Així va ser 'la presa' del Museu de Lleida per requisar les obres de Sixena

"Bona nit, venim a ocupar les sortides d’emergència del museu". Amb aquesta frase es va presentar un nombrós grup d’agents de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida fa un any. Ho van fer de matinada i amb exhibició de poder: "Armats, amb cascos i amb armilla antibales", segons Josep Giralt, director del centre. I ho van fer sota l’empara del 155 i amb Íñigo Méndez de Vigo com a conseller de Cultura, per custodiar els tècnics del Govern aragonès amb l’objectiu, complert, de requisar, per ordre judicial, 44 béns (al final se’n van emportar 45) del monestir de Sixena que el centre de la capital del Segrià custodiava des de feia dècades. La comitiva va marxar 14 hores després, no sense abans formar per carregar contra les persones concentrades a fora, cosa que al final no va fer. "Vull veure’t anant a Sixena a recollir aquestes obres i retornant-les al Museu de Lleida” va ser la frase a tall de comiat que Giralt li va etzibar al guàrdia civil que exercia de comandant de la policia judicial.

I un any és el temps que ha tardat el Museu de Lleida a mostrar què va passar dins de la institució durant les 14 hores que la policia i els tècnics aragonesos van ser allà. Aquest dimarts s’ha presentat el llibre 'Operació trasllat. Art de Sixena' (Pagès Editors) que, amb text de Marga del Campo, responsable de Comunicació del centre, reuneix les imatges inèdites que va prendre Jordi V. Pou la nit dels fets. Sis mil instantànies, 160 de publicades, i set hores de vídeo (filmades per Laia Navarra i editades en quatre minuts). I ho ha fet malgrat els intents infructuosos del municipi de Vilanova de Sixena de prohibir-ne la publicació: en una providència del 23 de novembre el Jutjat número 1 de Primera Instància d’Osca va dictar que l’actuació estava "plenament legitimada" i que per tant les imatges es podien difondre. 

6.000 imatges i set hores de vídeo

El passat 11 de desembre, Del Campo i el director del museu van ser els únics que van quedar-se des del primer minut fins a l’últim dins del centre. Ells van rebre la policia judicial. I ells van flanquejar l’entrada als efectius de la Guàrdia Civil que van ocupar el museu. A les 3.21 hores. Des de molt abans temien la seva arribada, però no van saber de la imminència d’aquesta (el pla de treball parlava de les 8.00 del matí) fins que un vigilant del museu va sentir un mosso (no van entrar al museu però sí que van perimetrar la zona) que la comitiva era al peatge de Soses. A partir d’aquí va començar el que va ser una "nit dura i traumàtica", segons l’autora, plena de "fredor en el tracte", en què hi va haver "subtils provocacions" que des del museu van obviar.

Del Campo narra els fets en primera persona i cronològicament, però recull les sensacions i sentiments de tots els treballadors del centre: "Tenia clar que no seria només el meu relat, sinó el petit drama que va viure cadascun de nosaltres". Quinze persones per part del museu, entre treballadors i representants de la Generalitat, per unes 80 de la comitiva aragonesa, entre tècnics i guàrdies civils. La "por" era tal que el museu va tenir la precaució de sol·licitar la presència d’un notari que va donar fe de tot el que va passar. I el que va passar, segons es desprèn del relat visual i textual del llibre, és un trasllat "massa ràpid" tot i que "professional", policies fent-se fotografies amb les caixes sepulcrals que van marxar, i guàrdies civils per tot arreu: "N’hi havia molts. A qualsevol racó fosc trobaves un agent. Va ser molt bèstia", explica Pou. 

