Shirley Jackson, l'horror darrere la vida domèstica

 “Em sembla que no m’agrada gaire la realitat”, va dirShirley Jacksonen un to gens emfàtic i més aviat fosc. Així que al llarg dels seus contes i novel·les, l’escriptora, que va morir massa d’hora, als 48 anys, el 1965, es va dedicar a teixir visions paral·leles, inquietants i gens complaents. Res que s’esperés en una dona i una mare de família a l’Amèrica més pagesa dels anys 50. Oblidada durant anys,la sèrie de Netflix, ‘La maldición de Hill House’, basada en una de les novel·les més populars de l’autora, culmina una recuperació en què s’han entossudit els seus valedors Stephen King, Neil Gaiman i Joyce Carol Oates (amb qui comparteix la trasbalsada visió del món). Com tantes altres escriptores –Lucia Berlin, sense anar més lluny–, Jackson, oblidada durant un temps, va passar la seva travessia del desert del reconeixement fins que fa uns anys la Library of America, una mena de plèiade nord-americana, la va incloure en el seu catàleg i es va publicar poc menys que la seva biografia definitiva, a càrrec de Ruth Franklin.

Aquí a casa, el 2012, l’editora Valeria Bergalli, del segell Minúscula, es va entossudir en la seva recuperació. Així, va editar la novel·la ‘Siempre hemos vivido en el castillo’, una joia de la novel·la gòtica amb toc grotesc, essencial per despertar l’actual febre Jackson. Després van arribar a les llibreries els seus ‘Cuentos escogidos’ i el volum de textos dispersos 'Deja que te cuente’.D’altra banda, L’Altra, de la mà de l’editora Eugènia Broggi, serveix en català ‘Sempre hem viscut al castell’ i ‘La maledicció de Hill House’, que és la seva novel·la més popular, encara que només sigui per les seves adaptacions cinematogràfiques, que acaben de culminar en la sèrie. La versió en castellà que fa una dècada va publicar Valdemar està ara descatalogada, i serà Minúscula qui la recuperarà a començaments de l’any que ve, mentre queden en cartera ‘El reloj de sol’ i ‘Hangsaman’.

“Durant molt temps se la va considerar una escriptora de terror, però qui la llegeixi buscant només això quedarà molt decebut, perquè la seva aproximació és més aviat cerebral i molt quotidiana. Té poc a veure amb fenòmens sobrenaturals”, explica Bergalli. L’angoixa, la claustrofòbia, la por són el nucli dur de les seves històries, que d’una forma indirecta estan relacionades amb la vida domèstica de les dones, i aquest aspecte a l’editora li sembla crucial per al seu actual reconeixement.

El tema de la casa generadora de tensions és crucial en Jackson, mare de quatre fills, esposa. Ella va exercir com amestressa de casa en un petit poble de Nova Anglaterradesprés d’haver viscut a Nova York i, tot i que es va prendre de broma el seu dia a dia en una sèrie d’articles periodístics en què es reia d’ella mateixa i de la seva família (‘Una vida entre salvajes’, uns quants recollits a ‘Deja que te cuente’), en la seva tasca literària va saber veure el revés terrible d’aquella domesticitat innòcua (sí, com una espècie de ‘Twin Peaks’ però als 50), que malgrat la diversió externa l’oprimia.

Fosca mestressa de casa

Perquè tot i que de portes enfora ho semblés, Jackson no es va ajustar mai al patró de mestressa de casa perfecta i impol·luta que fa pastissos i es doblega a totes les necessitats del marit i fills. Les dones de Jackson –tots els seus protagonistes ho són– intenten bregar amb aquest model, però es veuen arrossegades pels seus propis fantasmes personals. I aquests fantasmes, que els lectors no saben bé d’on sorgeixen, fan molta por. ¿S’ha d’explicar que els seus últims anys, afectada d’agorafòbia, amb prou feines va sortir de casa i es va matar a pastilles per apaivagar la seva ansietat, barrejades amb grans dosis d’alcohol? A la foto que acompanya aquest escrit, Jackson, amb els quatre fills i el gos, té tan sols 39 anys. Obesa mòrbida i insatisfeta, no s’agrada gens a si mateixa; intenta escapar-se de la trampa de la família, però no té forces.  El comportament del seu marit tampoc hi va ajudar, perquè no li va donar mai un cop de mà a fi que prioritzés la creació davant la feina domèstic, i, a més, no es molestava a amagar les amants.

Avui, la posteritat ha brindat una bonica venjança a l’esposa menystinguda. Els textos de Stanley Edgard Hyman, el marit, llavors un dels crítics més respectats del moment, han caigut en l’oblit i, mentrestant, el reconeixement d’ella no ha fet més que créixer. I és que Jackson pot ser apreciada tant pels lectors de gust fi com pels que busquen senzillament una bona història.

A la seva editora en català, Eugènia Broggi, la vencien els prejudicis abans de trobar-se amb les novel·les de l’autora: “Jo no soc gaire lectora de gènere perquè considerava que en el gènere de terror no hi ha lloc per a l’element emocional, que és el que a mi m’interessa. Però quan vaig començar a llegir Jackson, els seus personatges, sempre en conflicte amb si mateixos i amb el seu entorn, em van captivar. Això proporciona a la història una profunditat que va molt més enllà de si després hi ha una trama o un misteri a resoldre”. Aquesta apologia d’allò no convencional, del que no es regeix per les regles de la racionalitat, és definitòria per a, en paraules de Broggi, la connexió actual de l’autora amb els temps que corren, temps de clarobscur i de reivindicació de la diferència. “Les seves novel·les semblen escrites ara mateix”, afegeix.

Un conte controvertit 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I no es concep un article sobre l’autora sense recordar el conte que la va fer famosa, o més aviat desagradablement famosa, i que durant molts anys la va acompanyar com a afegitó escandalós. Jackson va ser l’autora de ‘La lotería’. Un relat extrem, que avui forma part del volum 'Cuentos escogidos’ i que el seu net Miles Hyman va convertir en un còmic d’aparença feliç (Nórdica). A Jackson ‘La lotería’ la va marcar amb foc. Tot i que ella publicava per a revistes femenines (quan les revistes femenines recollien articles d’autors de renom), també ho feia a ‘The New Yorker’. Aquí, el 1948 va aparèixer el relat en qüestió, i als ‘bons’ burgesos que se’l van llegir se’ls va indigestar el dia, davant del que van interpretar com una agressió al bon gust. Com va escriure Joyce Carol Oates en el pròleg als seus contes: “‘La lotería’ suggereix que la classe mitjana nord-americana, sense anar més lluny, els lectors de ‘The New Yorker’, no tenen una mentalitat tan diferent dels linxadors nazis”. Tampoc s’ha d’oblidar que el conte, una història sobre la lapidació, va aparèixer en plena febre mccarthista. La publicació va causar tant enrenou que diversos centenars de lectors es van donar de baixa de la seva subscripció i l’autora va rebre una bona dosi d’odi, el menys indicat per a una sensibilitat més aviat inestable.

A Jackson li agradava dir que era una bruixa, parlar amb els gats, col·leccionar llibres d’ocultisme i visitar cases antigues. Era rara, com la seva literatura. Potser per això han hagut de passar tants anys perquè sigui apreciada.