'Lectura fàcil': les revolucionàries discapacitades de Cristina Morales

L’últim premi Herralde porta dinamita a dins. L’arrel anarquista de l’explosivitat que inspira aquesta novel·la de Cristina Morales (Granada, 1985) es plasma a la pintada de carrer que apareix a la coberta (i després al fanzine incrustat al llibre): Ni amo. Ni déu. Ni marit. Ni partit. Ni de futbol. Les cartes de cara amunt: som davant d’una novel·la escrita contra les diverses formes, bàrbares o subtils, d’alienació i repressió, contra l’ordre polític i moral establert i, també, contra la literatura com a producte hipocalòric i innocu. No obstant, aquesta escriptura a contrapel, revoltada contra les trampes i coercions que vulneren la llibertat i la igualtat, escapa a les amenaces que podrien disminuir-la: la solemnitat i la moralització (o la impartició de doctrina). Al seu lloc, flameja l’humor, una comicitat hilarant i gamberra que no minva en absolut la força crítica que impulsa l’obra.

Notícies relacionades

'Lectura fácil', de Cristina Morales, guanya el Nacional de narrativa

Barcelona, capital de la innovació social

L’engranatge de la novel·la se sustenta en una paradoxa i en un més que plausible exercici de creació de veus. La paradoxa rau que un grup de quatre discapacitades intel·lectuals s’hagin d’autogestionar en un pis tutelat per la Generalitat. En les veus no només cobren forma elocutiva les quatre ments avariades d’Ángels, Marga, Patri i Nati, sinó que la deficiència funciona com a ressort de desinhibició pròpia i desemmascarament aliè. Àngels, la major en edat i amb menor discapacitat (només un 40%), està escrivint una autoficció a Whatsapp segons el mètode de la Lectura Fàcil dissenyat per a persones amb dificultats de comprensió (el títol hi al·ludeix alhora que ironitza sobre la facilitat –falsa– de la novel·la de Morales). Els seus capítols es trenen amb les declaracions judicials de les quatre en el procés per la demanda per a l’esterilització de Marga, el 66% de retard de la qual no li impedeix viure la seva hipersexualitat (o nimfomania) a preu fet i malgrat estar deprimida. Patri, cosina de les anteriors, només té un 52% de retard, però la seva logorrea soscava gairebé qualsevol possibilitat de comunicació eficaç (és hilarant la declaració davant de la jutge). La seva germana Nati és la que pateix la disminució més gran (un 70%), la qual cosa és una ironia sagnant perquè va ser l’única amb estudis superiors que, per acabar-ho d’adobar, estava treballant a la seva tesi doctoral quan se li van fondre els ploms. Ella és la portaveu dels discursos més radicals i enrevessats –com a dona llegida– contra el feixisme i el masclisme rampants que detecta a tot arreu. Ha sigut un encert de l’autora esquivar el principi de versemblança perquè aquestes parles descentrades tinguessin tota la seva potència subversiva.

A través de Marga s’introdueix a la novel·la el món de la PAH, els ateneus llibertaris, l’okupació i les assemblees destarotades, mentre que Nati, que ha ballat des de la infància, implica l’àmbit de la dansa, tot i que l’elegància corporal i l’harmonia de moviments han sigut substituïts per les carències i rigideses d’uns de discapacitats en un curs de dansa terapèutica. Els dos entorns són perfectes blancs per a l’escorxament satíric que practica Morales. El seu camaleonisme estilístic proporciona a la novel·la diversitat i diversió i la càrrega de profunditat contra rutines de pensament i pràctiques socials, incloses les de l’esquerra podemita, la dota d’una capacitat revulsiva que no pot deixar indiferent al lector. Cristina Morales confirma un talent literari rotund, desvergonyit i, per moments, enlluernador.