van deixar de ser mudes per ser sonores, molta gent va pensar que allò seria el final del cine; quan va aparèixer la televisió, tots van tornar a dir el mateix, i ho van dir una vegada més quan van aparèixer els videoclubs. Però el cine no s’acaba, només es transforma. I el nostre deure com a cineastes és continuar explicant històries.

Les pel·lícules que vostè fa ofereixen el tipus d’espectacle visual que demana a crits ser contemplat en pantalla gran. ¿Què sent al saber que la majoria d’espectadors només tindran opció de veure 'Pinocho' en pantalla petita?

Tinc 54 anys, m’estic fent vell. I al llarg de la meva carrera hi ha hagut massa projectes que mai vaig aconseguir tirar endavant. No vull afegir-ne un altre més a la llista. M’afligeix que la gent vegi 'Pinocho' en pantalla petita, però m’afligiria molt més no ser capaç de fer-la.

¿En què creu que diferirà la seva col·laboració amb Netflix del seu treball amb els canals de producció tradicionals, per exemple?

Només espero rebre d’ells el tracte que jo dono als meus directors quan exerceixo de productor.

¿Quin tipus de productor és?

Em quedo a la cantonada del quadrilàter, amb l’esponja i la galleda d’aigua, i deixo que el director s’encarregui de guanyar el combat. No li imposaré idees, encara que prengui decisions que no m’agradin. Quan vaig produir ‘El orfanato’ a J. A. Bayona, per exemple, li vaig donar sis o set idees i ell només en va agafar dues; les altres cinc em semblaven fantàstiques, però em vaig haver d’aguantar. Així es comporta un bon productor i ho sé perquè vaig tenir un bon mestre.

¿Qui va ser?

Pedro Almodóvar, que és el millor productor que mai he tingut. Quan vam fer junts ‘El espinazo del diablo’, em va dir: "Aquestes són les meves idees, però la pel·lícula és teva". En aquells moments jo acabava de rodar 'Mimic' a les ordres dels germans Weinstein i aquella havia sigut una experiència terrorífica. I recordo que li vaig dir al Pedro: "Vull tenir tot el poder de decisió sobre el muntatge final de la pel·lícula". I ell em va contestar: "Però, ¿com podries no tenir-lo? ¡Tu ets el director!". Llavors em vaig posar a plorar.

Senyor Del Toro, ¿per què 'Pinocho'?

Pinotxo és molt diferent de la imatge que la gent té d’ell. En el fons és com Frankenstein: un ser creat de manera artificial per un pare de qui s’acaba distanciant i que ha d’aprendre el funcionament del món a través del fracàs, de dolor i de la solitud. Per això m’agrada. A més, sento que tinc una connexió essencial amb ell, l’he sentit des de petit. ¿Per què ha de convertir-se en un nen real per ésser estimat? ¿Per què no pot ésser estimat pel que és? ¿Per què hi ha nens a qui no es dona l’oportunitat de ser imperfectes i, tot i així, rebre l’amor dels seus pares?

En la seva versió de Pinotxo, el protagonista és una marioneta durant l’auge del feixisme. Les connotacions polítiques són òbvies.

No hi ha millor manera de fer cine polític que recorrent a la fantasia. Al cap i a la fi, 'La Ventafocs’ i 'Blancaneu' parlen d’assumptes molt rellevants, com ara de dinàmiques de gènere i de classe i d’estructures de poder autoritari. No hi ha una sola faula que no tingui rerefons polític. I, especialment avui dia, la paràbola s’ha convertit en l’única eina vàlida per parlar de política a la gent. Vivim un temps en què és impossible tenir discussions obertament ideològiques, perquè l’ambient és molt tens i tots estem posicionats de manera inamovible en el blanc o el negre. Per això, si un narrador vol ser escoltat el més fàcil és començar a parlar dient "Hi havia una vegada...".

¿Com li van anar l’èxit i els premis de 'La forma del agua'?

Al rebre’ls em vaig adonar que els necessitava molt més del que mai havia cregut. Però no vull donar-los gaire importància. L’èxit i el fracàs viuen porta amb porta i aquestes portes no estan numerades, de manera que quan tu toques el timbre no saps qui t’obrirà.

Notícies relacionades

¿En quins cines es podrà veure 'Roma', d'Alfonso Cuarón?

Més músicai solidaritat que política

En tot cas, ¿creu que gràcies a aquests premis finalment podrà tirar endavant tots els projectes que no ha aconseguit completar al llarg del seu carrera?

Impossible, perquè estem parlant d’uns 20 projectes i, insisteixo, soc un senyor de 54 anys que pesa 140 quilos. No tinc ni el temps ni l’energia. Però, compte, mai se sap. Assumeixo que l’estat natural d’una pel·lícula és no existir i el treball del director és lluitar per alterar-lo.