NOVETAT EDITORIAL

El 'rock català' dels 90: ¿la moguda de Pujol o un fenomen espontani?

El llibre 'Tocats de l'ala' s'endinsa en les claus de l'escena que va emergir als anys 90 a partir dels records i les opinions d'una seixantena d'entrevistats, tant músics com mànagers, gestors culturals i periodistes

jgarcia181394 barcelona 14 06 1991 espectaculos concierto de rock c190109200211

El rock català dels primers anys 90: ¿fenomen transcendent o banal? ¿Espontani o orquestrat des dels despatxos del poder? ¿Modern o anacrònic? ¿Artístic o lingüístic? El llibre ‘Tocats de l’ala. Història oral del rock català' (Ed. Contra), del periodista musical Oriol Rodríguez, entra sense por en aquest terreny deixant que el micro vagi de mà en mà: músics, mànagers, gestors culturals, programadors i periodistes construeixen, amb visions de vegades contraposades, el retrat coral d’una escena que va moure multituds i va aixecar polèmica.

Grups que, discussions a banda, van deixar un llegat d’himnes que “formen part de la nostra herència cultural popular”, com destaca Rodríguez en el pròleg. ‘L’Empordà’ (Sopa de Cabra), ‘Boig per tu’ (Sau), ‘Bon dia’ (Els Pets)... Els símbols d’una era que, més de dues dècades després, és desgranada, amb posicions tan favorables com crítiques, al llarg de 364 pàgines d’intensa lectura.

LES ARRELSUnos nois clàssics marcats pels Beatles

Al llarg d’una trentena de capítols, el llibre recorre la peripècia d’aquesta escena prenent com a punt de partida els cinc grups més populars: Sopa de Cabra, Sau, Els Pets. Sangtraït i Lax’n’Busto. Bandes que bevien de sons rockers clàssics, amb una coincidència en el llegat ‘beatle’. El primer disc adquirit per Gerard Quintana va ser el debut del grup de Liverpool; el de Pep Sala, el senzill ‘The ballad of John and Yoko’; el de Lluís Gavaldà, ‘A hard day’s night’... Quim Mandado, dels ‘heavies’ Sangtraït, es desmarca citant la banda hard rock dels setanta Nazareth.

Carles Sabater i Pep Sala, en una imatge promocional de Sau.

Tots vivien fora de Barcelona, però baixaven o pujaven a la ciutat per assistir a concerts que els van canviar la vida, com el de Bruce Springsteen al Palau d’Esports, el 1981, en el cas d’Els Pets. “Teníem 17 anys i vam flipar”, recorda Gavaldà. “Vam sortir dient-nos que havíem de muntar un grup que tingués aquell punt d’apassionament”.

LA INEXPERIÈNCIARitus iniciàtics amb marge per a les novatades

La tecnologia i les escoles superiors de música han fet que avui els discos d’artistes debutants sonin la mar de bé, però en aquell moment la inexperiència i l’acomplexament causaven estralls. El primer àlbum de Sopa de Cabra “no sonava a Sopa de Cabra”, denuncien ara els seus membres. Josep Thió lamenta que les guitarres es van gravar “endollades a la taula de barreges sense passar abans per un amplificador”. Per això no van trigar a publicar un disc en directe, ‘Ben endins’ (1991).

Els Pets rebien moltes influències: soul, rockabilly, pop, punk... I el seu debut discogràfic va ser “exageradament eclèctic”, diu l’autocrític Gavaldà. Passaria un temps fins que sabessin fixar el seu estil i modular el clima d’un disc. Lax’n’Busto tampoc va quedar satisfet del seu primer àlbum: els van posar “coristes, piano, saxo...”, lamenta Jimmy Piñol. Després, Los 40 Principales els van demanar que fes el favor de treure el “collons” de la lletra de ‘Miami Beach’, demanda que es van passar per l’arc del triomf. Duble Buble, en canvi, grup precursor de l’escena, va haver de moderar la seva fogositat: el títol original del seu èxit ‘Clava’t’ (lletra de Maria Jaén) era encara més precís, ‘Clava-te’m’, com revela Quim Monzó.

L’ENTORNLa festa major, un circuit assumit amb orgull

Un dels estigmes del rock català és la seva associació al circuit de festes majors, amb els peatges artístics que aquest entorn pot comportar. Acusació davant la qual Els Pets surten al pas traient pit. “El rock and roll és música de ball i de festa major, ¿o és que els pioners del rock als anys 50 no anaven actuant de fira de bestiar en fira de bestiar?”.

El grup de Constantí va apel·lar a l’humor des dels seus primers temps, acollint sense disgust l’etiqueta de rock agrícola i prestant-se a posar en sessions fotogràfiques amb aixades en lloc de guitarres.

LES CRÍTIQUESEl ball de la subvenció, els pros i els contres

El rock català, ¿va prosperar gràcies al reg de diners públics? Xavier Bru de Sala, aleshores director general de Promoció Cultural de la Generalitat, és rotund: “aquella va ser una generació subvencionada”. Sobretot, afegeix, arran de la tancada de cantautors a la Conselleria de Cultura, el 1988, per demanar més presència de música en català als mitjans públics. Segons el seu parer, l’acord final no va revertir tant en la cançó d’autor com en el pop-rock, encaixat com a so del moment.

