Rocky Balboa, un heroi del ring tot tenacitat

Sylvester Stallone va anunciar fa un parell de mesos a Instagram que les escenes de Rocky Balboa a 'Creed II' seran l’última aparició del personatge a la gran pantalla. Les seves paraules, és cert, no acaben de ser de confiança; ja vam donar per fet que 'Rocky V' (1990) significava l’adeu del boxejador, per les males crítiques i la mediocre taquilla obtingudes per aqueta pel·lícula; després vam assumir que 'Rocky Balboa' (2006) sí que, de veritat, era l’última entrega de la saga, perquè, ¿com no havia de ser-ho?

En qualsevol cas, és lògic que Stallone vulgui utilitzar la nova pel·lícula per passar la torxa a una nova generaciói que amb aquesta finalitat la tracti com una cosa semblant a un 'remake' de gairebé cadascuna de les seqüeles de 'Rocky' (1976). Aquí no hi ha espai per citar totes les referències que 'Creed II' conté de les seves predecessores; n’hi ha prou de dir que, com 'Rocky IV' (1985), enfronta l’heroi titular contra una bèstia russa; que, igual que 'Rocky III' (1982), retrata un campió excessivament confiat que resulta no estar preparat per enfrontar-se a un púgil més gran i furiós que ell; que, com 'Rocky II' (1979), posa atenció al matrimoni i la paternitat del seu protagonista, i que, just com 'Rocky V', ens mostra l’antic campió emulant el que va ser el seu entrenador –el Micky (Burgess Meredith), en les tres primeres entregues– i preparant un noi que no sempre es deixa preparar.

En el procés, per la seva condició de compendi, 'Creed II' ens recorda el lloc de privilegi que Balboa s’ha guanyat en la cultura popular com a arquetip de tenacitat i fe en un mateix i com a fàbrica de mems –"¡Adriaaaann!"–, des del qual ha influït un gran nombre de pel·lícules esportives, com 'El millor' (1984) o 'Seabiscuit' (2003), i fins i tot drames polítics, com ara 'El discurs del rei' (2012). I això malgrat representar una de les sagues més mal·leables de Hollywood.

L’'univers Rocky'

Al llarg de la seva història, en efecte, l’'univers Rocky' ha sigut cine indie, una peça essencial per entendre l’obsessió de Hollywood per les seqüeles i una història d’amor i una metàfora política; ha sigut un retrat de Mike Tyson abans que Mike Tyson existís. I ha sigut, fins i tot, cine de superherois, quan el boxejador va acabar ell sol amb la guerra freda gràcies a un discurs que va ser aclamat pel mateix Gorbatxov.

I en el camí, això sí, Balboa ha anat canviant, però sempre ha sigut ell mateix. Potser és l’únic heroi de la història de Hollywood que ha seguit al capdavant, fins i tot després d’envellir i pansir-se. Quan l’actor que encarna 007 comença a perdre velocitat, és ràpidament reemplaçat com si es tractés d’un Aston Martin amb massa quilòmetres. Rocky, no; a ell l’hem vist ser successivament un boxejador amb cintura de forner, un campió fet de pur múscul, un perdedor arruïnat, l’humil propietari d’un restaurant i un ancià que contempla la mort. Així, tot i que l’analogia soni extravagant, 'Rocky' és el treball més semblant a la saga d’Antoine Doinel que el cine americà ha produït. Però si l’heroi romàntic de François Truffaut es definia per les seves relacions amb les dones, Balboa ha romàs posant-se a prova sobre el ring, preguntant-se si era prou bo o si havia de retirar-se.

Notícies relacionades

'Creed II' La leyenda de Rocky': a cop de fórmula

'Creed II' La leyenda de Rocky', l'adeu del mite Stallone

En qualsevol cas, aquestes pel·lícules parlen tant de Stallone com del púgil; la seva vida, en efecte, funciona com a reflex de la del personatge: al llarg dels últims 42 anys, tots dos van sorgir del no-res, van bregar amb l’èxit sobtat i van acceptar la seva condició de mers 'entertainers'; ja madurs, els dos van haver de demostrar que continuaven sent rellevants, i en les dues últimes pel·lícules, mentre Rocky guia el seu successor, Stallone posa en mans d’altres la saga a la qual ho deu tot.

Quan 'Creed' (2015) va començar a produir-se el 2013, el projecte va semblar ser l’intent desesperat de guanyar uns últims dòlars a costa d’una sèrie moribunda. No obstant, no només va resultar ser la millor entrega de Rocky des de la pel·lícula original, sinó que va suposar una legitimació en tota regla per a tots aquells fans a qui se’ls posa la pell de gallina cada vegada que veuen Apollo i Rocky abraçant-se a la platja o que reprodueixen 'Gonna fly now' a Spotify –en l’opció bucle– quan necessiten un xut d’energia o que, just després de pujar unes escales corrent, sempre aixequen els punys mentre donen saltirons. Gràcies a ‘Creed’, en altres paraules, les pel·lícules 'van deixar' de ser plaers culpables. Ara, completat l’obligat homenatge de comiat que 'Creed II' representa, ¿seguirà la saga aquest nou camí? ‘Creed III’ tindrà la resposta.