Catherine Deneuve i André Téchiné miren de reüll l'EI

Al repassar la dilatada trajectòria actoral de Catherine Deneuve, el més freqüent és destacar les dues pel·lícules que va rodar amb Luis Buñuel i les dues que va filmar amb François Truffaut, i per descomptat les seves tres col·laboracions amb Jacques Demy. En canvi, la seva associació amb el director André Techiné és considera menys memorable malgrat que, quantitativament, és la més fructífera; i això és una cosa que de cap manera canviarà gràcies a la seva vuitena pel·lícula junts, tot i que això no necessàriament justifica que la Berlinale no l’hagi inclòs entre les aspirants a l’Os d’Or. Fins i tot en el pitjor dels casos, no desentona amb el to gris marengo mostrat per la competició fins ara.

Al principi de 'L’adieu à la nuit’ (L'adeu a la nit),una dona gran propietària d’una granja espera l’arribada del seu net, que passarà uns dies amb ella abans de viatjar al Canadà. Això, almenys, és el que ella és creu: en realitat el noi ha planejat viatjar a Síria per unir-se a Estat Islàmic. A partir d’aquí, entre tots els enfocaments que podria haver adoptat per desenvolupar aquesta premissa, Techiné opta pel menys interessant; en lloc d’endinsar-se en una cosa tan inexplicable com la decisió del noi prefereix centrar-se la previsible reacció de l’àvia al conèixer la veritat. I amb aquesta finalitat no només acaba tractant amb un menyspreu gairebé groller el que hauria de ser el seu personatge més intrigant, sinó que, a més, deixa el relat en situacions impossibles i comportaments absurds.

La resta de la competició

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Pel que fa a les pel·lícules a concurs presentades aquest dimarts, el més destacat que es pot dir de la primera és que, fins i tot després de veure-la, resulta difícil explicar de què va. Tot el que podem dir d’’Estaba en casa, pero..' de l’alemanya Angela Schalenec, és que hi apareixen una vídua neuròtica, l’accidentat procés de compravenda d’una bicicleta i l’últim acte de Hamlet representat per uns nens a l’escola. Algunes de les escenes sembla que tinguin finalitats còmiques, i algunes són simples referències al cine de Robert Bresson. Amb tot això, això sí, l’única intenció de Schelenec sembla que és fascinar-nos amb excentricitat, i això fa que la cinta resulti patètica i que nosaltres semblem idiotes pel simple fet de mirar-la. De fet, la pel·lícula comença i acaba amb el pla d’un ase que mira cap a una cosa que podria ser una pantalla. Amb això queda tot dit.

L’altre títol a competició de la jornada, 'Pirañas’,és basa en una novel·la de Roberto Saviano, al seu dia autor de 'Gomorra’, i això probablement signifiqui que el seu retrat dels baixos fons napolitans és autèntic; en tot cas, el director Claudio Giovannesi aconsegueix que sembli una tediosa col·lecció de clixés. L’únic que la distingeix sobre el paper de tantes altres pel·lícules de gàngsters és que els protagonistes són nens de 15 anys, tot i que el cert és que Giovannesi tracta totes aquestes escenes de mocosos que esnifen cocaïna i maten gent com si fos el més normal del món. I això no només el revela com un irresponsable sinó, sobretot, com un contador d’històries miop.