'A.K.A.' la revelació del teatre adolescent

De tant en tant, de les sales alternatives emergeix un cometa la llum del qual encegala resta de produccions del circuit comercial. Que no se’m malinterpreti, no és per falta de talent en el panorama ‘off’, al contrari, més aviat es tracta d’un elogi d’aquesta abnegació que treballa per obrir tots els taps d’una realitat escènica precaritzada. La reestrenad’'A.K.A (Also Known As)' tenia alguna cosa de posada de llarg dels quatre premis Butaca, una posada de llarg amb bastant públic professional curiós del fenomen, del com i per què una obra de la Sala Flyhard –45 butaques– salta a l’Espai Lliure i pel camí es converteix en la revelació de la temporada. Anem per parts.

En un context teatral tan envellit, benvinguda sigui la tímida tendència d’intentar connectar amb els referents del públic jove. Daniel J. Meyer s’aboca a un honest esforç de retratar la vida del Carlos, un adolescent de 15 anys amb els tics normals de la seva edat i època: relació tirant amb pares i professors, addicció al mòbil i a les xarxes socials, primers contactes amb les drogues i l’amor... Més endavant ens adonarem dels seus orígens, i la incomprensió acabarà dipositant sobre el fràgil equilibri del seu món tot el pes dels prejudicis racials. S’agraeix la franquesa del punt de vista, evitar les valoracions tan corrents en altres autors que escriuen sobre un context juvenil que els queda més o menys lluny. Una mica més perplexos ens quedem amb aquesta tràgica espiral d’esdeveniments finals, amb personatges afegits i situacions que esquerden la versemblança. S’hauria pogut explicar el mateix sense necessitat d’acudir a aquesta pirotècnia tan pròpia dels serials televisius per a joves, i sense entrar en l’inoportú tema de la denúncia per falsa violació.

Huracà Alberto Salazar

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Com a monòleg, el fulgor del seu protagonista resulta essencial. Alberto Salazar (24 anys) enlluerna amb un extenuant exercici de potència física, expressivitat i empatia que la directora Montse Rodríguez Clusella explota i canalitza amb ritme de film de Guy Ritchie. Pot semblar histriònic per moments però no oblidem que es tracta d’un ser atrapat en aquesta muntanya russa d’emocions tan pròpia de l’adolescència, un mirall per als seus iguals i un evocador torrent de records per a qui se'l mira en la distància dels anys.

En la línia de sumar sense fer-se massa present, la il·luminació de Xavi Gardés és una peça fonamental en l’atomització d’espais que exigeix la fragmentada narració. I així, gairebé tot encaixa al final en aquesta proposta en origen modesta de pressupost però sense límits en l’entrega. Amb les localitat esgotades, però al març 'A.K.A' continuarà deixant la seva empremta sobre La Villarroel.