Paco Ibáñez torna a l'Olympia 50 anys després

El cant i el galop de Paco Ibáñez en aquella nit elèctrica del 2 de desembre de 1969 a l’Olympia de París perviu i enllaça unes causes amb altres, a través del temps, de generació en generació i de la mà dels poetes universals. És el poder durador de les expressions genuïnes, pures, que 50 anys després embolcalla noves tandes de concerts a cor obert, com el que el trobador va oferir dijous alCasino de París i el que brindarà divendres al Palau de la Música (Festival Mil·lenni).

No és que Paco Ibáñez estigui de tornada perquè no se n’ha anat mai i, amb els seus 84 anys, parla pletòric a aquest diari en la seva tornada de París, una de les ciutats de la seva vida. Allà, al mateix escenari on, el 1992, es va presentar amb Rafael Alberti, va disfrutar l’altra nit d’“una comunió amb el públic des del principi fins al final”, celebra el cantautor, encara impressionat. “Gent que és viva, que és gent pensant, que busca i troba, que té sensibilitat i ganes d’emocionar-se”. Va dedicar el recital als seus pares i a França, el país que va acollir tota la família després de la Guerra Civil, així com“la República espanyola”.

La rebel·lió de la joventut

El doble àlbum ‘Paco Ibáñez a l’Olympia’, que serà objecte de reedició, conserva un lloc al podi dels fetitxes culturals del segle XX, i el seu 50è aniversari anima a viatjar en el temps. Les seves arrels són uns mesos abans, quan el cantautor va actuar a La Sorbona en el primer aniversari del maig del 68, aquella “rebel·lió de la joventut francesa que es va expandir al món sencer”. Un recital que va desbordar la sala inicialment prevista, l’amfiteatre Richelieu. “Suaven fins i tot les parets i la vam traslladar al pati, on s’ajuntarien 3.000 o 4.000 persones”, recorda Paco Ibáñez.

Va ser Jean-Michel Boris, responsable de l’Olympia (nebot del factòtum de la sala, Bruno Coquatrix), qui, “veient aquell ambient”, li va proposar un nou recital. “La joventut tenia coses a dir, a pensar, i tot això es notaria en la gravació”, apunta el cantautor, que al mateix Olympia havia vist actuar, i conegut, un dels seus referents, Georges Brassens. “Va ser bastants anys abans, cap al 1956. Brassens ja era un gegant i em va emocionar”.

Silenci i catarsi

Ell ja disposava de tres àlbums (el primer, amb adaptacions de Lorca i Góngora, va sortir el 1964), i el quart va ser així un doble en directe, idea del productor discogràfic israelià Moshé Naim. “Jo no tinc idea de discos i aquestes coses”. La gravació conserva la seva tensió i la seva aura, amb el silenci davant de la paraula cantada creuant-se amb fogoses explosions d’aplaudiments i ovacions. “¡Paco, Paco!”. El públic, de nou, va superar l’aforament de la sala i grups d’assistents es van asseure al terra del mateix escenari, al voltant de l’artista, com mostren les fotos de l’àlbum.

El missatge d’aquells poetes, de Jorge Manrique a José Agustín Goytisolo, “era universal, com ho és la màgia.” S’aprecia la vibració del públic en ‘La poesía es un arma cargada de futuro’, sobre el poema de Celaya. “I la part més important, quan diu: ‘nuestros cantares no pueden ser / sin pecado un adorno / Estamos tocando fondo, / estamos tocando fondo’. És una fletxa clavada en la consciència de la gent. Caldria recordar això cada dia quan ens llevem al matí”. Una cançó concreta arriba a sonar dues vegades, repetida en el bis: ‘A galopar’. Ja era llavors el tòtem dels recitals. I fins avui. “Si no la canto, no surto viu del lloc”.

Francès, asturià, polonès...

El públic era una barreja d’“espanyols que estaven a París i, majorment, francesos hispanitzats”, diu. Alguns, com ell mateix, fills de l’exili. “França també és el meu país”, recorda Paco Ibáñez. “Quan hi vaig els dic ‘je suis un espagnol amélioré’, millorat”, fa broma. Tot i que, “en el fons, un és tot allò que estima”, reflexiona. “Quan vaig a Astúries em sento una mica asturià, i el mateix al País Basc, per pura vivència, i a Catalunya”. I va fins i tot més enllà. “Quan escolto cantar a Maria Tanase em sento romanès també, i polonès quan poso un disc d’Ewa Demarczyk”.

França conserva alguna cosa d’aquella llar on va accedir després de creuar clandestinament el Bidasoa, amb 14 anys, acompanyat de la seva germana Manolita, el 1948. “Ens vam retrobar tots amb el pare a Perpinyà. Sí, Catalunya la porto dins, ¿eh?”. El 1968 es va instal·lar un temps a Barcelona. “Però tres anys després vaig anar a París per a un concert i, quan havia de tornar per cantar a Banyoles, em van dir ‘no tornis perquè t’estan esperant’. I ja no vaig tornar”. Fins al 1994, quan va tornar a la capital catalana per quedar-se.

Aquell “crit” de l’Olympia continua no ja acompanyant-lo, sinó formant part d’ell, tot i que després dels anys d’eufòria vingués la decepció. “Cap al 1973, el 1974 va començar la decadència. L’enemic es va organitzar i els americans van donar mà amb el seu pseudorock de saló”, estima. Per això resumeix el simbolisme del concert a l’Olympia com “una victòria de la joventut com a proposta, però un fracàs com a realització”.

Una gira triennal

Abans del recital del Palau, Paco Ibáñez cantarà, aquest dilluns i dimarts, alteatre Nou Apolo, de Madrid, i la nova gira apareix al seu web oficial amb el nom de ‘Tournée 2019-2021’.  “però d’aquestes coses d’agenda jo no en sé. La cap ho sap”, apunta sorneguer. La cap és la seva parella i mànager, la catalana Júlia, que en els últims temps ha posat ordre a la seva logística.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Al Palau no actuarà sol, com en aquella nit parisenca de llum i fúria, sinó acompanyat per Mario Mas, Gorka Benítez i César Strocio. El repertori de llegenda es combinarà amb adaptacions de poetes andalusos, llatinoamericans... “I potser una mica en català: ‘Els que venen’, de Joan Margarit. “Han carregat maletes i farcells, / la llarga nit arrossega la son...” Per dir-los a tots aquests cretins anticatalans que hi ha en aquest país que aquí hi ha murcians, extremenys, andalusos..., i que tots van venir a treballar i molts es van quedar, senyal que els van tractar bé, ¿no? ¡Que se n’assabentin!”, exclama enutjat.

Però els recitals de Paco Ibáñez no estan subjectes a un guió previ i tenen en compte el seu reflex al pati de butaques. “El ritme d’un concert, en el fons, el dirigeix el públic”.