Gran conte xinès al TNC

Renovador i teòric teatral del segle passat, l’empremta de Bertolt Brecht s’ha difuminat quant a la representació de les seves peces dramàtiques. Oriol Broggi, que ja va muntar al 2008 'El cercle de guix caucasià', ha tornat a posar el focus en l’autor alemany. Ho fa ara amb una versió marca de la casa, i també a la Sala Gran del TNC, de ‘La bona persona de Sezuan’. Una obra gran, per format i elenc, que va tenir dues recordades versions a Catalunya amb Ricard Salvat i Núria Espert, el 1966, i amb Fabià Puigserver i Anna Lizaran, el 1988. Trenta anys després Broggi ha buscat una altra aliada de garanties com Clara Segura per a la protagonista.

La nova aposta de Broggi per Brecht funciona per partida doble. Primer, perquè el director ratifica el seu contrastat pols narratiu, la seva capacitat per desgranar grans històries (com les seves aclamades adaptacions de Wajdi Mouawad amb la seva companyia, La Perla 29), amb un ritme adequat i una connexió evident amb la platea. I també s’aguanta perquè Segura desplega un treball estratosfèric en una peça d’inqüestionable càrrega moral. Broggi l’ha elevat per damunt de tot en la seva condició de conte, de paràbola sense moral.

Déus a la recerca de la virtut

'La bona persona de Sezuan' és filla del seu temps, d’una època infausta. Brecht la va començar a escriure el 1938, en ple auge del nazisme, i la va estrenar cinc anys després, ja a l'exili. Planteja la dificultat de ser bondadós en un entorn gens propici com l’hostil món capitalista. Brecht allunya la seva faula i la situa a la Xina amb tres déus a la recerca d’una persona virtuosa. No ho tenen fàcil fins que una prostituta, Xen Te, és creua en el seu camí gràcies a un mediador. A la dona li regalen una petita fortuna que li permet adquirir un estanc de tabac, una cosa que desperta enveges i recels entre els seus veïns. Misèries humanes.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Per combatre xantatges freqüents, decideix transvestir-se en la figura d’un cosí imaginari, de nom Xui Ta. Si ella és ingènua i càndida, ell és astut i implacable. El desdoblament reforça la paràbola i el distanciament propi del teatre èpic de Brecht, que volia millorar el món des de la reflexió, i no des de la identificació amb els personatges. Un final obert, gairebé paròdic, i una disculpa de l’autor sobre la seva incapacitat per resoldre el dilema moral, posa la pilota a la teulada de l’espectador.

Després d’un stakhanovista tancament del curs passat, Broggi ha presentat ara a un treball més assentat. Firma una posada en escena imaginativa i lluïda, i amb el recolzament d’un soci inseparable dels últims temps, la música en directe de Joan Garriga. El líder de La Troba Kung-Fú te carisma i el director l’explota al màxim, fins i tot a costa de tallar el ritme de l’obra. Però Garriga sempre és una carta guanyadora. Com Segura, en la seva doble actuació, com el sempre brillant Joan Carreras com l’aviador que enreda i enamora Xen Te, com Toni Gomila en el rol de l’aiguader que presenta la prostituta als déus i com la resta d’un ampli repartiment (amb distincions per a tothom començant per Mercè Pons i Jordi Figueras) que sempre està al seu lloc.