Zahara: «'T'estimo', 'Et trobo a faltar'... ¡Quina mandra!»

La maternitat i un cert desemparament còsmic es fan cançó pop a ‘Astronauta’, el nou disc de María Zahara Gordillo Campos, Zahara. El presenta aquest dissabte a l’Apolo, dins del Festival Mil·lenni (21:00 hores, entrades esgotades).

Sense ser un disc sobre la maternitat, ¿hi ha un paral·lelisme entre l’infantament d’una obra artística i el d’un fill?

Sí que s’assemblen en la concentració en l’energia, tot i que el postpart és diferent: el del disc és molt social i enèrgic, i el del fill és solitari, fregant la depressió i el descol·locament. Al disc, la idea de la maternitat és a la figura de l’astronauta que deixa la Terra i s’emporta les cançons com un record del que una vegada va ser.

¿Així se sentia després de ser mare?

Els primer mesos hi ha alguna cosa de tu que et fa pensar a tornar a tenir la teva vida, el teu cos, la teva autoestima, el teu temps, i allà hi ha un treball mental per fer, ja que no tornaràs al planeta Terra (riu). Potser hi ha vida en altres planetes, però ja no serà la que coneixies.

L’ambient del disc, amb electrònica i balades destemprades, transmet una espècie de desemparament sideral.

Esclar, perquè el món de la ciència-ficció té molt de solitud. Des de David Bowie, amb ‘Space oddity’, la cançó que posem abans dels concerts, o ‘Starman’, que sona a l’acabar, fins a una de les meves novel·les favorites, ‘Solaris’, passant per la ciència-ficció actual, de ‘Marte’ o ‘Interstellar’. El món de l’astronauta és d’incertesa, disciplina, recerca... I salvant les grandíssimes diferències sí que té a veure amb el viatge que emprens quan ets mare.

En la primera cançó que es va donar a conèixer, ‘Hoy la bestia cena en casa’, arremet contra els ventres de lloguer.

Igual que faig cançons sobre les coses que em toquen emocionalment, també les faig sobre allò que em remou i em treu de polleguera. La situació social que vivim no em deixa indiferent. Aquí el meu propòsit no era dir-li a ningú el que ha de fer, sinó agafar la bèstia, que és irreal però que encaixa en moltes figures polítiques, i asseure-la davant i dir-li el que penso. Va ser un alleujament, però ha transcendit d’una manera que no m’esperava, i m’encanta.

“Si eres tan valiente / préstame tu vientre / Véndeme los hijos / que tengan tus hermanas”, diu la lletra. A les xarxes s’ha especulat que anava dirigida a Albert Rivera.

És divertit, quan va sortir la cançó això formava part de la mateixa notícia, si havia fet la cançó per a algú en concret o no. Em sap greu desil·lusionar dient que no, però a més la cançó perd força si va només d’una persona. Al final seria una rebequeria, i la cançó no és una rebequeria: reflecteix una desil·lusió amb un sistema polític. L’impuls per compondre la cançó no ve d’aquí, és més la desil·lusió política en què em trobava aquesta cosa nostra de votar a corruptes, una cosa que no entenc.

Uns mesos abans de llançar ‘Astronauta’ va publicar l’epé ‘Primera temporada’, amb versions de cançons incloses en sèries. ¿Aquest exercici d’escoltar i tocar música que no és seva va tenir algun influx després en el disc?

¡Jo a qui no escolto és a mi mateixa! A casa comprem vinils i els posem quaranta vegades, i jo em veig les sèries pensant ja en les cançons; algunes són espectaculars. Però a ‘Astronauta’ la referència més contemporània és Mystery Jets, la banda que em va portar a contactar amb el productor Matthew Twaites. El seu últim disc, ‘Curve of the earth’, té també un punt diguem astronòmic molt bonic, connectat amb la ciència-ficció. Després, quan ja gravàvem les referències eren més clàssiques: Beck, Radiohead, Bowie...

Ha participat en concerts d’homenatge a Bowie. ¿Quin és la seva cançó que més li agrada cantar?

