'Campeones', de Javier Fesser, regna en els Goya

Pel·lícula espanyola més taquillera del 2018, fenomen social d’integració i superació de barreres discriminatòries, guanyadora del premi Forqué a millor cinta de l’any, escollida per l’Acadèmia –sense èxit, això sí– per representar Espanya en els Oscars, 11 nominacions als Goya... ¿Què podia fallar? Res, per descomptat, i ‘Campeones’, la hilarant i emotiva història de Javier Fesser sobre un equip de bàsquet format per jugadors amb discapacitat, va viure una nit de joia irrefrenable al conquistar tres Goya, entre els quals el de millor pel·lícula. La vetllada va ser triomfal, també, per a l’altra gran favorita, ‘El reino’, l’enfurismada i elèctrica crònica dels escàndols de corrupció política que han fuetejat Espanya els últims anys, que va conquistar set Goya, entre els quals el de millor director a un Rodrigo Sorogoyen en estat de gràcia, ja que d’aquí a poques setmanes també optarà a l’Oscar pel seu curtmetratge ‘Madre’.

Després d’una primera visita a Barcelona el 2000, els Goya van sortir de Madrid per segona vegada en la història i van viatjar a Sevilla per a aquesta 33a edició, la gala dels quals va tenir Andreu Buenafuente i Silvia Abril com a enginyosos mestres de cerimònies. Escarmentats, segurament, pel desastrós resultat de la gala de l’any passat, en què Joaquín Reyes i Eduardo Sevilla van sortir esquilats, Buenafuente i Abril es van llançar sense frens al que millor saben fer: una trepidant espiral d’humor i acudits de tota mena i condició, des de l’al·lusió a Pablo Echenique com a un polític “molt cinematogràfic perquè la seva vida és un tràveling” a l’aparició d’un mem de Carles Puigdemont en una facècia sobre el Goya a “la millor pel·lícula estrangera”.

Més enllà dels serveis d’aquest tipus de gales en forma d’actuacions musicals (meravellosa Rosalía, desconcertant l’híbrid entre la tuna i la dansa urbana, efectiu el ‘medley’ d’Amaia, Judit Neddermann i Rozalén) i discursos no sempre continguts (queda lleig tallar un moment de glòria), la cerimònia va mantenir un ritme raonablement fresc i àgil, un detall que sempre s’agraeix.

Els moments més emotius

Un dels moments més emotius de la gala va ser l’entrega del Goya d’Honor a Narciso Ibáñez Serrador. El seu precari estat de salut, però, li va impedir ser present al Palau de Congressos i Exposicions de Sevilla. Un selecte i rutilant grup de cineastes format per Álex de la Iglesia, J. A. Bayona, Jaume Balagueró, Juan Carlos Fresnadillo, Nacho Vilagondo, Paco Plaza i Alejandro Amenábar, la gent més granada del cine de gènere patri, va pujar a l’estrada a glossar la figura d’un dels grans mestres del fantàstic a Espanya a través d’icònics programes de televisió, com ‘Historias para no dormir’, o pel·lícules referencials, com ‘Quien puede matar a un niño’.

Com va ser emotiu, també, el moment del premi a millor actor revelació per a Jesús Vidal pel seu formidable treball en ‘Campeones’. “¡No sabeu el que heu fet premiant una persona amb discapacitat! Penso en tres paraules: inclusió, diversitat, visibilitat”, va dir, visiblement emocionat, el carismàtic intèrpret, que té només un 10% de visió, però que això no li va impedir llicenciar-se en Filologia Hispànica i titular-se en un màster de Periodisme.

Notícies relacionades

El cine espanyol s'alça contra la violència masclista en els Goya

Jesús Vidal, el campió de 'Campeones' que va emocionar en els Goya

Com era de preveure, no hi va haver sorpreses en les categories internacionals, i l’Acadèmia va premiar l’excel·lència de dues de les millors pel·lícules de l’any, si no les millors. ‘Roma’, d’Alfonso Cuarón, va conquistar el Goya a la millor pel·lícula iberoamericana, mentre que ‘Cold war’, de Pawel Pawlikowski, es va alçar amb el premi al millor film europeu. Merescut, també, va ser el premi als millors efectes especials per a una altra de les grans bombes en taquilla de la temporada, 'Superlópez', pel fabulós treball tècnic i creatiu de Laura Pedro i Lluís Rivera.

Mariano Barroso, conciliador amb la televisió

Conscient del nou ritme dels temps, el president de l’Acadèmia, Mariano Barroso, va voler fer una picada d’ullet a les pantalles de televisió i la seva imparable potència productiva, negant taxativament que sigui l’antagonista del cine. “La nostra és una aliança de guanyadors. Expliquem històries per a tota mena de pantalles”, va afirmar el president. “El cine no desapareixerà, només està buscant permanentment noves formes”, va sentenciar.