Walt Whitman i García Llorca s'uneixen a 'Ciutat de gespa'

Del més ‘cañí’ al més culte. Després de triomfar amb‘Paquito forever’, inspirat en la figura del bailaor, cantaor i transformista Paco Alonso, l’actor Joan Vázquez torna amb un altre musical de creació: ‘Ciutat de gespa’. La màgia del teatre permetunir en aquesta proposta dos grans poetes de la literatura occidental: el nord-americà Walt Whitman (1819-1892)  i l’espanyol Federico García Lorca (1898-1936). El Maldà acull fins al 13 de gener aquesta nova proposta creada per Vázquez juntament amb el mateix equip del seu anterior espectacle: el compositor i pianista Gerard Alonso, el director Víctor Álvaro i la coreògrafa Bealia Guerra. “L’espectacle té una base poètica i intel·lectual però és una comèdia musical destinada a tota mena de públic, assequible i popular”, assenyala Vázquez.

L’obra narra el viatge de Lorca a Nova York a la recerca d’inspiració i d’altres maneres de viure. “Lorca en aquell moment passava per una recerca artística i, personalment, tenia molts dubtes per resoldre”. Tot i que segurament ja coneixia la poesia de Whitman, a Nova York va aprofundir-hi. Whitman, homosexual com Lorca, va ser clau per al poeta andalúsen un moment en què s’intentava entendre, centrar-se i superar el distanciament amb els seus amics Dalí i Buñuel, que havien criticat el seu ‘Romancero gitano’. A més, necessitava també superar la seva ruptura amb l’escultor Emilio Aladrén. 

Jazz i capitalisme

La ciutat dels gratacels que va conèixer el 1929 va ser tot un descobriment per al bo, com els clubs de Harlem i el jazz, i per al dolent, per exemple el tracte als negres i els marginats del sistema capitalista. Hi ha un Lorca abans i després de Nova York. Per a aquest home de 31 anys de Fuente Vaqueros, Manhattan va ser un revulsiu “en una etapa de recerca com a artista i com a persona”, recorda Vázquez, autor també de les lletres de les cançons.  

Tot i que Lorca i Whitmann mai van poder coincidir als EUA –pertanyien a èpoques diferents– sí coexisteixen en aquest muntatge. La música del pianista Gerard Alonso i Albert Abad, saxo i clarinet, contribueix a trenar una història que fa possible aquesta connexió entre tots dos. “L’‘Oda a Walt Whitman’ que l’espanyol li va dedicar al seu llibre Poeta en Nueva York ens serveix per enllaçar-los i per parlar de la seva homosexualitat”, assenyala Vázquez. Però el joc que plantegen va més enllà. “Se sap que l’homosexualitat de Whitman va influir en Lorca però ¿i si Lorca hagués pogut influir Whitman? És una de les hipòtesis que plantegem”.  

En aquestaOda a Whitman, Lorca va escriure: “¡Maricas de todo el mundo, asesinos de palomas! / Esclavos de la mujer, perras de sus tocadores, / abiertos en las plazas con fiebre de abanico / o emboscadas en yertos paisajes de cicuta. / ¡No haya cuartel! La muerte / mana de vuestros ojos / y agrupa flores grises en la orilla del cieno. / ¡No haya cuartel! ¡Alerta! / Que los confundidos, los puros, los clásicos, los señalados, los suplicantes / os cierren las puertas de la bacanal”.

Dos mons

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

L’escenografia de Victor Álvaro, que permet a Vázquez conjugar i alternar els dos personatges, mostra l’univers de Whitman “més pastoral i popular”i el de Lorca, identificat aquí amb una estètica més urbana i moderna.

També la música contribueix a dibuixar els dos universos en aquest espectacle. Les cançons del poeta nord-americà s’inspiren en la música popular del segle XIX i també en cançons de batallaja que Whitman va servir com a voluntari en hospitals de l’exèrcit del Nord durant la guerra de secessió. En contrast,la música que retrata Lorca és contemporània, d’avantguarda i també tira del jazzper reflectir “aquell moment apocalípitic que vivia”. Sense oblidar el flamenc, clar. “Lorca va comparar la situació dels negres a Harlem amb la dels gitanos a Granada”, recorda Vázquez. “Intentem traslladar a la música aquest llenguatge simbòlic, al·legòric i esquinçador que va utilitzar al seu llibre ‘Poeta en Nueva York’.