Punt de vista discutit per Joan Carles Doval, de la discogràfica Picap, per a qui “la fal·làcia de les subvencions se la van inventar Loquillo, Los Rebeldes i gent frustrada com ells”. Si intentem desxifrar el fons de la qüestió, tenim: una inversió en la ràdio i la televisió pública per donar suport a la música en català, una subvenció per gravar videoclips (cinc milions de pessetes, xifra que va permetre a Sau ambientar ‘És inútil continuar’ en una platja de la República Dominicana), la receptivitat dels ajuntaments de CiU a programar els grups i la compra d’alguns centenars de discos de cada llançament per part de Cultura.

Aquesta última mesura és defensada per Lluís Gavaldà perquè “era una eina per donar vida a la indústria catalana”. El cantant d’Els Pets afegeix que “això mateix es feia al teatre, el cine, la literatura, i ningú deia que Quim Monzó fos un autor subvencionat ni que Dagoll Dagom fos una companyia teatral subvencionada”. Gerard Quintana deixa anar que molt més gran havia sigut el recolzament institucional a la ‘movida’ madrilenya, “començant per Tierno Galván i passant per tot el circuit d’ajuntaments socialistes i pel suport de Radio 3”. I el mateix Bru de Sala recorda que “si el públic hagués girat l’esquena al rock català, el moviment no hauria existit per més esforços que hagués fet l’administració”.

EL CLÍMAXLa nit del Palau Sant Jordi, ¿una trampa política?

Un altre capítol espinós: el concert del 14 de juny de 1991 al Palau Sant Jordi, presentació en societat del rock català. El macroconcert pactat pels mànagers de quatre grups (Sopa, Sau, Els Pets i Sangtraït) va adquirir aires institucionals quan s’hi va sumar l’oficina Ressons, de la Generalitat. Els membres de Sopa de Cabra se’n van assabentar quan anaven a una sessió de fotos del diari ‘Avui’ amb les altres bandes, de la qual es van absentar per manifestar el seu desacord.

Lluís Gavaldà no el molesta la implicació d’un agent públic. “Era ni més ni menys que la seva feina: ajudar la cultura autòctona i recolzar-la”. Però, per Gerard Quintana, arran del Sant Jordi, i “a diferència del rock radical basc”, l’escena catalana es va convertir en “la movida de la Generalitat”. El pitjor per a Sopa estava per arribar, quan l’anunci que el seu disc següent seria en castellà va posar la banda al mig d’un foc creuat.

L’ESCENAL’elogiat encant de les bandes ‘outsiders’

Així com la majoria dels grups bevien de fonts prepunk, Lluís Costabella, de Kitsch, es va iniciar a través de ‘God save the Queen’, de Sex Pistols, àlbum que van seguir els de The Smiths, Echo & The Bunnymen o The Jesus and Mary Chain. “Hacíamos les coses d’una manera una mica més original o diferent que els altres, o vam ser més coherents i afins a l’època que vivíem”, reflexiona al llibre. Costabella defensava el seu com un “rock en català”, no “rock català”, per diferenciar-se dels seus contemporanis.

Umpah-pah, amb Adrià Puntí a sota, al centre.

Kitsch és un dels grups que mereix atenció malgrat no formar part de l’‘star-system’, igual que Umpah-Pah, el líder dels quals, Adrià Puntí, no mostra cap distanciament amb l’escena i arriba a qualificar-se de “molt soper”. O Bars, amb una de les poques ‘front-woman’ de l’època, Montse Llaràs, que va desenvolupar un estil propi en un imaginari rock “associat a paios durs”.

EL LLEGATUna collita d’himnes malgrat la mala premsa

Notícies relacionades

El paper de la premsa especialitzada davant la reclamació de contribuir a “fer país” i la funció de consciència crítica il·lustra un capítol amb posicions contrastades. Periodistes que recorden pressions per tractar l’escena amb benevolència i que reafirmen les seves objeccions (“competir contra Led Zeppelin, els Stones i Bob Marley s’hauria d’haver prohibit per decret”, apunta Santi Carrillo, director editorial de ‘Rockdelux’), grups encara ferits pel menyspreu que destil·laven alguns articles i veus que atribueixen el rebuig a al fet que l’esclat del rock català, des del rerepaís comarcal, els va agafar sorprendre.

El relat coral no arriba a una conclusió unitària, però agafem-nos a un balanç favorable que apunta als efectes del rock català en la progressiva normalització de la música a aquesta llengua. “Ara la gent elegeix en igualtat Izal, Jorge Drexler, The Black Keys o Mishima”, recapitula Joan Reig, d’Els Pets. “El català està al Primavera Sound, Manel fan gires per tot l’Estat, i Txarango, per tot el món”.

Temes:

Els Pets Sopa de Cabra Música