Esperpèntic sense guerra pel mig

Tots els presents coincideixen en quins van ser els pitjors moments de la nit. Entre aquests, haverd’entrar al museu amb el carnet a la boca, l’arribada del desplegament de la Guàrdia Civil –"recordo que flipàvem i que el que ens va passar pel cap va ser la cançó de Maria del Mar Bonet 'Què volen aquesta gent que truquen de matinada'"– explica Del Campo. I quan es van obrir les portes i el personal del museu va veure la multitud que hi havia fora recolzant-los. Tampoc va ser fàcil la feina: "Des d’Aragó tenien la consigna d’anar ràpid i això no és bo per al patrimoni; no és el mateix traslladar obres d’art que traslladar pernils". Per això van sorgir algunes de les queixes sobre la feina que es va fer, tan ràpid que va provocar certs problemes, com que els aragonesos arribessin amb caixes que no tenien les mesures adequades i que les obres no viatgessin tan immobilitzades com haurien d’anar.

Les fotografies preses per Pou van anar amb la comitiva, la policia judicial va al·legar que s’havia d’evitar-ne la manipulació, màxima que no va ser vàlida per a la part aragonesa, que no va entregar les imatges fins passats uns quants dies. Imatges i lletres que són la crònica d’"un fet inaudit. Mai abans un museu havia viscut una situació com aquesta. El fet que forces policials armades entrin en una institució cultural, sense estar en guerra, és, com a mínim, esperpèntic". 

Pendents del Tribunal Suprem

El d’aquest dimarts és l’enèsim capítol d’un conflicte que va arrencar el 1995 amb la segregació dels municipis aragonesos del bisbat de Lleida després de vuit segles de convivència i que enfronta Catalunya i Aragó pels béns de les parròquies escindides. El conflicte té diversos fronts judicials oberts. El present, que afecta les peces que les últimes monges del monestir d’Osca van emportar-se en el seu trasllat a Catalunya, en la dècada del 1970, i que als 80 i 90 van vendre al MNAC i la Generalitat. Les sentències de primera instància i de l’Audiència Provincial van decidir a favor d’Aragó, que esgrimia la indissolubilitat del monument, patrimoni protegit des del 1923, i reclamava el retorn de les obres. Així, la comunitat veïna va demanar una execució provisional de la sentència, resolució per la qual la policia va entrar al museu fa un any.

Catalunya al·legava les lleis de patrimoni catalanes, l’extrema fragilitat de les peces i el fet que no hi hagi encara una sentència en ferm per negar el seu trasllat. Però les coses van donar un tomb amb l’aplicació del 155 i amb Íñigo Méndez de Vigo exercint de conseller.  Queda pendent la resolució dels dos recursos, un per part de la Generalitat i un altre de realitzat pel consorci del Museu de Lleida, davant del Tribunal Suprem, que encara no els ha admès a tràmit. Si la sentència d’aquest és favorable a Catalunya, les obres hauran de prendre el camí de tornada amb tots els riscos que comporta moure peces tan antigues i delicades.

La sala capitular i la Franja

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

L’altre front obert és per les anomenades pintures murals de Sixena, uns frescos molt singulars pintats a la sala capitular del cenobi al segle XII i que es conserven al MNAC. Van arribar al Palau Nacional després que en una campanya de salvaguarda del patrimoni durant la guerra civil, Josep Gudiol rescatés el que quedava d’unes pintures cremades que estaven a la intempèrie(el sostre no es va reconstruir fins a la dècada dels 90) després de l’incendi que va patir el monestir durant els inicis de la contesa. Les pintures murals tenen una decisió en primera instància favorable a Aragó i una execució provisional en suspens. Queda per saber la sentència de l’Audiència Provincial, que ja ha avisat que no té pressa en resoldre, i la possibilitat de recórrer al Suprem.

Finalment són els anomenats 111 béns de la Franja, obres procedents de diferents parròquies el primer judici de les quals, per 83 d’aquestes peces, tindrà lloc al maig, a Barbastre. Però hi haurà més fronts, ja que Aragó amenaça de reclamar-ho tot. S’ha de veure si aplicarà la mateixa política a les obres del monestir que són a Toledo o Madrid, per exemple, els museus del qual conserven parts del retaule major del cenobi.