Lita Cabellut s'alia amb Carlus Padrissa a 'Karl V'

Lita Cabellut, cotitzada pintora espanyola, s’ha integrat a l’equip de l’agosarat Carlus Padrissa de La Fura dels Baus per descobrir un nou món amb ‘Karl V’, una òpera poc coneguda d’Ernst Krenek (Viena, 1900 - Palm Springs, 1991) que aquest diumenge s’estrena a l’Òpera Estatal de Munic. El protagonista, com indica el títol, és Carles I d’Espanya i V d’Alemanya, l’home més poderós de la seva època a l’imperi on mai es ponia el sol, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic entre 1520 i 1558.

Acostumada a pintar sobre teles, ha disfrutat donant curs a la seva imaginació en un gran escenari. Tot i que Krenek va estrenar l’òpera a Praga el 1938, dos anys abans havia presentat al Palau de la Música part de la seva obra. “A Barcelona va donar a conèixer les precioses peces que canten dos dels personatges femenins, Isabel i Leonor. Va ser només amb acompanyament de piano, aprofitant un simposi de música contemporània organitzat per Pau Casals”, recorda Padrissa, encantat del tàndem format amb Cabellut. “És magnífica. Fa màgia amb la llum. He après molt amb ella”, afirma el director escènic. 

Aquest mateix entusiasme es transmet en les paraules de la pintora cap al seu ‘partenaire’ en aquesta aventura. “El Carlos [Padrissa] em va donar llibertat total per crear, ha confiat plenament en mi i el resultat és brutal. Soc molt exigent i perfeccionista, vull que les coses siguin de veritat, cal sentir que venen del soterrani. M’ha sorprès veure com tot això que he creat i que ja és independent de les meves intencions ha cobrat identitat pròpia i aconsegueix commoure’m. ¡Una cosa molt difícil!”. La primera vegada que va veure l’òpera de principi a final, va plorar d’emoció. “¡És com si els meus quadros prenguessin vida!”, exclama la pintora gitana que ha captivat el món amb els seus retrats. Ha utilitzat l’escenari com si es tractés d’una gran tela. “Més que compondre l’escena, l’he pintat, perquè l’espectacle és molt visual”. Cabellut, que ja va treballar amb Padrissa a ‘El setge de Corint’, de Rossini, a Pesaro (Itàlia) fa dos anys, s’ha encarregat tant de l’escenografia com del vestuari i les videoprojeccions. 

Tot i que el protagonista de l’obra és una figura històrica llunyana, els seus dilemes són plenament actuals. La batalla pel poder i els seus dubtes com a ésser humà no han canviat tant. “Carlos V va ser un home humanista, seguidor de les idees d’Erasme de Rotterdam. El seu principal enemic, el rei francès Francesc I, tenia més present el llibre ‘El príncep’ de Maquivel. Per ell, com per a molts dirigents d’avui, el final justificava els mitjans, i no dubtaria a enganyar a còpia de ‘fake news’, assenyala Padrissa. Però el seu enfrontament és un dels temes que marquen ‘Karl V’, la primera òpera dodecafònica poc coneguda. “Va ser prohibida pels nazis, que consideraven que la música moderna serialista era degenerada”, recorda el director d’escena. Sens dubte, va ser una òpera avançada per al seu temps, en què la partitura i el cant combinaven amb la pantomima, el cine i el teatre parlat. 

Personatges històrics

Composta entre 1931 i 1933, l’obra de Krenek, autor tant de la música com del llibret, arrenca amb Carles V poc abans d’enfrontar-se a la mort en el seu retir del monestir de Yuste. Allà, davant del seu confessor, anirà recordant escenes i personatges clau de la seva vida. A més del seu rival, Francesc I, rei de França, apareixen la seva germana Leonor d’Àustria i el seu germà Ferran I, la seva mare Joana de Castella, més coneguda com a Joana la Boja, la seva dona, Isabel de Portugal, Martí Luter, el Papa Climent VII o Solimà el Magnífic, el gran sultà otomà que va arribar amb el seu exèrcit a les portes de Viena.

L’escenografia, plena de simbolisme i de miralls, reflecteix aquest estat entre la vigília i el somni o el deliri, una zona en què el concepte del temps es dilueix i tot és possible. En aquest estat, al final de la seva vida, i quan la mort és pròxima, arrenca el primer acte.  

La guerra, la falta d’humanisme, els murs físics i mentals apareixen en aquest muntatge, que també parla dels efectes de la globalització, la primera pedra de la qual es va posar gràcies al fet que Carles V va sufragar la primera expedició que va fer la volta al món, l’efectuada per Fernão de Magallanes. Aquest concepte esfèric del planeta inspira algunes de les imatges més espectaculars de la producció, en què, més enllà de cantants i orquestra, participen 26 ballarins i 18 figurants.

L’art de Cabellut ha integrat escultures humanes ‘made in La Fura’ en el seu cosmos particular per il·lustrar des del més bonic del mons al més brutal, com la guerra i els seus devastadors efectes. “L’obra mostra com s’enfonsen els pilars de l’ésser humà”, diu la creadora, que ha volgut retratar les conseqüències dels radicalismes i populismes amb “un mar que escup cossos humans”. Les diferents obres de videoart creades per al muntatge mostren “l’afusellament universal del món, aquest mur pel qual tots hem passat perquè tots, en algun moment, hem sigut testimonis de la injustícia dels sistemes polítics”.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

A Cabellut la va interessar la història d’aquesta peça perquè “mostra la fragilitat del poder”. La seva música també ha sigut tot un descobriment. “La partitura és molt contemporània, actual, emocional, per això connecta molt bé amb els temps turbulents que vivim”. Cabellut ha recorregut a imatges catastròfiques com les que representava El Bosco, però també reconeix la influència de l’obra de Caravaggio i de Tiziano. "A l’obra es barreja la línia de Tiziano, en què predomina aquesta suavitat i espiritualitat que veiem en els blancs de l’escenografia. Però també jugo amb una cosa molt diferent, amb aquest ull crític i satíric de ‘El Bosch’”.   

Per crear el vestidor dels nombrosos personatges, s’ha inspirat en diversos quadros, alguns del Museu del Prado. “He reinterpretat la roba d’aquella època”, diu Cabellut. Els rellotges dibuixats en algunes indumentàries al·ludeixen al pas inevitable del temps i, també, a la inevitable repetició de la història al llarg dels segles. Tant ella com Padrissa coincideixen: “En realitat el món que mostrem no és antic, ni modern, és un terreny oníric on tot és possible”.