Tots els tallers de Picasso

Uns 200 fotògrafs –segons el recompte que està duent a terme el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon, per a un llibre que algun dia veurà la llum– van tenir el privilegi o la sort de fotografiar l’universal pintor malagueny als seus tallers, bé treballant o bé posant amb alguna de les seves obres. Gran part de la iconografia picassiana està lligada a les imatges que van immortalitzar aquests fotògrafs, alguns de molt coneguts, com ara David Douglas Duncan, Man Ray, Brassaï i Arnold Newman, i altres els noms dels quals el temps ha transportat als nostres dies com una nota a peu de pàgina. Així es pot arribar a Picasso a través de la pintura, però també a través de l’ull dels que el van fotografiar a les seves factories. No és cap altre l’esperit que sustenta ‘Sota la mirada del fotògraf’. ‘Picasso als seus tallers’, una de les exposicions destacades de l’any que comença al museu barceloní. 

Hi ha una geografia de Picasso lligada als seus tallers, i hi ha tallers amb més renom que la resta, perquè entre les seves parets va ser ordida alguna obra de celebritat imperible. París es pot recórrer seguint el camí de molles que va deixar l’artista: el Bateau Lavoir a Montmartre –el primer– i els tallers que va anar ocupant successivament al bulevard de Clichy, el bulevard de Raspail, el carrer de Schoelcher, el carrer de Victor Hugo i el carrer de La Boétie. El 1937 es va instal·lar a l’estudi de la Rue des Grands-Agustins, nom que s’escriu amb majúscules en l’univers dels tallers de Picasso perquè va ser allà on va pintar el ‘Guernica’. La seva dona aleshores, Dora Maar, el va fotografiar mentre donava vida a l’immens quadro; és probable que les imatges que van brollar d’aquesta societat siguin les que li passen pel cap a més d’un desentès quan li parlen de fotos, de Picasso i dels seus tallers.

Era fotogènic

Però aquesta tria té una profusa llista de fotògrafs i fotografies darrere. Al cap i a la fi, entre tots els seus atributs, Picasso en tenia un que no ha llastat precisament la seva celebritat: era fotogènic. De fet, l’esglaó següent també el va trepitjar: li agradava posar. “L’exposició mostrarà tots els tallers de Picasso a través de les fotografies –explica Guigon. Es tracta d’una proposta de viatge alhora temàtic i cronològic. Hi ha moltes fotos inèdites, per exemple les que el van treure al seu estudi d’Horta de Sant Joan. També hi ha fotos inèdites del viatge que va fer Leopoldo Pomés a La Californie a visitar-lo. Per descomptat, hi haurà fotos del taller on va pintar el ‘Guernica’. La meva opinió és que serà bastant espectacular”. Si el pastís necessita cirereta, la tindrà en les obres del mateix Picasso relacionades amb la fotografia. “Perquè també es tracta d’ensenyar la pràctica de la fotografia per la seva part. Els collages, per exemple. En total seran 200 fotografies i unes 60 obres de l’artista entre pintures, dibuixos i escultures”.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La mostra, que tindrà lloc a partir del 7 de juny al museu del carrer de Montcada, expressa entre altres coses la voluntat de la institució d’ensenyar al públic altres facetes de l’artista, o bé altres maneres d’arribar a la seva obra. El mateix Guigon és un dels comissaris de Picasso poeta, sobre la relació de Picasso amb la poesia –hi ha un antecedent, ja llunyà, ‘Picasso poète, le crayon qui parle’, el 1990 al Picasso de París– i d’Éluard i Picasso, sobre els vincles entre l’artista i el poeta francès. “És un projecte que tinc de fa temps. Éluard és el poeta que més poemaris ha escrit sobre pintura, sobretot de Picasso. Es van influir molt mútuament. L’única vegada que es va veure Picasso plorant o gairebé plorant en públic va ser a l’enterrament d’Éluard”. Totes dues s’obriran al públic a començaments de novembre.

Al funeral d’Éluard a París hi va assistir amb la seva càmera Henri Cartier-Bresson. Les fotos més conegudes del tristíssim Picasso acomiadant el seu amic són seves.