Michael Chabon: «M'irrita el valor agregat que es dona a la no-ficció»

En totes les entrevistes que ha concedit des que fa un parell d’anys va aparèixer al mercat anglosaxó la seva vuitena novel·la, ‘Moonglow’, el nord-americà Michael Chabon ha sigut preguntat insistentment sobre els vincles entre la ficció i la no-ficció, sobre les fronteres que divideixen els dos gèneres, el gruix d’aquestes fronteres i les portes que les travessen, si és que existeixen. Òbviament que existeixen, diu l’autor de ‘Les extraordinàries aventures de Kavalier i Clay’, premi Pulitzer del 2001. ‘Moonglow’ (acabada d’editar a Espanya per Catedral) és la prova, una novel·la que Chabon defineix com “una memòria fictícia”, un relat que ha de ser llegit en clau de ficció tot i que alguns elements de la narració indueixin a l’error –indueixin deliberadament a l’error: que el narrador respongui al nom de Mike Chabon, per exemple, o que a la primera pàgina escrigui: “A l’hora de preparar aquestes memòries...”; o que a la mateixa primera pàgina reprodueixi un anunci –autèntic– de la Chabon Scientific Co., una empresa dedicada a la fabricació de coets que serà part central del relat. És un joc. Gent que ha llegit ‘Moonglow’ en clau de no ficció s’ha sentit defraudada a l’assabentar-se que tot és inventat. Com si la ficció desmereixés.

-¿Creu que la ficció ha perdut valor?

-No, no sento realment que la ficció estigui perdent valor. Però m’irrita personalment el valor agregat que la gent –els lectors, els editors– estan disposats a donar a un treball quan es promociona com a “no ficció”. El que em molesta i fins i tot m’enutja és l’immerescut valor que s’atorga a una cosa que és suposadament un treball de no ficció o unes memòries, només pel fet de ser-ho.

-¿Suposadament?

-És clar, perquè després de pensar-hi hem de ser capaços de reconèixer que unes memòries són en certa manera ficció. El que m’agrada de la novel·la és que és un treball de ficció obert i honestament enganyós. En canvi, les memòries són amb molta freqüència deshonestes respecte al seu estatus de ficció. Amb freqüència, no sempre.

-A Espanya està de moda la literatura del jo. La no-ficció. ¿Creu que hi ha un corrent que arrossega la literatura en aquesta direcció?

-És complicat. El que em preocupa... Hi ha mentides honestes i mentides deshonestes. Hi ha mentides que són honestes perquè declaren obertament el seu estatus de mentides, i hi ha mentides que es disfressen i deceben. Les del primer tipus són art. Les del segon tipus, maldat.

-¿Aquesta és la diferència entre novel·la i memòries?

-Quan penso en les diferències entre una novel·la i unes memòries penso en el que fa un mag a l’escenari. Quan veus un mag estàs disposat a ser enganyat, saps que un ram de flors no es pot transformar en un conill, saps que t’estan enganyant i vols que t’enganyin, dones el teu consentiment per ser enganyat. En això consisteix la seva bellesa. I això només passa amb la novel·la. Per a mi, les memòries només aconsegueixen el seu màxim poder en la mesura que estan disposades a reconèixer la seva part de ficció.

-García Márquez va dir que la vida no és el que un viu sinó el que un recorda. Em sembla pertinent respecte a aquest tema.

-Estic 100% d’acord. La memòria és una eina de la imaginació, un instrument per fer ficció. Una eina en què no podem confiar. Perquè quan escrius unes memòries, quan mires enrere i veus la vida que has viscut, el que fas és buscar patrons: ¿Quan va començar tot? ¿Quan va començar a anar tot malament? ¿Quan em vaig adonar que seria escriptor? Pot ser un autèntic intent de veure un patró, un patró autèntic, però això no existeix, el patró és una cosa que la intel·ligència humana imposa sobre el caos de l’univers. El simple fet de veure un patró en la nostra experiència és un acte de ficció.

-De patrons està feta la literatura, ¿no? Cal explicar el caos.

-Estic d’acord. Tenim aquesta habilitat i això és l’art, això és la literatura, i és el que la fa bonica. Trobar patrons és una de les coses en què els éssers humans som mestres. Podem trobar senyals on no hi ha senyals, trobar patrons on no hi ha patrons. Podem veure el rostre de Jesús o de la Verge Maria en una truita, tenim aquesta habilitat.

(Així que ‘Moonglow’, tot i que el seu joc sigui confondre, és ficció pura: la mirada enrere d’un home prostrat per la malaltia, sacsejat per intensos dolors i sotmès a una medicació que el fa parlar més de l’habitual. El seu net –Mike Chabon, que l’acompanya en el tràngol– l’escolta parlar de l’amor, de la bogeria i del seu passat en la segona guerra mundial, quan li va ser confiada la missió de detenir els científics alemanys que els EUA sabien que necessitava per al seu futur progrés tecnològic. Els aliats avançaven per l’oest i l’URSS per l’est i tots dos van enviar les seves pròpies avançades per caçar als talents nazis. Fascinat pels coets, el jove avi del narrador té una fixació: atrapar Wernher von Braun).

