Claire Denis "Una pel·lícula que no parla de sexe és una pel·lícula inútil"

Un dels motius pels quals la francesa Claire Denis és una de les grans cineastes del nostre temps és per la seva capacitat per mantenir-se arriscada, sorprenent i imprevisible cada vegada que es posa darrere la càmera. I possiblement cap de les seves pel·lícules sigui tan arriscada, sorprenent i impredictible com la que avui estrena a Espanya: 'High life' és la història d’un grup de criminals enviats a l’espai com a conillets d’Índies per estudiar un forat negre, i la d’una científica boja anomenada "xaman de l’esperma", i també una col·lecció d’imatges estranyes, hipnòtiques i increïblement pertorbadores.

'High life' és la seva primera pel·lícula de ciència-ficció. ¿Per què va decidir fer-la?

Fa cinc anys vaig conèixer un productor britànic que em va preguntar si volia fer una pel·lícula en anglès sobre una 'femme fatale'. Inicialment vaig assumir que li diria que no, però de sobte se’m va ocórrer una idea: un nadó, a la deriva en l’espai exterior juntament amb el seu pare, que voldria suïcidar-se però no pot, perquè no pot deixar al nadó sol. Aquest nadó és la dona fatal perfecta. Amb ella comença la pel·lícula.

La seva resposta ho deixa clar: no es tracta de la típica pel·lícula de naus espacials.

M’ho prenc com un compliment. Al llarg dels anys, el cine de ciència-ficció ha explicat històries de catàstrofes planetàries i d’invasions alienígenes. I algunes d’aquestes pel·lícules m’encanten, però bona part del gènere es recolza en la idea de la conquesta i la dominació de l’espai, i és un concepte que no m’interessa en absolut. Al fer 'High life' jo tenia al cap títols com 'Solaris' o 'Stalker', tots dos d’Andrei Tarkovski, que reflexionen sobre la condició humana i que, com ‘2001: Una odissea de l’espai’, són històries elegíaques molt diferents al que comunament entenem per ciència-ficció.

De fet, més que una nau espacial, el vehicle on transcorre l’acció de la seva pel·lícula és una presó...

Totalment. Fa uns anys vaig llegir un article en un diari nord-americà que em va fer imaginar un grup de presos condemnats a mort disposats a sacrificar les seves vides per anar més enllà del sistema solar. El text explicava que algunes presons de Texas patien amuntegament en el corredor de la mort, i es queixaven que car que resultava alimentar tots aquests reus. Una opinió experta proposava: "Matem-los immediatament, o donem-los una cosa útil per fer". Tot això em va semblar terrible, i molt inspirador.

¿Quant creu que tardarem a enviar els convictes, o la gent marginada en general, a l’espai exterior per utilitzar-los com a conillets d’Índies?

El que estem fent ara amb els migrants no és gaire diferent; els empresonem o els fem fora a cops dels nostres països. Donem per fet que les nostres vides són més importants que les seves i que el nostre benestar justifica que ells siguin sacrificats. ¿En virtut de què ens atorguem aquest privilegi? ¿Com podem ser tan arrogants? Quan jo vaig néixer, just després de la segona guerra mundial, hi havia la convicció col·lectiva que allò no es podia tornar a repetir; que ens havíem de comportar de forma més humana, justa i igualitària. Que ràpid ens n’hem oblidat.

¿Què fa una directora com vostè, aclamada per la cinefília, treballant amb l’actor Robert Pattinson, al seu dia galant de la saga 'Crepuscle'?

Ell es va entossudir a conèixer-me, i a convèncer-me que era l’actor idoni per al paper. Al principi jo no ho tenia clar, perquè Robert és un actor jove i icònic i jo volia una cosa molt diferent per al paper: un intèrpret d’uns quaranta anys, exhaust i misteriós. Però Robert va resultar ser una cosa semblant a un croat medieval, algú disposat a anar tan lluny com jo li demanés. Quan ens vam posar a treballar, ens vam començar a estimar.

¿Creu que la presència de Pattinson a la pel·lícula li permetrà donar-se a conèixer entre un tipus de públic habitualment allunyat del cine d’autor?

No penso en aquests termes. Si jo fos el tipus de director que utilitza una estrella per aconseguir un públic més ampli, crec que vomitaria sobre mi mateixa. Sé que hi ha directors que pensen així, però jo no en seria capaç; em sentiria bruta. A mi aquesta mena de filosofia de treball em sembla una frivolitat. Jo em prenc el cine molt més a pit. És un tema de vida o mort.

¿En quin sentit?

En sentit literal. Cada vegada que faig una pel·lícula m’enfronto en l’abisme. Podria acabar sent una pel·lícula dolentíssima. I, si ho fos, em plantejaria seriosament el suïcidi. De veritat. Per això, rodar em fa molta por, i m’agrada que sigui així. Si estigués en pau amb mi mateixa, potser ni em molestaria a aixecar-me del llit. I crec que mai havia sentit tanta por com vaig sentir rodant 'High life'.

¿Per què?

Va ser un rodatge molt dolorós per dos motius. En primer lloc, perquè vaig sentir que no tenia ni idea del que estava fent. I en segon lloc perquè, durant el rodatge de la pel·lícula, la meva mare va morir. Va morir als meus braços, de fet. Vaig haver d’abandonar la filmació per estar al seu costat. I, al veure-la morir al meu costat, em vaig adonar que fràgils que són les nostres vides. Em vaig sentir completament vulnerable. I, per descomptat, molt trist. I crec que la pel·lícula transpira aquesta tristesa. ¿Ho creu vostè?

Sí. Però, alhora, és una pel·lícula molt sexi.

Tot el meu cine és sexi. Per a mi, una pel·lícula que no parla en una mesura o una altra del sexe o la sensualitat és una pel·lícula inútil. Em molesta viure en una societat en la qual parlar de sexe es considera una cosa grollera.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Senyora Denis, ¿creu que el que ha passat en els últims temps en la indústria del cine tindrà conseqüències positives per a les dones directores?

No soc qui per parlar d’això. Jo mai m’he sentit una víctima, ni m’he vist sotmesa al poder de cap home. Sempre he exercit la meva feina en plena llibertat. Ara bé, crec que el #MeToo és un moviment burgès. Estic segura que les dones iemenites o índies no tenen ni idea de qui nassos és Harvey Weinstein. Estan massa ocupades esquivant bombes, o intentant que no les violin cada vegada que agafen l’autobús.