Francesc Orella reflexiona sobre l'ofici d'actor a 'L'últim acte'

Francesc Orella, a qui encara molts identifiquen amb el professor de la sèrie ‘Merlí’,  i el director valencià Carles Alfaro, fundador de Moma TeatreCarles AlfaroMoma Teatre, s’endinsen en l’ofici de l’actor amb ‘L’últim acte’. Aquesta nova proposta, que s’estrena dilluns alTeatre Goya, sorgeix de l’adaptació de relats breus d’Anton Txékhov(1860-1904), cartes i articles de l’autor de ‘La gavina’ i ‘L’hort dels cirerers’. És una producció de Focus feta a mida d’Orella, que aprofundeix amb humor en les paradoxes del món de l’espectacle.  

L’acció comença quan un actor gran a qui li acaben de dedicar un homenatge es desperta al teatre on ha sigut complimentat. Aquesta història inspirada en el relat ‘El cant del cigne’ serveix de marc per a una proposta impregnada “d’aquest típic humor patètic de Txékhov”, diu el director. El protagonista està sol, ressacós i no pot anar enlloc. Han tancat l’edifici amb ell a dins. L’han oblidat. ¿De què li serveixen la fama i els aplaudiments?, es pregunta mentre inicia una reflexió profunda sobre la seva vida, plena de records i fantasmes.

Mirades femenines

Tres esperits femenins l’ajudaran a fer examen de consciència. Nina encarna una dona que analitza la seva existència “de forma tan lògica i racional com cruel”. Cristina Plazas, en canvi, el despullarà amb una mirada “més carnal i sensual, més irònica i cínica”. D’altra banda, la compositora ipianista Bárbara GranadosBárbara Granados, mostrarà “el seu costat més poètic, abstracte i pur, expressat sovint a través de la música”. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’obra gira entorn de la professió i l’amor, una combinació no sempre fàcil de gestionar. “Txékhov parla de com de complicat que és per a l’ésser humà gestionar les seves emocions, sempre amb aquest humor intel·ligent, gens condescendent i pietós”.  També parla de les màscares de l’actor, d’aquesta complicada gestió entre la ficció i la realitat. “La vida d’un actor pot ser molt plena però també molt dura”, recorda el director, que sap de què parla, ja que també és actor. El muntatge mostra la solitud de l’artista i la dificultat per veure’s quan un s’ha creat una màscara, la que el públic té d’ell. 

Aquest és el setè muntatge que fan junts després d’aclamats espectacles com ‘L’extranger’ i ‘La caiguda’, totes dues d’Albert Camus, o ‘Traïció’, de Harold Pinter. També havien fet ‘Tio Vania’, de Txékhov, a Madrid. “Amb Orella sempre puc anar més enllà, perquè és un actor que mai s’acomoda i sempre sorprèn”. D’altra banda, l’intèrpret admet que sense “la complicitat, la implicació i l’experiència d’Alfaro” no s’hagués ficat en un projecte tan gran. “No és fàcil parlar del teu propi ofici però fer aquest espectacle ha resultat terapèutic”, confessa satisfet d’aquest ‘work-in-progress’ laboriós i delicat “en què he treballat amb tres magnífiques companyes”. Al principi tenia els seus dubtes perquè “interpretar un actor en etapa crepuscular m’afecta a nivell personal”. Però al final fins i tot ha resultat positiu:  “Experimentar aquesta crisi existencial plena d’humor, tendresa, poesia i drama ha sigut una experiència gratificant, diferent de tot el que havia fet”. Una farsa plena de veritat.