L'actor i productor Arturo Valls revela secrets de la comèdia 'Tiempo después'

Una de les pel·lícules espanyoles més esperades dels últims anys és Tiempo después, el retorn a l’univers surrealista i esbojarrat de José Luis Cuerda (El bosque animado, La lengua de las mariposas). S’han comentat molt les seves similituds amb Amanece que no es poco, però no es tracta d’una continuació. Això sí, el seu esperit és molt similar, és tan extravagant com la primera, combinant frases molt cultes en ambients molt dispars i és molt coral. Però ni els personatges ni l’entorn tenen res a veure.

L’acció transcorre l’any 9177. La humanitat viu en un únic edifici en el qual cada un té una habitació que és el seu negoci bé sigui una barberia o un bar. Els aturats viuen als seus peus en un refugi a l’aire lliure on les seves condicions són bastant dolentes. Un d’ells s’entossudeix a pujar als pisos per vendre llimonada casolana, la qual cosa crearà un conflicte sense precedents i un gran embolic.

Un altre dels seus al·licients resideix en el seu repartiment que reuneix molts dels grans actors contemporanis com Roberto Álamo, Blanca Suárez, Antonio de la Torre, però sobretot còmics com Joaquín Reyes, Berto Romero, Carlos Areces, Raúl Cimas, Eva Hache o Andreu Buenafuente. Alguns d’ells té poc paper i fan ‘cameos’. En aquest elenc també figura el popular Arturo Valls que, a més, repeteix com a productor després d’haver debutat en aquesta faceta amb Los del túnel. El simpàtic presentador d’Ahora caigo ens explica les interioritats més curioses del projecte.

–L’inici. Tot va començar un estiu a la platja de Cadis. Allà es van reunir per dinar un grup de còmics com Andreu Buenafuente, Berto Romero o Edu Galán de la revista satírica Mongolia i parlaven del guió amb afecte però lamentaven que ningú s’atrevís a produir-lo. Després d’un parell de rondes de copetes es van recordar de mi i em van trucar. Després de llegir el guió, vaig trucar el meu soci Félix Tusell i li vaig parlar de la possibilitat de produir-la. I el Félix em va comentar que era una casualitat gairebé màgica, ja que el seu pare havia produït la primera pel·lícula de Cuerda, Pares y nones,. Estava clar que no teníem escapatòria.

–El gran elenc. Reunir un repartiment tan nombrós i complet va ser molt més fàcil del que sembla. Un director com ell té molts admiradors que senten autèntica devoció. Quan els deia que era de Cuerda i en la línia d’Amanece que no es poco,  moltes vegades no em deixaven ni acabar la frase i acceptaven sense pensar-s’ho. Alguns admetien que fins i tot haurien pagat per treballar amb ell.

–Fanàtics de Cuerda. Molts hem mamat del seu humor, és una pel·li feta per fans però no només els actors, l’equip, vestuari, fotografia, la majoria és gent que l’admira, sobretot per Amanece que no es poco, i considerava un luxe treballar en aquest film.

–Un rodatge silenciós. Una de les coses que més em va sorprendre del rodatge és que hi havia més silenci de l’habitual. Era un treball de devots que provocava una atmosfera de respecte. Teníem la sensació d’estar fent una cosa transcendent i intentàvem donar el millor de nosaltres mateixos per oferir-l’hi al mestre. Cuerda té un caràcter assossegat però de vegades té sortides inesperades i quan te les deixa anar no pots fer res més que partir-te de riure.

–Un somni per al productor. José Luis és de la vella escola i roda una presa o dues sense gaires ostentacions, amb enquadraments i plans amplis. En els rodatges, en general, et diuen: "La tenim, és bona, en farem una altra més”. Amb Cuerda, no. Quan era bona era bona i acabàvem i podíem arribar aviat a casa. Com a productor també era fantàstic perquè així estalviàvem despeses.

–Els repetidors. Els únics que repeteixen del repartiment amanecista eren Gabino Diego i Miguel Ángel Rellán. Eren el nostre far i la nostra guia ja que aquests textos tan treballats, tan barrocs, tan rics, no sabíem com els podria expressar la nostra generació. Però tots els temors van desaparèixer quan Rellán va participar en les lectures de guió i es va convertir en el nostre referent. La seva música al recitar les frases sonava a Cuerda, era e nostre guia per saber com havíem d’interpretar.

–El pare cantautor. La cançó que sona en els títols de crèdit finals és composta i interpretada per Joaquín Sabina. També va ser molt fàcil reclutar-lo ja que la nostra sòcia, Carmela Martínez, és la seva filla. De totes maneres tot i que no hagués sigut així estic segur que, probablement, hauria acceptat ja que és un admirador de la riquesa de la feina de Cuerda i les seves contínues referències culturals.

–Les decisions d’un geni. Hi va haver un problema de producció ja que comptàvem en diverses escenes amb una porta corredissa per la qual havien de passar els personatges. Però de sobte descobrim que era un vidre fix que no s’obria. Llavors, José Luis va suggerir, “doncs que per entrar, l’actor digui ‘quiquiriquí’ i es teletransporti a l’altre costat”. Li vam suggerir: “¿i per sortir, li fem dir ‘guau’?” i ens va contestar que si estàvem bojos. Aquesta anècdota defineix molt el seu estil, aquest surrealisme que, en el fons, amaga molt més seny i sentit comú del que sembla.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Sobre la marxa. També era meravellós veure'l tenir idees i improvisar sobre la marxa. En una ocasió va decidir cinc minuts abans de rodar que a l’escena hi havia d’haver un biberó amb llet dins. Ningú semblava entendre'l, però després li donava un gran color a la seqüència. Treballar amb ell és un luxe, té un mètode meravellós.

–L’homenatge a John Ford. En diverses escenes del film es veu de fons el Monument Valley nord-americà. Cuerda volia fer una referència a John Ford, que va rodar molts westerns allà. És un homenatge monumental, mai més ben dit, ja que és un admirador d’aquestes pel·lícules i, a més, li donava a la nostra pel·lícula una gran presència i una intenció èpica.