De com Vázquez Montalbán li va prendre el pols a Barcelona

Hi ha una altra manera de contemplar les novel·les que sobrePepe Carvalhova escriureManuel Vázquez Montalbán(a partir d’ara, MVM) més enllà de les seves implicacions criminals, que al cap i a la fi no són tan crucials en les trames perquè el detectiu mai entregarà el culpable a la policia. El cànon Carvalho discorre des deYo maté a Kennedy (1972), una humorada en la qual el detectiu no és encara exactament el que arribaria a ser, fins a la pòstumaMilenioel 2004. Però per al que ens interessa, traçar la geografia barcelonina i alhora ser testimoni de l’evolució, transformació i dissolució de la ciutat, el punt de partida cal posar-lo un any abans de la mort de Franco, el 1974, ambTatuaje, una novel·la que va passar desapercebuda entre crítica i lectors i que va comptar amb una única crítica demolidora en un diari de gran tirada. A la següent novel·la Carvalho s’hi netejaria el darrere.

El 1974, Carvalho, després d’anys de militància comunista a França i posterior desencant, i d’haver sigut captat per la CIA als Estats Units, torna a la ciutat en la qual ha nascut, al carrer de la Botella, avui carrer d’En Botella, número 11, a prop de la plaça del Pedró, just al lloc en què també va néixer el seu creador. Malgrat que en el futur emprendrà no pocs viatges allunyant-se’n, la Barcelona de Carvalho és un reflex fidel de les contradiccions de la transició, un xoc entre la pervivència dels poders fàctics de l’antic règim i una esperança democràtica que per al detectiu descregut, fill delBarri Chino, es diluirà en el convenciment que als més miserables el seu dia a dia no els canviarà massa.

Sobre el pla de la ciutat, MVM traça un eix per al seu heroi que uneix dues Barcelones gairebé antagòniques: la de la casa a Vallvidrera que Carvalho compra a l’arribar-hi (com també fa el seu autor) i el Barri Chino. AVallvidrieramenja com un rei be amb Perigord i crema llibres en la xemeneia, no perquè no siguin bons sinó perquè simbòlicament l’allunyen de la vida. Des d’aquest enclavament privilegiat i una mica bohemi distingit, Carvalho descendeix cada dia a la Barcelona real, el barri, les habitacions per hores, les botigues de gomes i rentatges que en pocs anys acabaran convivint amb els drogoaddictes i amb una fauna multicultural que, encara avui en temps de narcopisos, es resisteix a morir enmig de les onades turístiques.

Al Chino, que aviat es convertirà en Raval (un nom maquillatge per amagar una realitat molesta), Carvalho molt probablement es va encreuar amb altres criatures de l’aire, comAnarcoma o Makoki,tan crítiques com ell. És l’hàbitat laboral del detectiu que instal·la la seva rònega oficina a la rambla dels Caputxins cantonada amb Escudellers, molt a prop del Frontón Colom, en un despatx del que antigament va ser la “casa de putes de Madame Petula”.  Les següents novel·les, ‘La soledad del manager’, ‘Los mares del Sur’ (que posa en la història de la literatura barris obrers com La Pau) o ‘La Rosa de Alejandría’ (‘Asesinato en el comité central’ se situa a Madrid), són excel·lents per traçar la intrahistòria de la transició. Són bones fins i tot com a llibres profètics: la desconfiança en la democràcia, “una festa cara”, el perill del cop d’Estat, la corrupció política...

D’ahir a avui 

Notícies relacionades

La brigada negra de la transició: MVM, Martín, Madrid, González Ledesma, Martínez Reverte...

Carlos Zanón: «El meu Carvalho és un vampir que busca l'estaca de fusta»

Molts dels llocs on Carvalho va recalar,avui han perdut part de la seva ànima o estan a punt de fer-ho, com els locals de la plaça Reial; el renovat restaurant Casa Leopoldo, que MVM va conèixer de nen quan l’hi va portar el seu pare; sense oblidar el bar Pastis, o el Cafè de l’Òpera, que resisteixen ara i sempre.

Quan els vents de l’especulació, el disseny i la marca Barcelona van bufar sobre la ciutat olímpica, MVM, l’esperit més crític i lúcid del moment, va advertir el perill i va posar l’investigador com a notari d’aquesta eufòria a ‘El laberinto griego’ i a ‘Sabotaje olímpico’. Mentre les pàgines dels diaris pregonaven que Barcelona era la millor ciutat del món is’hi plantava la llavor que culminaria en aquest present de moda i gentrificació,el detectiu s’aïllava a casa seva gestant una amargor que es reconcentraria encara més a les següents novel·les. MVM no va arribar a veure aquest present, tampoc va viure la crisi que va esclatar quatre anys després de la seva mort, però encara avui no hi ha millor termòmetre per mesurar la calor de la ciutat que els seus llibres de Carvalho.