Benvinguts a l'any 'Blade runner': ¿què s'ha complert de la pel·lícula de Ridley Scott?

Fa cinc dies que vivim a l’any 2019. Són pocs, però suficients per adonar-nos que ja hem arribat a un moment rellevant en el cine de ciència-ficció. El 2019 s’esdevé l’acció de ‘Blade runner’, film realitzat per Ridley Scott el 1982 a partir d’una novel·la curta de Philip K. Dick, ‘¿Els androides somien xais elèctrics?’, publicada en un any crucial per a les revoltes culturals, 1968. Curiosament, el text de Dick transcorre el 1992, 10 anys després de la realització de la pel·lícula, un temps ja superat, tot i que algunes reedicions l’han ambientat el 2021. No és casualitat. Molts dels aspectes que planteja Dick en el seu relat no havien sigut assolits el 1982, però són realitat el 2019 i és plausible que siguin superats el 2021.

Scott i els seus guionistes van fer una adaptació lliure, inclòs el canvi de títol: està pres de dues novel·les, ‘The bladerunner’ (1974), d’Alain E. Nourse, i ‘Blade runner. A movie’ (1979), de William S. Burroughs. Van creure en les expectatives que el 1982 podien allotjar-se respecte als primers anys del segle XXI. Sempre és un exercici interessant: imaginar que aspectes de les pel·lícules més influents de la ciència-ficció seran realitat quan depassem aquella data, llavors futura, en la qual van ser ambientades.

Va passar amb ‘1984’, la novel·la de George Orwell de la qual es va rodar una adaptació el mateix 1984 que ja no resultava tan distòpica. Va passar amb ‘2001: Una odissea de l’espai’, tan vigent quatre dècades després de la seva realització. Passarà sens dubte amb ‘Metrópolis’, l’obra mestra silent de Fritz Lang dirigida el 1926 i ubicada el 2026. I passa ara amb ‘Blade runner’, la pel·lícula que va agafar el relleu de ‘Metrópolis’ quant als conceptes escènics i arquitectònics de les ciutats futures. Aquell futur ja és en bona mesura aquí.

Robòtica i manipulació de la ment 

Els robots Nexus-6 han sigut dissenyats al film a imatge i semblança de l’home, però són esclavitzats malgrat ser iguals o fins i tot superiors als enginyers genètics que els van crear. És un tema molt habitual a l’obra de Philip K. Dick, com en la d’Isaac Asimov, així com la manipulació de la ment i la implantació de records o vivències falsos, ben presents en altres relats de Dick portats al cine: ‘Minority report’ i, sobretot, ‘Paycheck’, en la qual s’esborra de la memòria dels científics tot rastre dels treballs tecnològics que han desenvolupat, i ‘Desafiament total’, en la qual el seu protagonista, Arnold Schwarzenegger, acudeix a una empresa perquè li implanti falsos records d’una estada a Mart ja que no pot costejar-se un viatge real a aquest planeta.

Més que equiparar-se amb la realitat actual en matèria de robòtica, biològica sintètica, genètica o realitat virtual, ‘Blade runner’ va llançar en el seu moment algunes idees sobre les quals s’està treballant, cas de la creació de memòries falses. El que poden plantejar-se els científics actuals és el que planteja el film: ¿és ètic? 22 anys després de ‘Blade runner’, Michel Gondry va explicar a ‘¡Olvídate de mí!’ la possibilitat d’esborrar selectivament part dels records de la ment humana, per exemple aquells que incumbeixen la persona estimada de qui t’has separat: implantar la felicitat i esborrar el trauma sentimental.

La ciutat 

El relat de Dick transcorre en una despoblada San Francisco. Scott ambienta la història en una superpoblada Los Angeles: un monstre demogràfic plenament actual a causa de l’explotació immobiliària o el turisme massiu. El film sempre ha sigut considerat un treball realista de ciència-ficció. Un dels seus decoradors deia que no era una pel·lícula de ciència-ficció sinó una reconstrucció històrica. Es van inspirar en zones de Hong Kong, Nova York i Milà. Els arquitectes i interioristes Quim Larrea i Juli Capella escrivien el 1988, en un llibre col·lectiu dedicat a la pel·lícula des de diferents perspectives artístiques, que ‘Blade runner’ preconitzava l’arquitectura bruta i caòtica de les grans urbs i la seva acumulació irreflexiva de noves construccions. Res a veure amb l’arquitectura ordenada del ‘2001’ de Kubrick. El film de Scott porta el concepte ‘high tech’ fins als nostres dies, fent també que la tecnologia convisqui amb l’atàvic.

