'Gente que viene y bah': la recerca de la felicitat

L’any cinematogràfic queda oficialment inaugurat amb la primera gran comèdia de la temporada, Gente que viene y bah,adaptació de la novel·la de Laura Norton dirigida per la debutant Patricia Font (guanyadora del Goya al millor curtmetratge per ‘Café para llevar’) i protagonitzada per un dels elencs més refrescants del cine espanyol recent, ple de cares noves disposades a agafar el relleu de la, sovint, pesada nòmina de noms recurrents, però també de rostres veterans, com el de Carmen Maura, que inunden amb la seva presència la pantalla.

La pel·lícula, igual com passava amb l’anterior adaptació de Norton,‘No culpes al Karma de lo que te pasa por gilipollas’, ens presenta un personatge femení en crisi personal que serveix per compondre un magnífic retrat generacional, el d’aquells joves de trenta anys desorientats que no troben el seu lloc al món i prefereixen continuar estancats a la seva zona de confort.

La protagonista de ‘Gente que viene y bah’ és la Bea (Clara Lago). En aparença ha aconseguit tot al que aspirava en la vida, tant en l’àmbit personal com professional. Però tot aquest halo de perfecció en realitat és una mentida que s’ha construït al seu voltant. Quan s’adoni d’això, haurà de reconstruir-se de nou i començar a valorar altres coses.

“Per a mi és una pel·lícula que parla de la recerca de la felicitat”, explica a EL PERIÓDICO Clara Lago. “Ens han venut que la felicitat és l’èxit, acaparar coses materials, i en realitat és un concepte que no necessàriament ha de ser un vestit a mida, no ha de tenir la mateixa forma i el mateix color per a tothom. El camí, l’aventura, és descobrir què és per a cadascun de nosaltres el que ens omple i que ens fa sentir afortunats”.

Autodescobriment

Per iniciar aquest trajecte d’autodescobriment, la Bea tornarà a casa seva, amb les seves dues germanes, la Irene (Alexandra Jiménez), l’alcaldessa del poble, la Débora (Paula Malia), que acaba de tenir un nadó, i la matriarca, l’Ángela (Carmen Maura), una dona tan excèntrica com entranyable que es converteix en el veritable nucli de la família. “És qui va deixant els grans missatges que desprèn la pel·lícula. El més important, aprendre a relativitzar, afrontar els grans problemes a través d’una actitud positiva”, afegeix l’actriu.

Álex García,que interpreta el Diego, un noi que ha patit una greu tragèdia, pensa que si hi ha una cosa que diferencia aquesta pel·lícula de la resta de comèdies romàntiques que ha protagonitzat és que la directora ha apostat per la proximitat i la transparència a l’hora d’acostar-se a la història i als personatges. A aquest toc personal, Clara Lago i ell l’han batejat com “el 'fontisme'”.“Té la capacitat de construir personatges molt reals. En la novel·la tot era molt extrem i, no obstant, ella ha aconseguit depurar tot això i transformar-ho en una història molt humanista. El nostre lema durant el rodatge sempre va ser ‘menys és més’”.  “El meu personatge en la novel·la tenia molt més caràcter, muntava escàndols constantment”, continua Clara Lago. “Però Patricia Font em va demanar que estigués més a la terra, que rebaixés la intensitat. Tot i que sembli increïble, és la primera vegada que em demanen aquest tipus de registre, que em demanen ser més autèntica”.

En efecte, ‘Gent que viene y bah’ s’allunya de les comèdies convencionals gràcies a la proximitat i a la calidesa que transmet. Un dels motius potser és perquè està banyada per la llum del Mediterrani. La novel·la transcorria al nord d’Espanya, però el productor Francisco Ramos va proposar a Patricia Font que ho traslladés a la costa de Barcelona, un entorn que ella coneixia molt millor i del qual, en efecte, aconsegueix treure tot el seu poder expressiu. “És una llicència, però em va servir per donar-li aquell to bonrotller i tendre que volia transmetre”.

Toc proper i emotiu

Notícies relacionades

'Gente que viene y bah': la calidesa com a refugi

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Malgrat aquest toc proper que es desprèn de la pel·lícula, la fauna de personatges que hi trobem no tenen desaprofitament: el fill de la Irene és nihilista i no creu en res, l’àvia Ángela és capaç de conèixer si algú té alguna malaltia només tocant el seu cos i la Débora guarda un secret que no vol revelar. Mentrestant, la Bea somia fer cases a sobre dels arbres mentre tots prenen ‘chupitos’ i ballen al ritme de‘Yes sir, I can boogie’, de les Baccara.

Diversió, emoció i un pòsit reflexiu sobre alguns temes com la pèrdua en una pel·lícula sensible que té la virtut de saber moure’s amb una enorme facilitat per les escenes corals i que aconsegueix una sensació orgànica que, per a Álex García, no és cap altra cosa que el reflex del que van viure en el rodatge, una experiència bonica, tranquil·la i honesta.