Viggo Mortensen: "El racisme i la xenofòbia no desapareixeran mai"

Aquest divendres arriba als cines a bord del 'biopic' 'Green book', que recrea la gira de concerts pels Estats Units a la qual el pianista negre Don Shirley es va embarcar a principis dels 60 junt amb Tony 'Lip' Vallelonga, el seu xòfer i protector davant el racisme imperant. Encarnar aquest últim va suposar diversos reptes per a ell; va haver d’endinsar-se en territori còmic per primera vegada en la seva carrera i va haver d’alterar per complet els seus contorns físics. L’esforç li ha proporcionat la tercera nominació a l’Oscar.

Per protagonitzar 'Green book' va guanyar més de 20 quilos de pes. ¿Com?

Menjant frankfurts i pasta. No va ser difícil. El difícil és perdre tot aquest pes; encara ho estic fent. Però era necessari, perquè menjar era el passatemps favorit del Tony, el meu personatge. Bé, menjar i fumar. Li agradava fer les dues coses alhora. Abans del rodatge de la pel·lícula, després de molts intents, jo havia aconseguit deixar el tabac. Ara torno a fumar.

Al llarg de la seva carrera, en pel·lícules com 'La carretera' (2009) o en les seves col·laboracions amb David Cronenberg o a 'El senyor dels anells’, vostè s’ha especialitzat en personatges taciturns. El que interpreta aquí, en canvi, no calla mai.

Sí, i aquest és un dels motius pels quals al principi vaig tenir por d’aquesta pel·lícula. Creia ser l’actor equivocat, en part també perquè jo no havia fet mai abans comèdia, i a 'Green book' n’hi ha molta. Però, tot just començar a rodar, em vaig adonar que actuar sempre és el mateix, independentment del gènere. Es tracta d’escoltar i reaccionar, i de fer-ho amb molt sentit del ritme.

'Green book' ha sigut acusada de simplificar el problema del racisme. ¿Vostè què n’opina?

Diuen això perquè és una pel·lícula de vocació popular, per a tothom, que no exclou ningú. Després de veure-la, fins i tot les persones blanques més reaccionàries començaran a mirar les persones negres de manera diferent, i viceversa. També és una pel·lícula que evita qüestions polítiques, i afirma que el racisme està motivat per la nostra ignorància sobre els que no són com nosaltres. I crec que és la pel·lícula idònia per al món actual, tan dividit i enfadat i ple d’odi. L’haurien de projectar a les escoles.

¿Creu que el racisme aconseguirà alguna vegada ser erradicat del tot? En realitat sembla que empitjora.

Jo soc un optimista nat, i penso que Trump generarà una reacció contrària molt poderosa que portarà moltes coses bones. Vaig estudiar Ciències Polítiques i tinc clar que els grans canvis comporten grans crisis. Ara bé, no crec que el racisme i la xenofòbia desapareguin mai. No ho faran. La discriminació i la por de l’altre aniran adoptant nous formats i nous arguments, trobaran noves maneres de romandre institucionalitzats.

A vostè se l’ha criticat durament per utilitzar la paraula ‘nigger’ (negrata) durant un acte promocional de 'Green book'. ¿Algun comentari sobre aquest qüestió?

Sov incapaç de controlar tant el que els altres pensen de mi com la manera que alguns tenen de malinterpretar les meves paraules. Crec que, amb el temps, tots els atacs que he patit durant aquestes setmanes en què he fet tot el possible per promocionar 'Green book' demostraran que eren equivocats. Però, per desgràcia, aquest tipus de taques no es netegen mai del tot. En tot cas, polèmiques com aquesta són habituals entre les pel·lícules que competeixen per premis.

¿A què es refereix?

Per als estudis de Hollywood els premis són importants perquè proporcionen prestigi i, sobretot, serveixen perquè més gent vagi al cine. I per això no em sorprèn que, de vegades, es recorri a mètodes tèrbols per fer mal al rival.

¿Com canviarà la seva carrera si 'Green book' li proporciona l’Oscar?

Espero que no ho faci. Tots sabem el que passa a molts intèrprets després d’obtenir aquest tipus d’èxit i reconeixement: se’ls ofereixen campanyes publicitàries milionàries i comencen a vendre rellotges i perfums, tot i que no necessitin els diners. El problema és que, després de veure un actor per la tele venent cafè, és gairebé impossible creure-se’l a la pell d’un personatge en una pel·lícula, sigui quin sigui.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Acaba de fer 60 anys. ¿Li pesen?

En l’àmbit personal, només pesen quan penso en això; es miri com es miri, 60 és una xifra imponent. En el professional, il·lustren una tendència inevitable: hi ha certs personatges i certes pel·lícules que ja no se m’ofereixen. Què hi farem.