'Serotonina', o la insuportable vida sense amor segons Houellebecq

‘Serotonina’, la nova novel·la de Michel Houellebecq, admet, com totes les obres ambicioses, una lectura plural. A simple vista és la història d’un home gastat que fuig de la seva pròpia vida; que emprèn, es diria que sense voler-ho realment, un viatge a la recerca del seu passat, és a dir de si mateix; la radiografia descarnada d’un declivi personal, el recorregut per l’últim tram que queda de l’abisme. Tot molt Houellebecq. Però aquesta obra està feta de capes i no parla menys de la decadència d’una civilització, l’europea, de la qual al cap i a la fi és transsumpte el salt sense xarxa del protagonista; i no parla menys, sobretot, de l’amor. L’escriptor francès ha escrit una novel·la d’amor, naturalment en els seus termes, en certa manera el revés d’una novel·la a l’ús: la història de l’amor quan s’ha perdut.

D’aquest buit que és irremeiable s’alimenta el periple de l’antiheroi pel sinuós paisatge normand al volant del seu Mercedes G350. Ho ha perdut tot o gairebé tot, i al final només dos agafadors molt fràgils el mantenen connectat amb la vida: el seu antidepressiu d’última generació –Captorix, alliberador de serotonina– i, malgrat tot –malgrat de si mateix–, l’esperança. Un indici d’ella. Una desesperada idea d’ella. No cau pel precipici un nihilista sense més ni més, cau un home que creu en alguna cosa superior i que s’entossudeix a buscar-ho fins a l’últim moment; fins i tot, si cap, al preu de matar per aconseguir-ho. No és menor el mèrit de fer girar la crònica d’una destrucció entorn d’un personatge –Florent-Claude Labrouste, agrònom, 46 anys– que traspua moralitat a través de la integritat.

Dues formes de destrucció

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Houellebecq ha escrit una novel·la del seu temps, i no només perquè se’n serveixi com a un vehicle per parlar de la solitud de l’europeu actual. L’escriptor francès ha obrat per juxtaposar dues formes de destrucció, la de l’individu i la del col·lectiu, representat pels agricultors francesos als que asfixien les polítiques europees. ¿Com encaixa això? Encaixa. “Un ambient de catàstrofe global atenua sempre una mica les catàstrofes individuals”, escriu. No hi ha salvació per a ningú: ni per a Labrouste ni per als agricultors ni per a la gran majoria de personatges que desfilen per la novel·la, tots amb un pes a sobre, un insuportable passat, una malenconia. “Ja ningú serà feliç a Occident”, sentencia el protagonista. No és aliè a l’ambició de la novel·la suscitar una reflexió sobre la modificació traumàtica del mode de vida europeu.

Ningú s’embarca en un viatge amb un personatge incapaç de fer vibrar els ressorts de l’empatia, i l’esgotat Labrouste, l’home que sap que és l’amor o és el no-res, convida a seure al seient del copilot. En aquest Mercedes. Potser perquè el lector intueix que transporta una veritat: perquè Labrouste existeix tot i que no existeixi, i perquè la decadència que és l’eix de la novel·la ocorre allà fora i ocorre ara mateix. Si es dona per bo que un dels triomfs d’un bon relat consisteix a generar emoció, Houellebecq sap que es pot apuntar aquesta victòria: ens importa la destinació de Labrouste. Compartim la pena de Labrouste. Riem amb Labrouste. I volem arribar amb ell fins al final.