Pablo Milanés, més que una cançó al Palau

Pablo Milanés va tornar al Palau a cantar la vella melodia que, “més que una cançó”, voldria que fos “una declaració d’amor”, aquesta ‘Yolanda’ com a resum de la puresa d’esperit portada al pentagrama. Milanés sentimental, filosòfic i evocador dels llunyans ‘dies de glòria’, amb poder vocal als seus 75 anys i fonent, en el marc del Festival del Mil·lenni, les seves cançons més populars amb altres que aprecia i que desitja destacar, tot i que hagin quedat semiocultes entre els plecs dels seus més de 50 discos.

Com ‘Matinal’, una peça no gaire llunyana (del disc ‘Regalo’, del 2007), que va obrir el recital al·ludint amb romanticisme a la il·lusió del despertar quotidià: “anunciando el día / de hacerte conocer / todo lo que inspiras”. O l’enigmàtica ‘Plegaria’, de 1995, on es va preguntar “qué es lo que falta para creer que Dios murió”. No hi ha cinisme en Milanés, ni tan sols ombres d’ironia, sinó un afany per transmetre sentiments genuïns, amb el cor a la mà.

Al llarg dels anys l’hem pogut veure en tots els formats, més grans o més petits, embolicant-se de teclats electrònics ‘new age’ o, així va ser al Palau aquest dissabte, acompanyant la seva veu i la seva guitarra del piano d’Ivonne Téllez i el violoncel (i discretes segones veus) de Caridad R. Varona. Triangle fi, feliçment orgànic i idoni per ressaltar els pulcres contorns emotius de cançons com ‘Si ella me faltara alguna vez’ o ‘Amor en otoño’, si bé difícilment podia treure partit del potencial rítmic de les composicions amb substrat de son cubà, com a ‘Canción’ (‘De qué callada manera’), ‘Hay’ o ‘En saco roto’.

Complicitat catalana

Notícies relacionades

Pablo Milanés rescata les seves joies ocultes al Palau

Elionor i l’amor

Milanés va apuntar als seus llargs vincles amb Catalunya en una peça no prevista en el programa, ‘Carta a un amigo lejano’’, que va dedicar al seu estimat Quico Pi de la Serra, “un mite”, a mesura que la seva veu s’anava escalfant, en el seu etern encreuament de calidesa i grandiositat, i alçant-se en els trams finals de les cançons, com a ‘Ya ves’, “una de les més antigues”. Passat l’equador, tot i que les rareses continuaven esquitxant el faristol (‘Todos los ojos te miran’) van anar guanyant terreny els títols reconeixibles des de la primera nota, acollits amb aplaudiments instantanis, com ‘Años’ i ‘Para vivir’.  

Cançons evocadores d’anhels remots i d’ingenuïtats una mica malmeses, que podien insinuar una nostàlgia de la nostàlgia i buscar refugis emocionals. ‘Yolanda’ i ‘El breve espacio en que no está’ van tancar el passi després d’una hora i mitjana que va saber-los a poc als admiradors de Pablo Milanés, que, fent-se una mica de pregar, va sortir de nou a escena per cantar la que va presentar com la seva cançó més recent, ‘Vestida de mar’, que va sonar com una última declaració d’amor, aquesta a la ciutat de l’Havana, que “será alguna vez / lo que un día fue / vestida de mar / vestida de luz / como un renacer”.