La predicció de 'Blade runner' sobre memòria artificial és a prop

El 1982 Ridley Scott va dibuixar una societat del futur en la qual els avenços científics i tecnològics havien revolucionat radicalment tot el que coneixíem. A l’‘univers Blade runner’, una de les pel·lícules de ciència-ficció més influents de tots els temps, aquell futur tenia lloc ni més ni menys que el 2019. Arribats a aquesta data, si bé continuem sent molt lluny d’androides com els de la generació Nexus-6, algunes de les idees plantejades a la pel·lícula ja comencen a vorejar la realitat. Això sí, amb tots els matisos que comporta passar de la ficció a la pràctica.

La història, parcialment basada en la novel·la ‘¿Els androides somien xais elèctrics?’ de Philip K. Dick, comença plantejant una premissa: la ment, un concepte aparentment abstracte, pot ser construïda, interpretada i fins i tot manipulada. El pensament es pot crear. Els records, detectar. La memòria, reconstruir. La intel·ligència, a més, no és un producte exclusivament humà.L’empatia,  potser tampoc. Per això la frontera entre persones i replicants es va esvaint i és cada vegada més difícil distingir la personalitat humana de l’artificial. Aquest és, al cap i a la fi, l’escenari en el qual actuen els ‘blade runners’, un cos especial de la policia encarregat d’identificar i eliminar els androides que es camuflen entre els humans a la recerca d’una solució per sobreviure a la seva mort programada.

Investigant la ment

Aquesta primera idea, per inversemblant que sembli, podria tenir part de fonament. La neurociència planteja que tot el que passa a la nostra ment, des de les emocions fins a les sensacions, pot explicar-se a partir del’activitat fisiològica del cervell. Tot el que sentim, pensem, recordem o imaginem no és més que un frenesí de milers de neurones encenent-se i apagant-se. En el cas humà, si es pogués controlar el seu funcionament, tampoc seria gaire forassenyat pensar en la possibilitat de manipular el pensament. 

Sense anar més lluny, un equip d’investigadors de la Universitat de Berkeley a Califòrnia ja ha aconseguit desenvolupar un modulador hologràfic cerebral amb què detectar i reproduir patrons fisiològics d’activitat cerebral que es corresponen amb estats mentals. És a dir, un dispositiu amb el qual encendre o apagar milers de neurones, centenars de vegades per segon, per enganyar el cervell fent-lo pensar que ha sentit, vist o sentit una cosa que en realitat no ha passat. Aquesta mateixa idea també ha sigut abordada des d’altres branques de la neurociència com és el cas, per exemple, de l’optogenètica, disciplina en la qual es combina el control del comportament de les cèl·lules mitjançant esclats de llum i mètodes genètics.

“Hi ha estudis amb ratolins on es creen memòries falses a partir de records literals gràcies a la manipulació de cèl·lules que contenen engrames de memòria a l’hipocamp. Això ens indica que la possibilitat de distorsionar els nostres records existeix”, explica la neuropsicòloga María Garau. “No obstant, la pregunta que s’ha d’abordar és: ¿Fins quan es mantindran els nostres límits morals i la llibertat de recordar?”, reflexiona la investigadora sobre aquesta controvertida qüestió.

Els avenços en aquest àmbit, per prometedors que semblin, continuen estant en una fase molt experimental. En un futur els investigadors apunten que aquest tipus de tècniques amb què crear o destruir estats mentalspodria utilitzar-se, per exemple, per reemplaçar les sensacions perdudes després d’una lesió neurològica o per controlar una pròtesi. També s’especula que es podrien utilitzar per eliminar experiències traumàtiques o, al contrari, simular una sensació de benestar.

Revolució tecnològica

És clar que avui dia el desenvolupament de la robòtica encara no ha assolit els nivells de sofisticació de ‘Blade runner’. No obstant, en l’àmbit de la intel·ligència artificial cada vegada són més els algoritmes que aconsegueixen desenvolupar funcions complexes de manera molt més precisa que la humana. Això sí, cada màquina pot aconseguir la perfecció només en la funció en la qual ha sigut programada. Investigacions recents han plantejat l’ús de softwares basats en intel·ligència artificial i ‘big data’ per detectar les primeres fases de malalties com l’Alzheimer en un moment en què els símptomes són pràcticament invisibles per a l’ull humà. També s’han desenvolupat màquines com Alpha Zero, l’última gesta de la l’empresa Deep Mind, capaços d’aprendre de manera autònoma a jugar a un determinat joc i, en poc temps, aconseguir una victòria davant de qualsevol adversari.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

La investigació actual també ens està portant cap a un futur en què la creació d’òrgans artificials sigui cada vegada més factible. A ‘Blade runner’, la pell, els ulls i fins i tot el cervell dels replicants havien sigut creats mitjançant experts en disseny genètic. En aquesta ocasió, la realitat podria fins i tot superar la ficció. Actualment des de l’àmbit de la biologia sintètica s’està estudiant com crear teixits semblants als humans mitjançant impressores 3D. També s’està estudiant com construir òrgans completament artificials, com és el cas de ronyons, o dispositius que reemplacin funcions perdudes, com són les vàlvules artificials per al cor. El mateix ocorre amb la investigació sobre pell artificial i altres àrees de la medicina regenerativa.

Al món creat per Ridley Scott, no obstant, tots aquests avenços tecnològics desemboquen en un escenari catastròfic en el qual els androides es revolten davant de la imposició humana. “Si bé és cert que la tecnologia suposa una revolució important, hi ha assumptes, com el tema que els robots ens puguin suplantar, treure els treballs o realitzar tasques superiors als humans, que en el dia d’avui disten bastant de ser reals”, argumenta Elena Gonzalez-Blanco Garcia, experta en intel·ligència artificial i mànager general a Europa de Cover Wallet. “No obstant, moltes persones desconeixen la realitat i es terroritzen per l’ètica de la tecnologia en aquests àmbits”, afegeix l’experta recordant els límits entre realitat i ficció.