'Glass (Cristal)': M. Night Shyamalan tanca el cercle

M. Night Shyamalan potser és el cineasta més important dels últims 20 anys caigut en l’ostracisme. La seva volença als girs argumentals, part essencial dels seus exitosos primers 'thrillers’, va arribar a ser tal que, amb el temps, aquestes trampes van arribar a ser vistes pel públic com l’únic motiu pel qual explicava històries. En tot cas, va ser precisament gràcies a aquest gust per la pirueta narrativa que el director va aconseguir recuperar-se del sot creatiu en què va passar anys sumit, i del qual pel·lícules com 'Airbender: el último guerrero' (2010) i 'After Earth' (2013) han quedat com a estigmes.

El ressorgiment l’hi deu sobretot a 'Múltiple' (2016). Quan es va anunciar la seva estrena, els espectadors van assumir que es tractava simplement d’una pel·lícula més de Shyamalan; explicava la història d’un segrestador d’adolescents anomenat Kevin (James McAvoy), malalt mental afligit de 23 personalitats diferents i en procés de desenvolupar-ne una altra, gràcies a la qual aspirava a adquirir habilitats sobrehumanes.

Però als segons finals del seu metratge va quedar clar que, lluny de ser només una pel·lícula, 'Múltiple' formava part del mateix univers narratiu que ‘El protegido’ (2000), encara l’obra mestra del director. Potser a causa d’aquesta sorpresa i potser no, va acabar recaptant 30 vegades més del que havia costat; i aquest èxit ens situa avui davant de l’estrena mundial de 'Glass (Cristal)' que funciona com a continuació directa de 'Múltiple' però també d’'El protegido’.

La nova pel·lícula, en efecte, està protagonitzada no només per Kevin i les seves nombroses personalitats sinó també pels dos personatges principals d’aquella 'cult movie'. D’una banda, David Dunn (Bruce Willis), un home taciturn que descobreix ser invencible després de sobreviure a un catastròfic accident de tren i decideix convertir-se en un superheroi –però un que, en lloc d’embotir-se en vestits de làtex, es fa passar per un home corrent–; per un altre, Elijah Price (Samuel L. Jackson), que va provocar aquesta tragèdia ferroviària; el seu objectiu no era matar innocents, sinó trobar un superheroi contra el qual exercir el paper de superdolent.

Durant els seus primers compassos, Glass tanca aquests tres homes extraordinaris en un hospital psiquiàtric de màxima seguretat. Allà els interroga la doctora Ellie Staple (Sarah Paulson), amb l’objectiu d’estudiar amb més detall el que segons el seu parer no són superpoders sinó, simplement, deliris de grandesa. “Aquest és el principal conflicte que planteja la pel·lícula”, comenta Jackson sobre això. “La societat considera aquests homes uns bojos però, ¿i si la fe en les seves pròpies capacitats els ha convertit en éssers superdotats?”.

A partir d’aquesta premissa la pel·lícula explora també altres idees, com el trauma i la solitud existencial que sentir-se diferent a la resta provoca. “Els tres personatges estan trencats d’una manera o un altre”, opina McAvoy. “I tots ells recorren a un àlter ego per donar sentit a les seves vides: un es converteix en justicier, l’altre en bèstia venjadora, i l’altre en geni criminal”.

En aquest sentit, la pel·lícula desenvolupa algunes de les idees que 'El protegido’ va plantejar sobre les diferents manifestacions dels dolents de còmic. “Hi ha el soldat, que lluita contra l’heroi amb les mans”, explicava algú en aquella pel·lícula. “I després hi ha la veritable amenaça, el malvat arxienemic que combat l’heroi amb la ment”. Mentre avança cap a la materialització d’aquest plantejament, 'Glass' funciona com a disquisició sobre el que els còmics signifiquen i sobre l’obsessió que el gran públic hi sent.

Per davant del seu temps

Notícies relacionades

M. Night Shyamalan: "Mai més rodaré una seqüela"

Barcelona, capital de la innovació social

Mentrestant, aquesta tercera entrega adopta algunes de les maneres narratives gràcies a les quals, fa 19 anys, 'El protegido’ va demostrar que les històries de justiciers podien ser dramàticament i psicològicament profundes. “Va ser una obra avançada al seu temps, perquè va desconstruir un gènere fins i tot abans que el gènere existís”, recorda Jackson. “Només uns mesos després, 'Spider-Man' (2002) va rebentar la taquilla i va iniciar la febre pel cine de superherois”. Avui aquella pel·lícula és valorada en la seva justa mesura, però al seu dia no va funcionar bé a la taquilla i tots els plans de Shyamalan per donar-li continuació van ser inicialment oblidats.

Tenint en compte tot el temps que va acabar tardant a fer-ho, fins a cert punt seria comprensible que ara aprofités l’omnipresència dels homes amb superpoders en la cultura popular per convertir la trilogia que 'Glass' tanca en una saga més àmplia. “Jo creo l’univers que Night ha creat, admet diverses pel·lícules més, i reflexions més detallades sobre què és un heroi i què un dolent”, opina McAvoy. “En tot cas, l’última paraula la té ell”.