Paco Roca, el rei Mides del còmic

“Em va fer por, sí”. Es va espantar Paco Roca quan a Astiberri, la seva editorial de sempre, li van dir, més que convençuts, que llançarien d’entrada 20.000 exemplars del seu nou treball, 'El tesoro del Cisne Negro' (la tirada inicial més gran que han fet en els seus 17 anys d’existència). Fa tot just dues setmanes que va arribar a les llibreries aquesta hàbil combinació d’“aventura marina, pirates moderns i intrigues polítiques” sobre el botí més gran trobat mai en un barco enfonsat, com la defineix el dibuixant des de Granada, on està de promoció, i ja n’han reimprès una segona edició amb 10.000, xifres que ja voldrien per a si molts escriptors. Tot i que potser l’autèntic tresor és el mateix autor, ja que, com a rei Mides de la vinyeta, converteix en or qualsevol història que toca: des d’‘Arrugas’ (que li va valer el Nacional de Còmic 2008; 72.000 exemplars venuts i que amb el seu relat sobre la vellesa i l’alzheimer va obrir, juntament amb ‘María y yo’, de Miguel Gallardo, una nova etapa daurada del mitjà) no ha parat de sumar lectors amb títols amb temes tan diversos i celebrats com ‘El invierno del dibujante’ (homenatge als antics dibuixants de Bruguera), l’autobiogràfica ‘La casa’ (la nostàlgia del pare desaparegut), ‘Los surcos del azar’ (la memòria històrica dels republicans després de la guerra civil; 35.000 exemplars) o ‘La encrucijada’ (còmic disc al costat del cantant de Seguridad Social). “Sempre busco històries sobre les quals em ve de gust reflexionar, que siguin noves, que suposin un repte per la documentació o la temàtica. Em costaria fer un ‘Arrugas 2’”, afirma.   

549.000 monedes d’or i plata

No obstant, la d’aquest ‘Cisno Negro’, inspirada en la realitat del ‘cas Odyssey’ però amb algun ressò tintinià d’‘El tresor de Rackham el Roig’ i ‘El secret de l’unicorn’, li va arribar sense buscar-la. Va ser el diplomàtic Guillermo Corral, que firma el guió i la va viure de primera mà, qui l’hi va proposar a Roca (València, 1969) a Chicago, en un viatge de l’Ambaixada espanyola als Estats Units, on presentava ‘Arrugas’. Tot va començar quan el 2007 l’empresa nord-americana Odyssey (en el còmic, Ithaca), especialitzada a buscar tresors de restes enfonsats per tot el món, va trobar el que després el Govern espanyol demostraria que era el ‘Nuestra Señora de las Mercedes’, fragata militar que barcos britànics van enfonsar a canonades el 1804 davant el cap de Santa Maria (a la costa portuguesa) quan tornava de Sud-amèrica amb 249 persones a bord. L’Odyssey es va emportar en secret el tresor –17 tones, 549.000 monedes d’or i plata (un botí valorat en 370.000 milions d’euros)– a Tampa (Florida), on tenia la seva seu, i va batejar l’operació com a ‘Cisne Negro’. Allà va començar una batalla en els tribunals per recuperar-lo, impulsada per César Antonio Molina, llavors ministre de Cultura de l’Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero. Després de molts girs i intrigues la sentència va fallar el 2012 a favor d’Espanya. 

“En la història real s’inverteixen els papers, es capgira la imatge romàntica de la recerca del tresor, del cercatresors, que aquí serien els dolents, perquè en la majoria de casos es tracta d’espoli del patrimoni d’un país. I els funcionaris, la burocràcia, que intenten recuperar el tresor de mans de l’aventurer, aquí són els bons, els herois; són gent que fa molt bé el seu treball però que no n’obté cap reconeixement públic i queden a l’ombra, com Guillermo”, reivindica.      

Espoli del patrimoni

Denuncia el dibuixant que aquestes empreses “juguen a ser arqueòlegs però el que en realitat els interessa és la part metàl·lica, econòmica, sense respecte pel país a què pertany aquest patrimoni”. “És la mateixa mentalitat colonialista i racista per la qual es va considerar normal al seu dia, per exemple, que el Museu Britànic espoliés les restes de l’antic Egipte. El valor del tresor és testimonial, com les ruïnes de Pompeia o un quadro de Velázquez, expliquen una part de la nostra història i pertanyen a tota la humanitat. No es pot comerciar amb això. I si no pots recuperar un jaciment sense destrossar-lo és millor no tocar-lo”, remarca Roca. 

La història que explica el còmic, de la qual Astiberri ja ha venut els drets a Movistar+ per convertir-la en una minisèrie de televisió amb imatges reals, utilitza noms inventats i introdueix notes de ficció. “Això ens permetia no autocensurar-nos i evitar problemes legals, perquè hi ha personatges molt reconeixibles, com els ministres, o el cercatresors, que queda malament i és molt donat als judicis”. Però alhora és un mirall versemblant del que va passar. “El Guillermo també és escriptor i volia una visió més de còmic francobelga, tipus Tintín. Però jo vaig preferir explorar nous camins i evitar certs tòpics buscant gairebé un documental, una crònica periodística amb parts novel·lades però allunyada del còmic d’aventura. Al final trobem un equilibri”, explica Roca.  

Monedes en cubetes de plàstic

L’historietista insisteix en la importància de donar-li al relat el “màxim realisme”. “Per dibuixar els petits detallets que la imaginació veuria d’una altra forma” fins i tot va aprofitar una visita al Ministeri de Cultura per colar-se en el pàrquing i fer fotos (“em van descobrir...”, confessa), va demanar a l’exministra Ángeles González-Sinde imatges del seu despatx o va utilitzar les fotografies que Corral va fer del búnquer on es guardava el tresor als Estats Units. “Les monedes estaven en cubetes de plàstic apilades i en prestatgeries de metall. No tenia cap glamur. Jo ho hauria imaginat com una gran cova d’Alí Babá o la tomba de Tutankamon”, admet. 

Notícies relacionades

Paco Roca i els republicans que van alliberar París

Un còmic recupera els cinc dibuixants rebels de Bruguera

Tot i que en la complexa trama se succeeixen les pressions i intrigues polítiques, misterioses intervencions delsespies del CNI, la suposada compra de favors d’un senador nord-americà que havia de votar a favor de canviar una llei clau en el litigi, els contactes amb el poder del cercatresors, les lluites i la falta de coordinació entre els diferents ministeris..., “possiblement la realitat superi la ficció”, opina Roca, que s’ha preocupat de mostrar la rebotiga de la història. “Tot està molt documentat. El cas va ser molt seguit en els mitjans, Odyssey va publicar un documental propagandístic abans que acabés el judici que mostrava l’altra cara de la moneda, i la Guàrdia Civil va penjar un vídeo a internet explicant tot el desplegament policial per protegir el trasllat del tresor...”.  

No té temps de descansar, assumeix, embarcat en la promoció del llibre, mentre prepara una atípica exposició sobre còmic en el valencià IVAM, per al març, amb Álvaro Pons de comissari, i pensa, probablement, a descobrir un nou tresor per brindar al lector.