Mor Moncho, el nostre rei del bolero

Era un cas especial, el gitano que cantava boleros, la criatura de 14 anys que adorava Lucho Gatica i que en lloc d’apuntar-se a la rumba promocionada pel seu cosí El Pescadilla, es va decantar per, cantar a l’amor a un ritme més lent, més sentit, trobant el camí de l’emoció profunda sense ofegar-la ni abaratir-la. “Ningú diu els boleros com Moncho”, el va elogiar Serrat, i com ell, tants altres admiradors d’altura, des del mateix Gatica, que el va nomenar sense embuts “rei del bolero”, fins a intel·lectuals com Terenci Moix, que en les notes que va escriure per al seu segon àlbum va escriure que Moncho “va destruir els tòpics sentimentals del bolero” i “va vèncer el cursi en el seu propi terreny”.

Elogis per a un gitano de Gràcia al qual un professor de cant va aconsellar que es dediqués a altres menesters i que, tretze són tretze, als 16 anys va haver de fer-se passar per cubà en l’orquestra de Ramón Evaristo. “Moncho Batista, el Cicló Cubà,” així l’anunciaven, tractant que el noi s’esfumés després de cada actuació i que ningú el pogués sentir parlar en català. D’allà a una altra identitat exòtica, Moncho i el seu Wawancó Gitano, amb què va gravar un primer epé rumber. I l’àlies més precís: Moncho, el Gitano del Bolero, com seria conegut durant dècades el ciutadà Ramón Calabuch Batista, nascut a Barcelona el 26 de juliol del 1940 i mort aquest divendres al migdia, als 78 anys, després de patir una parada cardiorespiratòria, a l’Hospital de Mataró.

Acompanyament de luxe

Aquell primer àlbum, del 1969, incloïa ‘Amor fugaç’, de Benny Moré, i el que seria el seu vaixell insígnia: ‘Llévatela’, d’Armando Manzanero, un bolero de cavallerositat enverinada que va arrasar en les sinfonoles, les màquines de ‘singles’ que funcionaven amb monedes. En aquells primers discos de boleros, Moncho es va envoltar de grans músics: Ricard Miralles, Francesc Burrull, l’argentí Bebu Silvetti. I va comptar amb una portada firmada per l’escultor Xavier Corberó.

Quan, el 1972, el cantant cubà Pacho Alonso va actuar a Barcelona, Moncho se les va arreglar per fer-li arribar un àlbum seu, inici del seu intens vincle amb el país antillà. Quatre anys després va debutar a Cuba, bressol bolerístic, on va arrasar. El van seguir altres visites, una de les quals al Festival de Varador. Però una ocurrència desafortunada va truncar durant gairebé dues dècades la seva relació amb l’illa, quan en un concert va gosar improvisar un bolero a partir d’uns versos de l’heroi nacional José Martí. Una frivolitat i una ofensa de la qual no va sortir ben parat, “tot i que es va disculpar... amb la boca petita”, explica el seu biògraf Jordi Rueda, autor del llibre ‘Moncho. Sangre de bolero’ (Ed. Satélite K, 2012).

Cantant a Serrat

L’incident cubà i certa mala fortuna amb les discogràfiques, amb buits editorials de fins a vuit anys, van complicar la seva expansió a les Amèriques i fins i tot la seva projecció comercial a Espanya, tot i que els seus recitals en sales barcelonines com la desapareguda Las Vegas van segellar fidelitats profundes amb el públic. Queden per als ‘monchòlegs’ àlbums com ‘Olvido y camino’ (amb cançons de Felipe Campuzano, 1980) i, ja entrats els 90, ‘Conversaciones en tiempo de bolero’, que oferia peces d’una il·lustre cubana de Miami, Concha Valdés Miranda, així com el seu primer disc en català, ‘Paraules d’amor’, on es va acostar a Serrat, que li va cedir una composició inèdita, ‘Massa per mi’.

Va tornar a Cuba el 2002 i va descobrir allà una audiència ingent que el recordava molt bé. ¿'Monchomania’ de maduresa? “Tot i que ell era l’antiestrella, allà anava amb guardaespatlles i movia tantes fans que calia anar canviant-lo d’hotel”, revela Yanni Munujos, que el va acompanyar durant més d’una dècada com a mànager. “El 2006, quan va actuar al Teatre Nacional de Cuba, va caldre posar pantalles al carrer per a l’enorme quantitat de públic que es va quedar fora”.

En paral·lel, el seu rumb es va assentar amb discos tant en català (‘On és la gent?’ a partir de la cançó de Joan Isaac) com en castellà (‘El tío Moncho. El arte del bolero’, amb Diego el Cigala i Jorge Pardo). I els seus recitals van pujar un esglaó i van accedir a sales com el Palau, l’Auditori o Liceu (va ser, el 2006, el primer gitano a cantar en el Gran Teatre), assentant el vincle amb un públic ansiós d’estremir-se amb els seus assalts a ‘Bravo’, Usted’ o ‘Ni tú ni mil mujeres’.

Perfecció interpretativa

Notícies relacionades

Moncho: "No em deslligaré mai de la música"

Un cas d’abús en primera persona

La seva manera de “dir” el bolero atresorava “molta emoció sense ser fingida”, destaca el seu biògraf, Jordi Rueda. “Moncho podia arribar a fer-te plorar valent-se d’una perfecció interpretativa absoluta, sense sobreactuar i amb una afinació única”. Un estil que va conservar sempre, tot i que un desgraciat episodi clínic, del qual va resultar la pèrdua d’una corda vocal, el va distanciar dels escenaris el 2014, deixant el disc ‘Mis queridos boleros’ (gravat el 2010) com a mostra final del seu art.

Qualificat sovint com “el cantant dels cantants”, un favorit dels professionals, home de tracte cordial i exquisit, Moncho, que en el pla polític va simpatitzar públicament amb el PSC, no va destacar per les seves declaracions estridents. L’homenatge que els seus amics (com Serrat, Diego el Cigala, Antonio Carmona i les seves nebodes segones Lolita i Rosario) van programar per al 14 de gener a l’Auditori, amb les entrades esgotades, es manté. Serà una ocasió última per retre honors al nostre rei del bolero.