-Per molt que no siguin unes memòries en el sentit estricte, m’imagino que ‘Moonglow’ parla de vostè. Tota novel·la està basada en coses personals, ¿no?

-És veritat. ‘Moonglow’ és una novel·la com qualsevol altra i totes les meves novel·les en major o menor grau estan basades en la meva experiència de vida, en la meva memòria, en coses que em van passar o que em van explicar, coses que li van passar a la meva família, coses que he llegit. Però ‘Moonglow’ és lluny de ser la meva novel·la més autobiogràfica, i igual com en les altres, la immensa majoria del que hi apareix és ficció, són coses que m’he inventat. L’avi de la novel·la no és el meu avi, té alguna semblança però no és el meu avi, i l’àvia de la novel·la no té res a veure amb la meva veritable àvia. Així que ‘Moonglow’ és una novel·la bàsicament com totes les meves altres novel·les, autobiogràfica però només fins a cert punt.

-Va dir en una entrevista que per primera vegada va escriure per fora d’un ordre cronològic.

-Això té a veure amb la premissa fonamental de la novel·la, aquella situació en la qual hi ha aquest home gran, l’avi, morint, amb molts dolors. Les medicines activen la seva memòria i li deixen anar la llengua i diu coses que no havia dit abans. Això, per cert, sí que va passar, vaig tenir aquesta experiència amb el meu avi, tot i que el meu avi era un home molt diferent, i les històries que vaig sentir del meu veritable avi eren molt diferents.

-La càrrega autobiogràfica.

-Es podria dir així. Ja que una vegada que vaig tenir clara aquesta premissa bàsica vaig tenir també l’estructura no cronològica inherent, perquè quan el meu avi em parlava mentre moria, la seva memòria feia salts, i m’explicava alguna cosa de quan era un nen, i després alguna cosa de quan la meva mare era nena, i després alguna cosa de quan jo era nen, i després alguna cosa de quan ell era jove, així que la seva memòria anava i venia al llarg del temps. Quan vaig decidir que aquesta seria l’estructura de ‘Moonglow’ em vaig trobar que era un autèntic regal.

¿Per què?

-Perquè em permetia, quan estava bloquejat, per exemple en alguna escena de la segona guerra mundial, i no sabia cap a on anava o què anava a passar a continuació, em permetia simplement saltar a una altra part de la història, i llavors em posava a escriure sobre Florida o sobre la seva infància. Mai havia pogut fer això abans, sempre he sigut un comptador d’històries molt lineal, començo pel principi, arribo a la meitat i surto pel final. Això va fer que escriure aquest llibre fos més fàcil. Ho vaig fer més ràpid del que ho faig habitualment i mai vaig caure en algun d’aquests terribles problemes estructurals a què estic acostumat.

-Vaig trobar miraculosa la història sobre l’anunci de la Chabon Scientific Co. Increïble.

-Jo també ho trobo miraculós i increïble. El llibre va sortir ja fa dos anys i encara no sé quina és la veritat. Vaig descobrir l’anunci per atzar fa molts anys, a Ebay, de fet. Tots els que portem el cognom Chabon als EUA estem d’alguna manera relacionats, hi va haver dos germans que van venir provinents de l’antic imperi hongarès, un d’ells era el meu besavi i l’altre el meu rebesoncle, però no sé res més d’ells, no sé res més de la companyia. Però sé que va existir. Vaig fer la corresponent investigació sobre la companyia, però no vaig trobar res, així que vaig decidir inventar la història.

-Per acabar, voldria parlar d’aquell peu de pàgina sobre les marionetes de l’avi. El narrador escriu que sent les seves veus quan està sol i concentrat, tret de quan escriu, perquè quan escriu sent una altra veu. ¿Què voldria dir, si vostè fos el narrador? ¿És vostè parlant amb si mateix? ¿És així com crida la inspiració? ¿És un petit nan que li dicta les frases?

-Miri, quan treballo i la feina va bé no tinc ni idea d’on venen les paraules, però venen d’alguna part, i realment tinc la sensació que algú me les dicta. No soc una persona mística, estic convençut que qualsevol que sigui aquest fenomen té a veure amb el funcionament del meu cervell, però en la meva experiència personal tot això té unes característiques gairebé sobrenaturals. M’assec, em poso a teclejar a l’ordinador i no tinc ni idea de com o per què les paraules prenen vida.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-Sona com una cosa sobrenatural, efectivament.

-No és necessàriament que senti una petita veu, però, i no estic utilitzant una metàfora, mentre llegeixo el que escric sento una veu que està pronunciant les paraules a mesura que les llegeixo. Les meves experiències de lector i d’escriptor són molt similars, i de fet el que faig mentre escric és llegir amb els dits. Hi ha una veu que parla i jo vaig escrivint les paraules que pronuncia.