Una broma infinita

Ha mort algú tan important per a tanta gent que sembla imprudent posar-se melodramàtic des de la perifèria dels seus afectes. Claudio López Lamadridno va ser el meu editor, però sí que ho va ser, també, amic i mentor, de gent que estimo molt. Aquest esbós en un tovalló, un retrat en quatre flaixos, és l’abraçada que els envio.

1- Algunes sorpreses es troben al doblegar una pàgina o girar una cantonada, i una tarda de l’any 2001, a Borrell amb Floridablanca, em vaig creuar amb un dels seus autors més cèlebres, a qui jo coneixia des de petit. Tornava del dinar on s’havia formalitzat el contracte de la seva novel·la més enorme i aquestes eren les dimensions del seu somriure. Venia, en definitiva, content amb l’avanç editorial que acabava d’aconseguir, com hauria de passar sempre. La novel·la era 'El día del Watusi' i, sense intenció d’establir paral·lelismes, parlava d’un personatge gegant i absent i misteriós, potser benigne i potser colèric. El meu jo de 21 anys va continuar mà a mà amb l’escriptor aquella tarda de celebració i les copes les va pagar durant hores i sense saber-ho aquest editor absent a qui no coneixia i que no estava en aquesta escena, però que a la tercera ronda gratis va passar a caure’m, per dir-ho d’alguna manera, molt bé.

2- L’endemà, a l’habitació infantil de casa dels meus pares, vaig negociar amb la meva ressaca recorrent a una novel·la que m’havia volat el cap mesos abans i de la qual havia parlat la nit anterior. Vaig llegir: "Sus palabras son un ejército invisible en misión de paz, una horda pacífica. Suavizan imperfecciones, devuelven pelos despeinados a su lugar, forman filas de patos, reponen terrones gastados. Cuentan y sacan brillo a la plata". L’havia portat a les nostres prestatgeries l’editor misteriós, i amb aquesta, d’altres amb lloms on apareixien paraules conjur com Chabon o Sedaris o Lethem, la generació nord-americana que ens va donar aquella empenta. Sense intenció de buscar simbolismes barats i melodramàtics ara que ha desaparegut el seu editor diré que la novel·la portava per títol 'Huérfanos de Brooklyn'.

Notícies relacionades

Claudio López de Lamadrid, retratat pels seus "carnals"

El mètode López Lamadrid per triomfar en l'edició

3- Tres lustres després, soc al despatx de l’editor misteriós. La seva cara es retalla contra la pissarra plena de cites del seu despatx. El codirector i jo hem vingut per parlar sobre possibles autors per al festival Primera Persona. Gairebé no l’escolto perquè té un equip de música increïble: sona, millor que en directe, una música clàssica que desconec. Hi ha enrenou de tambors i eixams de violins. L’individu sembla (màgia) controlar el volum amb el moviment de la seva ‘pashmina’ estampada de paramecis. Però en el que em fixo, sense voler ara sonar al·legòric ni oportunista, és que en aquest despatx fins i tot l’últim pelacanyes de l’orquestra, en concret, el que toca el triangle allà al fons una vegada cada mitja hora, se sent amb total nitidesa i sona important.

4- Fa tres dies. Penjo a Twitter un fragment del nou llibre del detectiu Carvalho. Claudio contesta, a mi i sobretot a l’autor, Carlos Zanón, que té moltes ganes de llegir-se'l i que ho farà en un avió, camí de Cartagena de Indias, a Colòmbia, ben aviat. Crec que és l’última interacció a Twitter que encara pot llegir-se. Sense intenció visionària, vaig contestar: "Compte, que potser demanes al pilot que faci un parell de voltes més sobre els núvols per poder acabar-lo i que no t’interrompin..." "I will survive", li va posar Zanón. Hores després, mort clínica. Això ara sembla un acudit dolent. Una broma infinita. Aquestes coses que es diuen en les vetlles i que consolen poc, però que són certes. La vida podria robar el títol a aquella novel·la que tant va defensar, sí: 'La broma infinita'. Pot ser així de graciosa i de vegades encara més complicada de llegir i entendre. Però sovint molt més (massa) curta.