Misogínia, tremendisme i elogi de l'amoralitat; la directora espanyola més internacional la fa bona a Madrid

Ho ha tornat a fer: tot venut alsTeatres del Canal de Madrid, diaris plens malgrat no concedir entrevistes. El cap de setmana passatAngélica Liddell va preparar el seu nou conjur herètic i tremendista després d’haver passat per Orleans i París. Tres funcions o bé abismes en els quals endinsar-se amb sorpresa, horror o nàusea, mai amb tebiesa. 'The scarlet letter' s’empara amb la novel·la vuitcentista de Hawthorne per acusar el purità dels nostres dies, individus –ens adverteix– que volen transformar ideologia en llei per enterrar la poesia que neix dels instints.

La mateixa directora assumeix en escena el paper deHester Prynne, l’heroïna obligada a portar una A d’adúltera. Liddell la transforma en la A d’artista perarremetre contra “la covardia i la beateria” que ofeguen “qualsevol indici de complexitat”. Per a aquesta situació es combinen quadros vivents muntats en successió d’una dramatúrgia punxada amb al·legories denses i pertorbadores. El material plàstic principal el formen els cossos nus de vuit homes, entre el que es considera apol·lini i el que es veu com primitiu, desig i carn. Estira els seus penis a ritme de música barroca i els hi acosta a la boca en senyal de submissió.

Notícies relacionades

"Quan a la Seat li va bé, li va bé a tothom"

Blanco Calderón narra la quotidiana èpica de l’emigrat

Quan no està quieta, Liddell corre per l’escenari com alienada, creadora repudiada que cantusseja patètica per recordar-nos que el seu paper també és bufonesc, amb el privilegi de dir l’indicible. Per això, de tant en tant, interromp l’acció per rugir aclaparadors monòlegsi és aquí on l’obra s’encoratja i cou. Sembla impossible que en plena eclosió feminista es pugui deixar anar una arenga misògina d’aquest calibre. La molt comentada diatriba central contra “les dones que ja no estimen els homes” resulta entre còmica i menyspreable. La dona reduïda a objecte de bellesa sense més valor que la seva joventut i sense ella mirall de tota vilesa. No s’ha de buscar la ironia. En el seu autoimposat descens a l’infern el teatre liddellià va nu de moral.

Amoralitat virtuosa

En la seva part final, l’obra busca l’empara dels seus referents teòrics, amb cites projectades de Foucault i Barthes, de qui l’autora es declara bojament enamorada. Aleshores alguns pocs espectadors ja han abandonat la funció de dissabte. Avorrits o indignats, sempre en cau algun. I segueix: Artaud, Genet, Pasolini, lliures en la seva amoralitat, fins quan els podrem disfrutar –pregunta– abans que els prohibeixin els pròcers de nova era puritana. Al final, ovació dissonant entre l’entusiasme i la incredulitat. El trajecte ha sigut abrupte, però ningú arriba tan lluny com Liddell.