La Berlinale comença amb molt cine polític i Coixet lluita per l'Os d'Or

La 69a edició de la Berlinale arriba encapçalant un final de cicle i, per a molts, la promesa d’un canvi de rumb. Per 18è i últim any la seva direcció corre a càrrec de Dieter Kosslick, que durant el seu llarg mandat ha vist com el festival era greument criticat pel dèficit de qualitat i la falta de criteri. Potser Kosslick s’hagi esforçat per posar tota la carn a la graella i oferir una selecció impecable, i deixar així el càrrec amb el cap ben alt; també existeix la possibilitat que hagi entonat allò de "por lo que me queda en el convento...”. No ho sabrem fins que hagi passat el certamen. De moment, sobre el paper, això –entre algunes altres coses– és el que ofereix el programa.

Desigualtat de gènere, però menys

Que aquest any el percentatge femení a la Berlinale seria particularment alt és una cosa que es donava per fet, tenint en compte l’èmfasi que s’ha fet l’últim any i mig en la necessitat de més igualtat de gènere en la indústria del cine. Com a resultat, set de les 17 pel·lícules que aspiren a l’Os d’Or han sigut dirigides per dones, començant per la que inaugura el festival aquest mateix dijous: el drama coral 'The kindness of strangers' és la desena pel·lícula de la danesa Lone Scherfig. A nosaltres, això sí, ens interessa més el nou filmd’una cineasta per la qual el festival té debilitat, Isabel Coixet, tant perquè porta el logo de Netflix estampat al seu cartell promocional –en altres paraules, potser fins i tot crea controvèrsia– com, sobretot, pel seu tema: 'Elisa y Marcela' és la història de dues dones que es van casar a començaments del segle passat, quan una d’elles es va fer passar per un home. Fora de la competició la presència d’autores femenines creix exponencialment, i entre totes elles en destaquen dues: la catalana Neus Ballús, que presenta 'Staff only', i la gran Agnès Varda, que a punt de complir els 91 estrenarà el seu nou documental autobiogràfic, 'Varda by Agnès'.

Autors assidus

Dèiem que Coixet és filla predilecta del festival, i amb motiu: 'Elisa y Marcela' és la novena de les seves pel·lícules que presenta aquí. I entre la resta de participants a la mostra hi ha alguns habituals més. Com ara el xinès Zhang Yimou, que el 1988 va arribar a Berlín i va ser arribar i moldre –la seva ‘opera prima’, 'Sorgo rojo', va guanyar l’Os d’Or–, i que ara visita el festival per vuitena vegada amb el drama rural 'One second'; o com el francès François Ozon, la nova pel·lícula del qual representa la seva cinquena presència en el certamen, i donarà de què parlar: 'Gracias a Dios' planteja el candent tema de la pederàstia en el si de l’Església catòlica. I, per altres motius, també Fatih Akin mereix formar part d’aquest grup. Malgrat que el thriller 'El guante dorado’ només és la segona de les seves pel·lícules que participa a la Berlinale, ell és un nom propi del festival, tant perquè aquesta és literalment casa seva –Akin és de llinatge turc però va néixer a Alemanya– com, sobretot, perquè va ser l’Os d’Or que va obtenir aquí gràcies a 'Contra la pared’ (2004) el que el va llançar a la fama internacional.

Visitants de l’altre costat

Curiosament, els directors d’algunes de les pel·lícules més esperades del certamen són gent coneguda sobretot pel seus treballs actorals; i, curiosament també, malgrat aquesta expectació cap d’elles aspira a l’Os d’Or. El nord-americà Casey Affleck estrenarà 'Light of my life', drama distòpic sobre una societat sense dones; i el seu compatriota Jonah Hill presentarà la seva ‘opera prima’, 'Mid90s', sobre un adolescent que es troba a si mateix a l’integrar-se en un grup de 'skaters’. També veurem la primera pel·lícula darrere la càmera del britànic Chiwetel Ejiofor, 'The boy who harnessed the wind', una història de superació ambientada a Malawi a començaments d’aquest segle. I destaquem, finalment, el debut directoral de l’estrella del cine brasiler Wagner Moura: 'Marighella' recorda un polític i poeta assassinat el 1969 pel règim militar del seu país. Com expliquem a continuació, és la mena de pel·lícula que al festival li va com a anell al dit.

Reflexions polítiques

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La Berlinale va néixer amb la mirada posada en el convuls món que l’envoltava –ho va fer en plena guerra freda, com a instrument de propaganda aliada–, i aquí es manté. Entre els títols d’alt contingut polític presents aquest any a la secció oficial en destaquen tres més: 'Mr Jones', d’Agnieszka Holland, recrea la investigació periodística que va revelar la fam que fuetejava la Unió Soviètica a començaments dels anys 30 i de la qual George Orwell va agafar la inspiració per escriure 'Rebel·lió a la granja'; 'Watergate', documental de Charles Ferguson que recrea l’escàndol que va acabar fent fora Richard Nixon de la Casa Blanca; i el ‘biopic’ ja estrenat a Espanya 'El vicio del poder', que retrata un dels grans dolents de la política internacional recent: l’exvicepresident dels Estats Units Dick Cheney.

Una alfombra vermella tranquil·la

S’ha dit que aquest any la Berlinale anirà escassa d’estrelles, i és cert que els fotògrafs especialitzats en aquesta cosa anomenada glamur no aniran precisament amb la llengua fora. En tot cas, veurem passejar per l’alfombraCatherine Deneuve al capdavant de la nova pel·lícula d’André Techine, 'L’adieu à la nuit', història d’una àvia que rep la visita d’un net que oculta un fosc secret. No és l’única diva francesa que acapararà els flaixos: a més d’exercir de presidenta del jurat, Juliette Binoche presenta 'Celle que vous croyez', sobre una divorciada de cinquata anys que es fa passar per una noia de vint anys a Facebook. Per la seva part, Diane Kruger protagonitza el thriller d’espionatge 'The operative'. Però l’estrella que genera més expectació és ni té una filmografia rellevant ni tan sols és actriu: la rockera PJ Harvey podria aparèixer per la Berlinale per presentar 'A dog called Money', documental que segueix el procés creatiu que va donar lloc al seu nou àlbum. Creuem els dits.