'Jo vaig anar a l'EGB', aquells frívols anys 80

Si bé els anys 60 van ser els de la revolta i els 70 els de la ressaca, els 80 queden retratats, ‘grosso modo’, com el Xanadú de la frivolitat, amb les seves tornades de joguina i els seus sons electrònics obsolets. Un fenomen viral i editorial, ‘Yo fui a EGB’ (quatre llibres), treu ara punta a aquest imaginari amb una gira que aquest dissabte va atreure 10.500 persones al Palau Sant Jordi.

Sessió de vespre maratoniana, gairebé cinc hores, en equilibri entre la suau nostàlgia i el ‘carpe diem’: “¡Mai seràs tan jove com ara! ¡Cada moment compta!”,va cridar amb l’èmfasi de qui canta una bola de bingo Rafa Sánchez, de La Unión. Cançons servides com a "himnes nostres", com va presentar, obrint el concert, Vicky Larraz, recuperada vocalista d’Olé Olé, el seu èxit ‘No controles’ (compost per Nacho Cano, gran beneficiat d’aquest ‘tour’ gràcies a l’SGAE).

Èxits, o no tant

Una mica fora de lloc, Katrina & The Waves van recordar que, pel 1986, van ser durant 10 minuts un refrescant grup d’herència new wave amb simpatia llatina. No van tocar la fronterera ‘Que te quiero’, però sí ‘Going down to Liverpool’ i aquest tribut a la Motown anomenat ‘Walking on sunshine’. I “una de les millors cançons dels 80”, va anunciar una aventurera Katrina Leskanich: ‘Echo beach’, de Martha and The Muffins. La menys coneguda de la nit, això segur.

Atès que els 80 són, sembla, un estat mental, Carlos Latre va complementar les actuacions amb flaixos retrospectius, convidant-nos a cantussejar la sintonia de ‘Dallas’ i descendint-nos als inferns de Marco, ‘L’abella Maia’ i, forçant la cronologia, fins a ‘Friends’. Sí, l’EGB va cobrir un període històric ampli, uns 25 anys. Però els 80 van manar, incloent-hi coreografies de ‘Dirty dancing’ i ‘We will rock you’, i seleccions dels ‘djs’ José María Castells, Toni Peret i Quique Tejada.

Idea descongelada

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Pino D’Angio es va limitar a ventilar el seu ‘Ma quale idea’ en rigorós i hieràtic ‘playback’, encantat de conèixer-se, fumant-se un cigarret i delectant-se amb la cèlebre línia de baix funky acompanyat per dos gràcils gogós. La Unió va combinar el seu ‘jukebox’ en versió discotequera, a tot bombo electrònic (de ‘Maracaibo’ a ‘Lobo-hombre en París’) amb els ximplets eslògans de Rafa Sánchez:  "¡Estima la vida, estima l’amor!", "¡aquesta nit serem eterns!". I OBK, és a dir, Jordi Sánchez, va reviure amb litúrgia el synth-pop romànticd’‘Historias de amor’ (de 1991).

Una introducció pomposa va precedir Ana Torroja, consolant-se pel reiterat ‘no’ dels germans Cano amb un ‘grans èxits’ del trio, és a dir, Mecano. ‘La fuerza del destino’, ‘Hoy no me puedo levantar’, ‘Mujer contra mujer’..., en versions una mica ‘enrockades’, amb una guitarra irada i moltes ganes d’erigir-se en reina de la nit, el símbol últim d’uns anys 80 fa ja temps vistos per a sentència.