Secret Vida, el culte a l'esdeveniment

Atès que tot, o gairebé, ha sigut vist en matèria de festivals pop, l’organització del Vida Festival, de Vilanova i La Geltrú, es va dignar a desafiar la seva clientela habitual amb una mostra en què el cartell era secret de sumari. També per a la premsa, en donem fe. Convocatòria amb seguiment, en què 1.500 persones van esgotar entrades i abonaments atrets per la fiabilitat de la marca mare, aquest Vida estiuenc l’última edició del qual va comptar amb caps de cartell com Franz Ferdinand, St. Vincent i Iron & Wine.

Rumors i especulacions corrien de boca a orella aquest divendres (primera de les dues jornades del festival) pel recinte de la finca Mas Solers, l’antiga seu del Casino de Barcelona, a Sant Pere de Ribes, que va acollir aquest primer Secret Vida. Marc noble, dos grans salons emmoquetats acollint dos escenaris i un presentador, Ángel Carmona, periodista de Radio 3, a qui va correspondre la tasca d’anar revelant la identitat de cada artista a mesura que li tocava el torn. El primer, Tamino, ‘indie’-cantautor belga tendent al punt de fuga emotiu a l’estil de Jeff Buckley.

Estar i escoltar

Xerradissa a la sala davant d’un artista amb prou feines conegut que es valia tan sols de la seva veu i la seva guitarra. Com amb el següent, Ferran Palau, recorrent la cerebral mística pop de ‘Blanc’ amb Joan Pons (El Petit de Cal Eril) a la bateria. Allà, una noia va alçar la veu per demanar silenci, “que això sembla la fira de Santa Llúcia”.Reflexió: prioritzant la marca del festival sobre l’artista, el Secret Vida estava potenciant l’efecte esdeveniment per sobre de l’afinitat amb una proposta. Molta gent parlava durant les actuacions perquè potser valorava més ser allà que escoltar un determinat artista. Al seu torn, els grups del Secret Vida no van tocar per als seus fans: potser avui els de José González estan posant el crit al cel al saber que divendres va actuar al festival sense que ningú els avisés.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El cantautor suec d’arrels argentines, que va oferir un conscienciós recital en solitari, molt diferent per tant del passi orquestral de fa dos mesos a l’Auditori, va acabar sentl’única figura internacional amb calibre de cap de cartell d’aquella jornada. L’altra presència ‘guiri’ va resultar ser Franc Moody, grup britànic que va animar a ballar amb les seves bases ‘funky’ electròniques i les seves picades d’ullet a l’escola de George Clinton.

Completant el cartell, artistes autòctons i de perfils molt dispersos: Pavvla, estrenant el seu segon disc, entre l’intimisme pop i el traç electrònic, Los Mambo Jambo amb la seva centrifugadora de rock’n’roll primigeni, surf i swing, la màquina d’himnes pop de La Casa Azul en format banda, i les sessions de Miqui Puig i Ramon Castells enfilant la matinada. Secrets revelats, i alguns dubtes en suspens.