Juliette Binoche: «Cada vegada se'm dona millor ser egoista»

Ha guanyat premis com l’Oscar, el BAFTA i el César, i ja ha sigut guardonada en festivals com el de Cannes, el de Venècia o aquest mateix, la Berlinale.  Ara, per variar, no és rebre honors sinó atorgar-los: en la present edició, el certamen alemany la té a ella com a presidenta del jurat. Així mateix, aquest diumenge ha presentat fora de concurs la seva nova pel·lícula: ‘Celle que vous croyez’, sobre una dona madura tot just divorciada que es fa passar per una noia d’uns vint anys a Facebook. L’estrena a Espanya està prevista per al 31 de maig.

¿Què li va interessar del personatge que interpreta en aquesta pel·lícula?

És una dona que ha patit el rebuig de dos homes, i les mesures que pren per reposar-se’n i obtenir certa il·lusió de dignitat fan pensar molt sobre les ansietats que el pas del temps ens genera i la manera en què la societat ens incita a presentar-nos davant dels altres de determinada manera. L’abandonament és un assumpte que ens toca a tots de prop; a tots ens han deixat tirats alguna vegada. I la sensació és especialment dolorosa quan tens certa edat, perquè s’afegeix a altres pors relacionades amb la solitud i fins i tot, la mort.

¿Comparteix la por d’envellir del seu personatge?

¿I qui no té por d’això? Però jo m’he d’enfrontar a la càmera constantment, així que no em queda més remei que veure-li el costat divertit o productiu a aquesta por; si no, no seria capaç d’enfrontar-me a la meva imatge a la pantalla. La vellesa aporta nous desafiaments, i cal aprendre a disfrutar-ne. Si m’oferissin la possibilitat de tornar a tenir 20 anys, no crec que acceptés.

¿Per què?

És una edat massa complicada. Has d’aprendre a bregar amb emocions desconegudes, i amb la incertesa de si seràs o no capaç d’obrir-te camí o si arribaràs a convertir-te en algú de qui puguis sentir-te orgullosa. No, de cap manera hi tornaria a passar.

¿Ha sentit alguna vegada la temptació de crear-se un perfil fals a una xarxa social?

No, mai, em passo la vida adoptant personalitats diferents de la meva a les pel·lícules. I a més d’això, la representació que es fa als mitjans de Juliette Binoche no és un reflex fidel de la veritable Juliette Binoche, és més aviat un avatar. En realitat, tots tenim un perfil públic que en una mesura o una altra difereix del nostre veritable jo, els passa també a vostès, els periodistes. El més important és controlar aquesta dualitat de forma honesta. I, insisteixo, és important disfrutar. Quan jo era nena, anava a casa de la meva amiga i m’emprovava la seva disfressa de princesa, i m’ho passava en gran sent una altra persona. I això em continua passant cada vegada que actuo.

En aquest sentit, fa la sensació que les seves eleccions professionals són cada vegada més arriscades i imprevisibles. ¿És així?

Sí, i crec que té a veure amb l’edat. A mesura que creixo em sento més lliure, cada vegada se’m dona millor ser egoista i pensar en les meves necessitats i interessos sense pensar en els altres. Ja no tinc aquesta preocupació per ser acceptada, ni per la professió ni pel públic. Suposo que té a veure amb el fet que a hores d’ara tinc la sort de poder escollir exactament el que vull fer. El que més m’importa últimament és parlar a la gent de coses rellevants abans que sigui massa tard.

¿Quin tipus de coses?

La meva gran obsessió té a veure amb el canvi climàtic. Tan aviat com se’m dona l’opció de parlar davant un micròfon, estic temptada d’insistir que hem de prendre mesures dràstiques nosaltres mateixos, perquè està clar que els governs no faran res sobre això; i hem de prendre-les ara i no d’aquí a 20 anys, perquè llavors els nostres fills ja estaran abocats al desastre.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

A més de presentar pel·lícula, vostè és a la Berlinale com a presidenta del jurat. ¿No creu que hi ha una cosa rara en el fet de convertir una cosa tan subjectiva com el cine en una cosa semblant a una competició esportiva?

Suposo que és per això que se sol dir que, per un actor o una actriu, no hi ha millor manera de crear-se enemics que ser jurats d’un festival. En tot cas, jo prefereixo no plantejar-ho com si fos una competició esportiva o un examen de l’escola. No es tracta de qui obté la millor marca o treu la millor nota; el que crec que hauríem de valorar són aquelles pel·lícules que resulten més necessàries per al món on vivim. No en puc dir més.