UN ÈXIT GLOBAL
Les 5 raons per les quals 'Aquaman' ha rebentat la taquilla de tot el món
L'esbojarrada pel·lícula del superheroi aquàtic s'ha convertit en un fenomen, i ha batut rècords de públic tant a Espanya com als Estats Units. ¿Per què?
estrtenos-aquaman /
Han passat tres setmanes des que es va estrenar ‘Aquaman’ i continua sent líder indiscutible de les llistes de recaptació. Les dates nadalenques solen convertir-se en un autèntic camp de batalla per a les pel·lícules de caràcter familiar que competeixen entre si, però cap ha aconseguit arrabassar-li la corona de rei al superheroi aquàtic, ni ‘Spider-Man: Un nuevo universo’, ni ‘El regreso de Mary Poppins’ ni ‘Bumblebee’.
En el seu primer cap de setmana d’estrena a Espanya, va aconseguir els dos milions i mig d’euros i ara en porta acumulats més de deu. A escala mundial acaba de convertir-se oficialment en l’estrena més profitosa de l’univers DC. Un èxit que sembla inaudit, sobretot si tenim en compte la quantitat d’anys que el projecte va estar fent voltes sense trobar un rumb fix, entre moltes altres coses perquè no es confiava prou en el personatge. ¿Quines han sigut les raons perquè s’hagi convertir en un autèntic fenomen?
El carisma canalla de Jason Momoa
Aquaman és irresistible perquè Jason Momoa és tan o més irresistible que el Rei dels Set Mars. Ja ho va ser en les seves escasses però memorables aparicions en la primera temporada de 'Juego de tronos’ com l’imponent Khal Drogo, la relació de la qual amb Daenerys Targaryen (Emilia Clarke) desprenia més química que tota la taula periòdica dels elements. L’actor i exmodel hawaià, d’1,93 intimidadors metres d’estatura, destil·la carisma i simpatia amb abundància, i té una mirada i un somriure canalles capaços de fondre el gel dels casquets polars. Valors que Momoa transmet al personatge d’Arthur Curry, un tipus més aferrat a la frescor i a la deixadesa de la vida 'feel good' que als severs serveis de la seva condició de rei d’Atlantis.
Jason Momoa i Amber Heard, a 'Aquaman'.
La bona vista de James Wan
Warner i DC Comics han encertat amb l’elecció de James Wan com a director d’‘Aquaman’. No és estrany. El cineasta australià d’origen malai és el responsable, en qualitat de director, guionista i productor, d’algunes de les franquícies més reeixides del cine de terror recent, com ‘Saw’, ‘Insidious’ i ‘L’expedient Warren’, incloses en aquest últim cas les triomfals ramificacions d’‘Annabelle’ i ‘La monja’.
El director James Wan, al rodatge d’‘Aquaman’
Un tipus, en fi, amb un ull comercial prodigiós, coneixedor dels més efectius mecanismes de la tensió i la por, dipositari també d’un formidable sentit de l’espectacle sense prejudicis. Així ho va demostrar en el magnífic setè episodi de ‘Fast & Furious’, en el qual, malgrat la inesperada mort de Paul Walker a meitat del rodatge, va saber combinar le terreny hiperbòlic amb l’emotiu, en la que de moment és el cim de la turboalimentada saga d’acció i cotxes. Wan era, per tant, una aposta guanyadora, i així ho ha confirmat amb la seva imbatible mixtura d’espectacle ‘non stop’ i diversió desacomplexada.
Espectacle pur i dur, sense concessions
Res de superherois turmentats, s’han acabat els drames intensos. Aquí hem vingut a passar-nos-ho bé. La mateixa essència del personatge convida a l’hedonisme, a brindar, a nedar, a torrar-se al sol, a viure mil i una aventures i disfrutar amb les petites coses de la vida. Aquaman va néixer per ser rei, però a ell no li interessa en realitat el poder, és un esperit lliure amb necessitats en el fons molt bàsiques, que no necessita discursos shakesperians, ni parlaments intel·lectuals i ni metareferencials per sentir-se important. Ell vol acció.
video 3504981 /
L’element físic domina la pantalla, la pel·lícula és un autèntic no parar d’anades i vingudes, tot múscul i nervi, no hi ha ni un sol moment per al descans, tampoc per pensar més enllà del que s’està veient. James Wan utilitza Jason Momoa com a vehicle per reivindicar l’espectacle ja sigui per terra, mar o aire. És cert que trobem un tímid missatge ecologista que utilitza el brivall com a excusa per conquistar el món. Però fins i tot això no és utilitzat per reflexionar, sinó per oferir un tsunami d’entreteniment.
Està plena de moments bojos, molt bojos
És possible que James Wan hagi volgut definitivament deixar-se anar la cabellera, tirar la casa per la finestra i submergir-nos en un univers on tot és possible. ¿Per què no? Una pel·lícula en la qual més és sempre millor. Sense limitacions ni penediments. Taurons-cavall, pops que toquen la bateria, Willem Dafoe fent piruetes, Dolph Lundgren amb cabellera i barba pèl-roja, Nicole Kidman en aparicions estel·lars d’impacte, Amber Heard tocant la flauta cap al tard i escenes decididament paròdiques a ritme de Depeche Mode o Pitbull.
El fascinant univers atlant d’‘Aquaman’.
Nicole Kidman, a ‘Aquaman’.
El catàleg de ‘hits’ és inabastable, potser perquè el director és perfectament conscient del material amb què està treballant i sap com dignificar-lo, dotant-lo d’un to desinhibit que se submergeix al territori de l’estil ‘camp’ a estones a l’altura de l’històric ‘Flash Gordon’ amb banda sonora de Queen. Així, el món grotesc es converteix en addictiu, en autèntica medicina lúdica. ‘Aquaman’ és divertida, té un punt de bogeria contagiosa que va apoderant-se a poc a poc de l’acció per demostrar que la imaginació i la fantasia no tenen límits. I això no té preu.
Convertir els inconvenients en encerts
Jason Momoa i Patrick Wilson, a ‘Aquaman’.
Aquaman no ha sigut mai el personatge més valorat de DC. Històricament havia sigut considerat com un superheroi amb poques llums, ximplet i poc espavilat. No obstant, en la versió cinematogràfica es converteix en un personatge que no només es caracteritza per la seva fortalesa, sinó sobretot per la seva integritat, tot i que també resulta fonamental aquest toc macarra que li aporta Momoa.
Aquest canvi de perspectiva és important per prendre’s una mica seriosament aquest ‘blockbuster’ que ha hagut de superar molts obstacles. Quan a ‘Liga de la Justicia’ es va veure per primera vegada el regne d’Atlantis, molts es van mostrar escèptics davant la possibilitat que no funcionés del tot bé l’acció a l’interior de l’aigua. Repte aconseguit: les escenes submarines resulten impressionants i no casen, al contrari, quan els personatges surten a la superfície, volem que tornin a capbussar-se a l’aigua.
