Pablo Milanés rescata les seves joies ocultes al Palau

Ja sigui a títol personal o en tàndem amb altres artistes, Pablo Milanés continua gravant discos mentre refà els seus repertoris en concerts de formats canviants. El que aquest dissabte oferirà al Palau, dins del 20è Festival del Mil·lenni, respon per ‘Esencia’ i brinda nous tractaments a cançons de tota la seva trajectòria. “Sense música jo no viuria”, assegura el veterà de la Nova Troba Cubana, de 75 anys, en una entrevista per via telefònica en la qual expressa la seva irrenunciable inquietud artística. “Queda molt per fer”.

A la gira ‘Esencia’ es permet un luxe: recuperar cançons poc difoses de la seva àmplia discografia. “Tinc 50 discos dels quals es coneixen a penes unes cançons”, considera el cantautor. “Ara vull que el públic en conegui altres, independentment que canti també les més conegudes”. ¿Com quines? “Per exemple, ‘Todos los ojos te miran”, ‘Sueños’, ‘Matinal’, ‘Plegaria’...” Les interpretarà acompanyat d’Ivonne Téllez (piano) i Caridad R. Varona (violoncel).

Col·lectiu pioner

Entre aquestes no figura ‘Mis veintidós años’, peça considerada com a moment fundacional de la Nova Troba, allà pel 1964. “Molt poc l’he interpretada; ja ho van fer cantants com Omara Portuondo o Elena Burke”, al·lega matisant aquest caràcter pioner de la peça. “Així la consideren els musicòlegs i crítics a Cuba, tot i que érem molts els qui fèiem coses semblants alhora. Joves de 18, 19 anys que provàvem de canviar la música en el sentit tant poètic com harmònic”.

Tal com reflecteix en el seu frondós últim disc en solitari, ‘Renacimiento’ (2013), Milanés sempre va beure de la rica tradició de gèneres i ritmes cubans. En la seva joventut va arribar a conèixer a mites com María Teresa Vera, Benny Moré... “I altres de tan importants tot i que fossin llavors menys coneguts, com Miguelito Cuní, Cotán El Albino o Compay Segundo”, recorda. Amb Compay treballaria anys després. “Vaig fer tres discos amb ell abans que arribessin els grans poderosos”, apunta al·ludint al ‘Buena Vista Social Club’.

Política, no, gràcies

La conversa amb Milanés topa amb un parell de línies vermelles. Una, la seva relació amb Silvio Rodríguez, que, es podria dir, ha anat de mal en pitjor arran de les seves opinions polítiques creuades en la premsa. “Aquest tema no el toco mai. Està oblidat. Passem a una altra pregunta si no et molesta”, indica el cantautor. I l’altra, la política per si mateixa. En general. O en particular: fa un any va expressar a l’agència EFE la seva sensació d’haver-se convertit en “el portaveu dels que no s’atreveixen” (a criticar la situació política de Cuba). Ara, els seus representants demanen per endavant els entrevistadors que s’abstinguin d’entrar en aquest terreny.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Què ha passat? “No parlo de política ja. Sí que m’agrada parlar del fet revolucionari, al respecte de gent com Mandela o Mujica, i de les qüestions socials, relatives al món, al teu barri... Però la política pròpiament no m’interessa ja”, conclou el trobador.

Hi ha més disposició a parlar dels seus projectes discogràfics. Després de compartir treballs amb Miguel Núñez (2016) i amb la seva filla Haydée Milanés (2017), acaba de publicar ‘Flor oculta de la vieja Trova’, un nou mà a mà amb José María Vitier, pianista que ha establert aliances amb Martirio i Maria del Mar Bonet. I dues gravacions ja consumades esperen a la recambra. “Un disc de salsa i un altre d’estàndards nord-americans en anglès”, anuncia. Que no decaigui, doncs. “Faig molts discos, sí. No m’aturo. Vida i música estan barrejades”.