Els Pets, en la seva nit més vivificant

El nou disc d’Els Pets, ‘Som’, ha tingut un efecte vivificant, deixant enrere els fantasmes del disc anterior, l’anímicament vulnerable ‘L’àrea petita’ (2013), i portant de tornada a casa el millor Lluís Gavaldà. No ja com a compositor, sinó també com a figura d’escenari. Feia temps que no el vèiem tan exultant com aquest diumenge al Liceu, sala que va acollir el grup per primera vegada, en l’obertura del Suite Festival.

Els Pets es van valer de les cançons de ‘Som’, disc produït per Joan Pons (El Petit de Cal Eril), gairebé per complet (només va faltar ‘El dia que et vas trencar’) i combinant-les amb una desena d’incursions selectes en el passat. Començant per ‘Agost’, amb la seva malenconia infinita, que Gavaldà va destapar amb la guitarra acústica i que va donar pas a la primera estrena, ‘Wittgenstein’: tornada a seques, buscant el cos a cos amb el públic a cop de bateria i picant de mans. D’allà a un contrastat moment pop, ‘La vida és molt avorrida sense el teu cos’, i a un clàssic, ‘La vida és bonica (però complicada)’. El seu autor va recordar que “parla de la gent que és a la presó i de la gent que els enyora”, i la va dedicar “als presos i preses polítics”.

Vigor i matisos

En aquesta nova versió d’Els Pets va brillar Jordi Bastida, a càrrec de la majoria de textures de guitarra, que s’entenia amb el fitxatge més fresc, Marcel Cavallé, ex-Trons (teclats, veus i més guitarres). Amb ells, el sextet va desplegar un so alhora refrescant i elaborat, amb angles i pòsit. Tots van anar de vint-i-un botó, inclòs un Gavaldà que va deixar a l’armari la seva col·lecció de samarretes pop i va lluir un vestit de color bordeus amb armilla i corbata.

Que cinc anys enrere Gavaldà no visqués el seu millor moment interior no significa que deixés de fer bones cançons: ho van recordar ‘L’àrea petita’ i ‘Blue tack’, repesques que van incidir a la foto d’Els Pets com a banda de pop adult, igual com una altra perla de la seva obra moderna, ‘El que val la pena de veritat’. Entre les noves, l’emotiu dinamisme de ‘Mil hiverns’, l’aturada ‘folkie’ de ‘Corvus’ o de la gran balada amb ressò dels 60 anomenada ‘No vull que t’agradi aquesta cançó’, que Gavaldà va entonar assegut a la vora de l’escenari.

Política en clau

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Les al·lusions al moment polític català van sortir en un ‘Prendre mal’ tan subtil que, va dir Gavaldà amb ironia, s’ha entès amb tanta dificultat com una cançó d’Adrià Puntí. Somrient i teatral, es va acompanyar en la substanciosa ‘De tant en tant’ d’un enorme gira-sol i ens va parlar després de ‘Laia’, una noia “malalta que s’ha de tractar com a persona i no com a malalta”.

El repertori nou va deixar espai al final a uns ‘Hospital del mar’, ‘Tantes coses a fer’ i ‘Soroll’, en què el Liceu es va ensopir. Però fins i tot en el bis, ‘Som’ i el rocker ‘Llavis nous’ que Gavaldà va presentar com “un homenatge a Deep Purple, T. Rex i The Sonics” es van colar entre els retrobats plecs de ‘Com anar al cel i tornar’ camí de la catarsi festiva de ‘Jo vull ser rei’. “Una cançó que ha perdut vigència amb el temps”, va dir, fent broma. Com Els Pets.