Premis Goya: quan tirar endavant la teva òpera prima és una gesta

Tirar endavant una pel·lícula continua sent un procés lent i complicat, però encara ho és molt més si es tracta d’un debut darrere la càmera. Per això la majoria dels nous directors han hagut de travessar llarguíssims i interminables processos per tirar endavant les seves òperes primes i per aconseguir que confiessin en ells dins d’una indústria a la qual encara li costa molt apostar per les noves mirades.

Com diuCelia Rico, “fer una pel·lícula és un acte de resistència”. Ella és una dels cinc candidates al Goya a la millor direcció novella d’aquest any gràcies a la formidable ‘Viaje al cuarto de una madre’.‘Viaje al cuarto de una madre’.Juntament amb ella,Arantxa Echevarríaamb ‘Carmen y Lola’,Andrea Jaurrietaamb‘Ana de día’iCésar i José Esteban Alenda, els únics integrants masculins d’aquest quintet, amb‘Sin fin’. Quatre títols que mostren la diversitat del cine espanyol quant a temàtica i estil, que ens porten del drama intimista maternofilial a la ciència-ficció romàntica passant per la reivindicació social o la recerca de la identitat femenina. I quatre títols arriscats cadascun dins del seu estil, que demostren la importància de les veus autèntiques que encara no han sigut contaminades per la indústria, que surten dels esquemes preconcebuts i que es troben travessades per la personalitat dels seus autors.

Fa anys la majoria d’aquests joves talents (tot i que en realitat les seves edats oscil·lin entre els 33 anys de Jaurrieta i els 51 d’Echevarría) que es formen i pertanyen a l’àmbit del curtmetratge. Són fills de la ‘generació low cost’. Quan van començar, la crisi econòmica ja s’havia assentat i van haver d’acceptar des del principi les noves regles del joc. Aquelles òpera primes dels anys noranta amb què es van criar, les de Julio Medem, Juanma Bajo Ulloa o Agustín Díaz Yanes, en què s’apostava pel risc a través d’una producció potent, pertanyen al passat. Ara el lema té més que veure amb aquella frase que apareix a ‘La llamada’, dels Javis: “Lo hacemos y ya vemos”. Per això, la major part dels autors esmentats han hagut d’acabar autoproduint els seus treballs després d’haaver passat per una llarga llista de penúries que els han portat al límit de les circumstàncies.

Celia Rico, la més afortunada, va tardar quatre anys a donar forma a ‘Viaje al cuarto de una madre’ i va aconseguir que la productora Arcadia es fes càrrec del projecte. La més sofridora, Andrea Jaurrieta, va desafiar tots els obstacles que se li van anar posant pel camí, perquè la seva ‘Ana de día’ es convertís en una realitat‘Ana de día’. Va passar de tenir productor a no trobar finançament i així fins que ella mateixa va haver d’hipotecar-se per demanar un crèdit i recórrer al ‘crowfunding’. “Entrar en el circuit és complicadíssim”, diu Jaurrieta a EL PERIÓDICO. “Per això és normal que molta gent abandoni pel camí o es quedi enrere. Vas complint anys i veus que continues donant-te cops contra la mateixa paret i no aconsegueixes els teus objectius, això ésmolt frustrant”.

Jaurrieta ha hagut de treballar de professora, de xofer, de monitora d’esquí, de cambrera i de qualsevol altra cosa que li permetés mantenir-se econòmicament al mateix temps que podia dedicar un espai a la pel·lícula. “La passió et porta a fer el que sigui per tirar endavant. Renuncies a moltes coses i no sempre trobaràs comprensió al teu voltant”.

Els germans Alendahan estat nominats al Goya al millor curtmetratge diverses vegades, per ‘El orden de las cosas’ (2010) i ‘Matar a un niño’ (2012), i no per això han trobat el camí més preparat. “El que hem après la gent de la nostra generació és que no serveix de res que truquis a la porta dels productors tradicionals, perquè no es llegiran el teu projecte. En general, hi ha unaaversió al risc, i és difícil trobar algú que s’atreveixi a fer una cosa diferent, que surti de les convencions”, explica José Esteban Alenda en una trobada organitzada per l’Acadèmia de Cine.

“S’ha de ser una mica estrategs”, continua Celia Rico. “No ens enganyem, el món de la cultura sempre ha pertangut a la classe burgesa. Fer cine és un hobby molt car, així que si no tens diners i vols fer una pel·lícula has de tenir un pla A i un pla B”. En el seu cas va començar fent Excels com a coordinadora de producció per a més tard convertir-se en l’ajudant de Claudia Llosa a la pel·lícula ‘No llores, vuela’ (2014).

Notícies relacionades

Andreu Buenafuente i Sílvia Abril, a punt per "ofendre" en els Goya

Eduard Grau: "Tinc predilecció pels directors sonats, pels genis"

Arantxa Echevarría pensa que, gràcies a la democratització de la imatge, tothom pot agafar una càmera i fer coses. “El cine és un llenguatge i com a tal s’ha de practicar molt per aprendre tots els seus recursos i possibilitats”. Però al final, com diu Jaurrieta, pots llançar-te a l’aventura, però ¿a costa de què? “¿Qui és el primer que apostarà per tu?, perquè entrar en el circuit és complicadíssim. Els ajuts, tal com estan plantejades, van en contra del cine petit. Si tot el que t’envolta és advers, al final només et queda apostar per tu mateix”.

Per als cinc nominats haver arribat fins aquí ja és un triomf, tot i que saben que la pròxima batalla pot ser igual de cruenta. Com diu Arantxa Echevarría, són “vencedors del tedi”.