Vaig participar en un concert amb músics de la seva última banda i va ser preciós; sonava igual que al disc i era com entrar en l’univers Bowie. Allà vaig cantar ‘Changes’ i una de les meves favorites de tota la vida, la cançó amb la que vaig connectar amb Bowie: ‘Life on Mars?’. Crec que poques vegades m’he sentit tan feliç cantant una cançó.

La seva noció del pop és filla o neta del cànon sorgit als anys 60, actualment discutit per la música urbana. ¿Quines sensacions té al respecte?

El terme pop, per sort, cada vegada és més genèric i és igual si és més llatí o més fosc o més comercial. Cada  grup ja és el seu propi estil. La meva màxima referencia són els Beatles, i m’encanta dir que faig pop. Crec que cada vegada el pop es nodrirà de més estils, i espero que es tregui complexos, perquè la paraula pop és meravellosa: ve de popular, no crec que hi pugui haver una referència millor.

I tenim un cantant de reggaeton com J Balvin actuant al Primavera Sound.

Sí, sí, no ho veig malament. A mi el que no m’agrada el reggaeton són les seves lletres masclistes. Però cal buscar sempre i no tenir por del que és nou. També hi ha coses molt interessants en el trap. Jo em sento còmoda en el més clàssic, que és el que sé fer, però veig que de sobte apareix algú com Rosalía, que és inclassificable, i que connecta amb tants estils que em sembla que és el camí. ¿Rosalía és pop? Doncs havent connectat amb tanta gent, diria que sí. ¿I és altres coses? També.

Ha format part del jurat d’Eurovisió i va dir que no hi havia cançons molt bones.

Sí, sisplau, vull aclarir que em referia a les que jo vaig escoltar, perquè ara sembla que jo hagi escoltat 500 cançons i que totes em van semblar una merda, i de cap manera. Jo vaig escoltar molt poquetes cançons i aquestes les vaig veure totes molt semblants. Els últims anys en Eurovisió hi ha hagut lletres amb compromís social, sobre el ‘bullying’ o l’homosexualitat, i em va sorprendre que totes fossin tipus “t’estimo”, “et trobo a faltar”, “vull tocarte”... ¡Quina mandra! Em referia a això.

¿Què li sembla la cançó guanyadora, ‘La venda’, d’Adrià Salas (La Pegatina), que defensarà Miki Núñez?

La vaig veure ahir a la nit. Crec que pot tenir una molt bona posada en escena. Pot estar bé. Òbviament no és l’estil de música que jo escolto. Més enllà d’això, crec que Miki la defensarà bastant bé. Es veu que li agrada. Això és important, ¡que al final qui hi vagi sigui feliç, sisplau!

¿Està treballant en el disc de Aitana?

Ella està preparant la seva segona part del disc, després de l’epé ‘Tráiler’, i treballant amb molts compositors que li agraden i amarant-se de l’estil de cada un. Vam quedar un matí i no sé què en quedarà de tot això. Jo li vaig explicar com és el meu procés de composició, perquè quan estigués sola tingués alguna pauta. Vam intentar fer un avenç d’una cançó, que si a ella li agrada l’acabarem i tant de bo vulgui cantar-la i gravar-la al seu disc. Seria una cançó composada per les dues. A mi m’agrada molt, però ella s’està ajuntant amb molta gent meravellosa. Ahir vaig veure que estava amb Guille Galván, de Vetusta Morla. Això és un màster de composició que s’està emportant. Jo crec que té molt a dins, l’únic que necessita és ajuda per saber-ho treure. Amb 19 anys ha viscut més que la majoria no ja de 19 sinó de 30. Té moltíssim a explicar.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Quina banda porta a Barcelona?

Una formació clàssica, amb Martí Perarnau, líder de Mucho, als teclats i veus; Manuel Cabezalí, d’Havalina, a la guitarra; i Carlos Sosa, bateria, i Pablo Pérez, sota, que eren la base rítmica de Fuel Fandango. És tot un luxe. I la novetat respecte a altres gires és que hi haurà escenografia, i un vestuari de Moisès Nieto. Tot és una mica més gran.