Jorge Drexler, l'art del ressò al Palau

Els concerts de Jorge Drexler no només van de cançons, sinó també de la manera que la música i el so arriben al públic a través de l’espai, de les dinàmiques tímbriques i fins i tot del seu propi ressò. Un subtext amb el qual aquest músic i otorrinolaringòleg juga a plaer a ‘Silente’, el sigil·lós i expressiu recital individual que ha estrenat aquests dies (dimecres i dijous) al Palau, dins del Festival Mil·lenni.

Concert de veu i guitarra, i molt més: una llarga filera de pedals, ocasionals complements electrònics i rítmics, efectes de veu i l’aire que separava, o unia, el trobador i el pati de butaques, convertit en un altre ingredient amb el qual portar el repertori a un altre estadi. Aquest buit ple de significat que, com l’amor a‘Transporte’,la primera cançó, és el canal de comunicació que consuma les cançons: “Cruzando las estaciones, constelaciones / los momentos”.

Amb poques notes

Tot això podria haver-se quedat en simplement interessant si no fos perquè Drexler va afegir a l’equació el seu carisma i el seu art amb la guitarra, tant l’elèctrica com la clàssica, creant tenses seqüències dramàtiques amb unes quantes notes. Jugant amb la reverberació a ‘Eco’, incorporant un ‘loop’ de bicicletes barcelonines a ‘Deseo’ o aixecant un ‘Guitarra i vos’ a partir del fer petar els dits dels assistents. Sí, ‘Silente’ va apuntar cap a una confluència de la matemàtica i la màgia, amb enginy, elegància i sense fer d’això un espectacle efectista.

Potser tot això derivi de la tradició establerta pel més subtil dels trobadors, el brasiler João Gilberto, a qui Drexler va evocar a ‘Chega de saudade’, de Jobim i De Moraes, una peça que, com va confessar, va tenir efectes motivadors en la seva joventut: igual com Chico Buarque o Caetano Veloso, ell també va decidir escriure cançons després d’escoltar-la. Hi va haver un carril que va unir aquest fetitxe de la bossa nova amb la suavitat d’‘Abracadabras’ o el minimalisme de ‘Todo se transforma’.

El ritme de la tribu

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Drexler científic i Drexler amb sentit teatral, reflectint la seva ombra al ‘set’ de mampares translúcides que l’acompanyava amb formes canviants, i fent seva la vulnerabilitat d’‘Al otro lado del río’ cantant-la ‘a cappella’ (i dedicant-la a Proactiva Open Arms). A partir d’aquí, el recorregut es va fer una mica més fosc, amb l’aroma tribal d’‘El loco Juan Carabina’, del veneçolà Simón Díaz, i el senderisme de ‘Bolivia’, i acollint-se a les seves tesis sobre el trànsit vital a ‘Sea’ i, ja amb el bis, a un ‘Movimiento’ emfatitzat per la distorsió de la guitarra.

Culminant la sessió, aquest Drexler en constant evolució, que continua arriscant i plantejant desafiaments al seu públic, va acudir a la cançó inspiradora de la gira, ‘Silencio’, i es va acomiadar realçant el romanticisme a través del temps a ‘Telefonía’. Va connectar allà els “tovallons dels bars” amb els moderns missatges de mòbil, en una tonada xiulada pels assistents que va deixar, com no podia ser d’altra manera, un ressò significatiu a través de la caixa de vidre del Palau.