La brigada negra de la transició: MVM, Martín, Madrid, González Ledesma, Martínez Reverte...

“A la democràcia li va bé la novel·la negra”, escrivia a ‘Sangre en los estantes’ el desaparegut llibreter Paco Camarasa, eminència del negre i criminal i comissari de BCNegra durant 12 anys. “A les dictadures no els agrada la novel·la negra”, afegia, apuntant allò que “amb Franco no passava”. Perquè el que no passava tenia a veure precisament amb les vergonyes de la societat, l’existència d’un món marginal i violent o d’una policia corrupta, temes que en aquells anys de tardofranquisme i després de les primeres eleccions democràtiques de 1977 va començar a denunciar i a retratar, a través del gènere negre, una nova generació d’autors. A les seves files utilitzaven precises bales de tinta Andreu Martín, Juan Madrid, Francisco González Ledesma, Jorge Martínez Reverte, Jaume Fuster o Manuel Vázquez Montalbán, aquest amb el seu icònic Carvalho (que aquest dimarts ha ‘ressuscitat’ de la mà de Carlos ZanónCarlos Zanón), personatge amb qui des de ‘Tatuaje’ (1974) es va convertir en el capdavanter de les noves històries ambientades en aquella transició que ells mateixos observaven i traslladaven al paper amb lupa crítica. 

“Els que incorrem en el pecat d’escriure amb les claus de la novel·la negra en aquella època pensàvem que vivíem en una societat corrupta i ho reflectíem”, explica avui Martínez Reverte (Madrid, 1948), creador del personatge del periodista Julio Gálvez, que inaugurava sèrie el 1979 amb ‘Demasiado para Gálvez’, que concloïa amb la bomba d’ETA que va matar Carrero Blanco el 1973. Per a l’escriptor, la novel·la negra “era un formidable exemple de novel·la realista, una cosa així com una actualització de Galdós,”, i hi cabien temes com la corrupció immobiliària durant el franquisme o l’explotació dels immigrants.  

En destaca altres com la violència urbana, el perill de bandes com la del Vaquilla i les d’ultradreta o la corrupció en altes esferes Martín (Barcelona, 1949), que després de debutar en el gènere amb ‘Aprende y calla’ el 1979, un any després es consagrava amb el premi Círculo del Crimen (de la col·lecció homònima de l’editorial Sedmay) gràcies a ‘Prótesis’ (que va portar al cine Vicente Aranda com a ‘Fanny Pelopaja’). “Ens vam posar a fer crítica social i política –constata–. La novel·la negra complia, i compleix, la funció d’analitzar la realitat mitjançant la imaginació, aprofundint en els grisos de la societat. Ens fa prendre consciència que hi ha assassins, lladres, estafadors, carteristes... amb què convivim. I la novel·la negra s’ha de preguntar per què existeixen i per què i com els persegueix la policia”, afirma qui des d’aleshores reflecteix la Barcelona més negra (ja sigui la del pistolerisme dels anys 20 a ‘Cabaret Pompeya’ a la d’avui, amb una prolífica llista de títols, com ‘El Harén del Tibidabo’ o ‘Societat negra’).  

“Trencàvem esquemes –continua Martín–. Ho va explicar molt bé Vázquez Montalbán: deia que va escriure ‘Tatuaje’ com a reacció a la novel·la estructuralista francesa, en què només importava ser revolucionari amb l’estructura però prescindia d’explicar històries. I nosaltres volíem explicar històries i mostrar la nostra realitat”. Va començar a fer-ho en català Manuel de Pedrolo amb la col·lecció La Cua de Palla i Jaume Fuster,Manuel de PedroloLa Cua de PallaJaume Fuster publicant ‘De mica en mica s’omple la pica’ (1972), recorda, “però Vázquez Montalbán, amb ‘Tatuaje’, es va presentar de forma fundacional, teoritzant sobre aquest canvi, que va ser una glopada d’aire fresc lligat a la transició. Abans de morir el dictador hi havia novel·la policíaca, però no era provocadora ni de denúncia social”.    

 

Després de Martín, en aquell premi de Sedmay havia quedat finalista el seu col·lega, i també referent d’aquell realisme dur, Juan Madrid (Màlaga, 1947), amb ‘Un beso de amigo’, mirall del Madrid més corrupte, violent i fosc de la transició i en què naixia el seu investigador Toni Romano, expolicia i exboxejador (acaba de reeditar-la Aliança juntament amb ‘Adiós princesa’). “Als 80 encara quedaven restes del franquisme i d’un país absolutament miserable, amb barris marginals i pobres –recorda el també guionista de la sèrie ‘Brigada central’”–. En aquella època em vaig adonar que els escriptors no escrivien del seu món o bé en donaven una visió esbiaixada. Jo venia d’estudiar Història i exercia el periodisme, i pensava que els escriptors, alhora que distreien el lector, havien de provar de mostrar la realitat, explicar una història que semblés veritat. I jo vaig reflectir amb realisme l’Espanya d’aquell temps. No m’interessava descobrir un crim, sinó mostrar els personatges en conflicte, en crisi, explicar els problemes del sistema polític i econòmic, la corrupció policial i política...”.

A González Ledesma (Barcelona 1927-2015) Camarasa l’anomenava afectuosament ‘el cap de la banda’, “per saviesa, per edat i per acceptació de la resta d’escriptors i escriptores”. Amb el seu comissari Méndez, amb qui el 1984 va guanyar el Premi Planeta gràcies a ‘Crónica sentimental en rojo’,  va ser, com Vázquez Montalbán amb Carvalho, cronista d’aquella Barcelona negra i marginal, els carrers de la qual tan bé radiografiaven i de la qual tots dos s’anirien desencisant. “El meu pare no va pensar que era escriptor de novel·la negra fins que l’hi van dir, creia que escrivia novel·la social”, considera Victoria González Torralba, que el 2017 firmava ‘Llámame Méndez’, una preqüela de la sèrie negra del seu pare. 

Notícies relacionades

Carlos Zanón: «El meu Carvalho és un vampir que busca l'estaca de fusta»

De com Vázquez Montalbán li va prendre el pols a Barcelona

Amb un personatge “de maneres franquistes, fet en l’antic règim, però amb cor molt d’esquerres”, Ledesma “denunciava les clavegueres del poder. El que menys importava era el crim. El que sí que era essencial eren els personatges i la descripció de l’entorn, en aquest cas l’urbà, que és on era el poder,” explica la seva filla. Amb 21 anys, el 1948, a González Ledesma el franquisme li va censurar ‘Sombras viejas’, Premi Internacional de Novel·la de l’editor Josep Janés, i li va prohibir publicar. “I es va veure condemnat a escriure novel·les ‘alimentàries’ de l’Oest amb el pseudònim de Silver Kane. Aquesta va ser l’única forma de parlar en dictadura de la corrupció de xèrifs dolents i de potentats i cacics –recorda la seva filla–. Amb la fi de la dictadura, la novel·la negra va ser la seva forma natural de canalitzar aquella denúncia; per a ell va ser un alliberament”.   

Martín també destaca un altre element característic lligat a la transició: “Després de morir Franco, va ser una època de transgressió; hi havia una pluja d’anarquisme; es venia absenta al carrer; descobrim els porros, el sexe; tot valia... Aquest crit d’alliberament i aquest esperit de llibertat es trobava a la novel·la negra espanyola de l’època”.