Eugenio Fuentes se submergeix en la trama franquista de robatori de nens a 'Piedras negras'

El tràfic de nadons a Espanya “es va produir en la guerra civil i va seguir durant tota la dictadura”, recorda Eugenio Fuentes (1958) sobre un dels temes que tracta a la seva nova novel·la, ‘Piedras negras’ (Tusquets), setena entrega del detectiu Ricardo Cupido, on una neta intenta complir l’encàrrec pòstum de la seva àvia de buscar el fill que li van robar tot just va donar a llum, el 1938, sent una jove republicana en territori colpista. “Em va sorprendre descobrir una cosa que obria una porta brutal al robatori de nens: que fins al 2011 no es va canviar una llei que deia que si un nen moria en les 24 hores següents al part no tenia condició de persona jurídica”, assenyala l’autor de Càceres, que aquest dimarts participarà en una taula rodona del festival BCNegra sobre escenaris negres no urbans. 

“Robar un nen és una cosa que fa tant mal, el pitjor que pots causar a una mare, que és molt injust que pugui prescriure”, opina Fonts, en al·lusió a casos que han arribat als tribunals i han sigut arxivats, perquè “és un crim que no respon a un impuls, hi ha traïdoria, està planificat, saben a qui el” vendran. Fidel a la seva novel·lística, no es queda en el policíac i aprofundeix en la psicologia dels personatges unint “intriga i humanitat”. “El que em va portar a escriure d’això va ser el que va explicar el familiar d’un amic. Va trobar l’adult que havia sigut robat de nen i aquest no va voler saber res dels seus pares biològics i no es creia la història, potser per covardia, per por de la realitat, per preguntar-se si el van abandonar...”. 

En ‘Piedras negras’, els assassinats es fan esperar. “Vull trencar l’estructura típica del gènere negre, d’aparició del cadàver en el primer capítol i detectiu en el segon, perquè tinc la sensació que a la novel·la policíaca servim el mateix plat una vegada i una altra i n’anem canviant la guarnició”. I ho fa sense renunciar a la “crítica social i l’autocrítica” ambientant-la el 2004, “l’any dels atemptats de l’11-M, el de la primera notícia sobre Facebook” i en plena bombolla immobiliària i de cobdícia desencadenada. “Era el moment de l’excés, del malbaratament, dels aeroports sense avions, d’obres públiques que costaven el doble del pressupostat i el doble de temps en acabar-se sense saber qui n’era el responsable. No només en són culpables els polítics i especuladors, molts vam caure en el miratge i l’esquer de creure que podíem tenir tres cotxes i cases enormes”, lamenta. D’aquí l’exposició fotogràfica d’una víctima en el llibre, que “denuncia que molta gent es quedarà a l’atur”, o la foto real d’un grafiti que resa “Juga amb mi però paga’m”. 

L’escenari viatja del fictici Breda (el poble d’Extremadura on viu i treballa Cupido) a Toledo. “Durant la guerra i en zona nacional, allà hi havia l’hospital més pròxim a Ciempozuelos, on es trobava Marta Medina [que va ser protagonista a ‘Si demà moro’] quan dona a llum. I és una ciutat molt simbòlica de l’Imperi: és Moscardó [el militar franquista que va defensar l’Alcàsser del setge republicà]. I té, com Barcelona, un territori per construir molt delimitat, on es valora molt el metre quadrat i que afavoreix l’especulació urbanística. I s’hi mantenen encara els poders fàctics i l’ortodòxia religiosa i militar tradicionals”. 

Ja que un altre motor del crim és “el voler mantenir els ressorts del domini, de l’ordeno i mano”. “El poder em produeix una al·lèrgia tremenda –confessa–. He vist persones excel·lents, gent normal, que es corrompen després d’uns anys tocant poder. Per evitar-ho, hi ha d’haver transparència i cal posar-hi límits, i no només al polític. Ningú hauria d’estar 30 anys dirigint un hospital o una escala de veïns perquè acaben creient que és propietat seva. I el que no es pot combatre és l’arrogància que genera el poder”, avisa. 

Notícies relacionades

Les millors novel·les 'noir' de l'allau que arriba amb BCNegra

BCNegra: allau d'autors i reivindicació de Chester Himes i el 'bolsilibro' policíac

L’autor de ‘Mistralia’ també transmet“la impunitat del poderós” –“Molt pocs estan pagant. La majoria se’n surten de franc. La justícia poètica no existeix”–i tampoc l’abisme entre rics i pobres: “Com escrivia Tony Judt a ‘Algo va mal’, una societat és més feliç com més curta és la distància entre les classes socials. I el 2004 es potenciava que els rics es fessin més rics. I els pobres s’han fet més pobres”. Ho constata amb la perspectiva dels 15 anys transcorreguts. “El que no ha canviat és la condició humana. Igual que abans de Crist, continuem estimant i odiant el proïsme per les mateixes raons, perquè ens sentim menyspreats, desgraciats... Les meves novel·les no són de gàngsters, sinó de turments interiors”.

Aquesta destil·la també un avís. “S’acaba una generació amb uns records de la guerra i una saviesa molt valuosos que alguns no volen que es recordin. La meva mare va morir d’Alzheimer i em penedeixo d’haver-me adonat massa tard de tot el que podia haver-me explicat i no li vaig preguntar. Hi ha un menyspreu pel passat. Vivim tan eixelebrats que l’urgent no ens deixa veure el més important. Cal recordar la història perquè és una purga contra les falsedats polítiques que la manipulen”.