En el mateix llibre, l’escriptor Vicente Molina Foix afirma que el film “ens proposa la imatge d’un 2019 superdesenvolupat, convertit en regne de l’acumulació no restrictiva, gresol i cubell d’escombraries de totes les icones, desgràcies i conquestes, llengües, metallenguatges, somnis i vergonyes de l’home i la cultura anteriors. Arquitectura –i traçat ètic– que els realitzadors de la pel·lícula van anomenar, com a proposta de treball, retro-fitted (‘retroadaptable’)”. En alguns d’aquests aspectes, ‘Blade runner’ s’ha quedat curta. Com gairebé sempre, la realitat supera la ficció.

Scott i Syd Mead, acreditat com a futurista visual, van arribar a la conclusió que en el futur, des de la perspectiva de 1982, el cablatge d’electricitat, telèfon o aire condicionat seria més pràctic de situar a l’exterior dels edificis per accedir millor als cables en cas de reparació. No existien, és clar, la fibra òptica per a internet i altres connexions. El temps també els ha donat la raó. Tampoc està de més recordar que els ‘sushi-bar’ en ple carrer, com al que acudeix el caçador de replicants interpretat per Harrison Ford, podien ser habituals a Orient, però no resultaven familiars en la cultura occidental, com sí que ho és ara l’anomenada ‘street food’ de clara inspiració oriental.

Tecnologia, vigilància i paisatge ausiovisual

Els aparells telemàtics que mostra ‘Blade runner’ formen part avui del nostre paisatge habitual. Un bon exemple: la seqüència en la que el protagonista escaneja i amplia una fotografia amb un sistema llavors revolucionari fins a revelar, oculta en una de les cantonades de l’enquadrament, la imatge d’una dona imperceptible a l’ull humà. La idea està presa de ‘Blow up’, el film de Michelangelo Antonioni el protagonista del qual revela i amplia successivament una foto presa en un parc fins a descobrir un cadàver. Però Scott aplica una sofisticada tecnologia que connecta plenament amb la imatge digital actual.

Els cotxes voladors de la policia són heretats de ‘Metrópolis’ i serien fets servir després a ‘El cinquè element’, de Luc Besson, però a ‘Blade runner’ preconitzen una concepció de la vigilància total, “des de les altures”. El concepte ja era present a ‘1984’, però ara, al nostre món, a causa de les càmeres de vigilància que ho controlen tot des de qualsevol àmbit, resulta encara més vigent.

El paisatge audiovisual de la cinta és intercanviable amb la realitat d’una gran ciutat del segle XXI: els rètols lluminosos amb marques de publicitat, les grans pantalles de vídeo als carrers més freqüentats (on veiem el rostre gegantí d’una geisha en plena artèria de Los Angeles, la barreja de dues cultures, Orient i Occident, Los Angeles i Tòquio), els semàfors que ja no són simplement vermell, ambre i verd, sinó que contenen dibuixos i senyals amb què el transeünt i el conductor estan familiaritzats. Al film de Scott, les claus són substituïdes per targetes, com ocorre avui al 90% dels hotels.

El vestuari 

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

El modista Antonio Miró, un altre participant al llibre sobre ‘Blade runner’, deia que una de les grans fites del vestuari del film és la seva extemporaneïtat: la pel·lícula demostra que certs hàbits en el vestir continuen sent els mateixos, creïbles llavors i ara. Sens dubte hi té molt a veure el caràcter de fusió entre ciència-ficció i cine negre que proposa la pel·lícula: un detectiu amb una camisa i corbata que remeten als herois del ‘film noir’ clàssic, preparat amb una gavardina que implica un toc de modernitat, el caràcter escèptic del personatge, el recurs de la veu narrativa en primera persona (que va desaparèixer en muntatges posteriors del film), l’ambigüitat pròpia de les dones fatals del gènere que emana del personatge de Sean Young...

‘Blade runner’ demostra que hi ha modes que no són efímeres. Segons Miró: “¿Què és el menys efímer? Doncs en un home, per exemple, l’americana, la camisa, la corbata... Això és el que sens dubte ens va sorprendre a tots una mica: començar a veure una pel·lícula ambientada a Los Angeles el 2019 i veure que la primera escena, en la que un detectiu entrevista un replicant, aquell vesteix amb un vestit perfectament comú. Aquest contrast sorprèn, però es desprèn d’una reflexió molt interessant segons la qual la moda, quan respon a un bon disseny, perdura. Una cosa, en fi, que a la pel·lícula queda ben clar”. La moda de ‘Blade runner’ és actual a diferència de la de ‘Metrópolis’ o ‘2001’.